“La dona africana és la creadora d’estratègies de supervivència”

Gemma Garcia - Setmanari Directa 197

Remei Sipi va néixer a Rebola, un poble bubi de Guinea Equatorial. La seva infància va estar embolcallada de contes narrats pe les dones de la seva comunitat i que Sipi va rescatar de la seva memòria amb ‘Cuentos africanos’ (Edicions Carena, 2007). Des que va arribar a Catalunya, ara fa 42 anys, ha publicat diversos articles i assaigs sobre dones africanes i migrants. Actualment, presideix –a Barcelona– l’Associació de Dones E’Waiso Ipola, que en llengua bubi significa “dona: aixeca’t, lluita, dignifica’t”.

- Vas aterrar a Barcelona el 1968. Què en recordes?

Hi havia molt soroll a la ciutat. Jo venia d’un poble petit de Guinea
Equatorial, Rebola, i no podia aguantar-ho. Tenia una beca per estudiar i vaig poder traslladar-me a Figueres. Amb l’idioma no tenia problemes
perquè Guinea és una excolònia espanyola i, al cap de 4 o 6 mesos, ja parlava català, però em va sorprendre la mirada de la gent i la manca de coneixement dels altres. En aquella època, es vivia de manera molt endogàmica; la gent de Figueres no tenia relació amb la gent de
Barcelona. I al desconeixement, s’hi sumava l’absència de curiositat.

- Quins reptes afronten les dones subsaharianes quan arriben a Catalunya?

Tenen problemes com a dones, com a negres i com a immigrants. El repte és la normalització, trobar la pròpia integració i començar a viure. Actualment, el primer que es posa sobre la taula respecte la immigració són les dificultats de la integració.

- Què és per tu la integració?

No utilitzo mai aquesta paraula perquè no sé què és. Si parles amb gent
a Catalunya, et diran que implica parlar el català. Per altres, la integració
és assumir les tradicions del nou país i despullar-te de les teves. Quan
no hi ha problemes de llengua, la integració passa per treure’t el vel,
ser més papista que el papa o parlar perfectament... Hem d’entendre que la gent que arriba, ho fa amb la seva maleta plena i pot fer intercanvis. Es poden buscar dins les maletes dels altres els elements que condueixin cap a la convivència. La paraula integració em fa molta por.

- Tu véns d’un poble d’ètnia bubi amb una estructura social matrilineal. Què significa això per les dones?

Significa que tota la relació familiar, com els rituals o les festes, passen
per les dones. Ser dona bubi és molt important per tota la comunitat. No
tenim dot i participem en tot el que incumbeix la nostra comunitat. Als
espais de dones, els homes només observen, no són protagonistes.

- Quan vas arribar, com vas percebre la situació de la dona aquí?

Quan arribes aquí a Catalunya, et sorprens perquè la gent desconeix les
cultures matrilineals de l’Àfrica. Jo he estat independent i lliure des que
vaig néixer. Quan anava a l’institut de Figueres, observava les mares de
les meves companyes i m’adonava que no eren tan lliures com la meva
mare a Guinea. Ella era dona, negra guineana, bubi i tenia la seva independència. I, com ella, totes les dones del seu entorn. Aquí, les dones havien de demanar permís per sortir, permís per crear un compte... Hi havia dones africanes que, dins la seva comunitat, eren dones independents, amb autoestima i amb un protagonisme alt. En arribar aquí, tot això canvia. Després, la formació i la informació et porten a descobrir que les dones del món som ciutadanes de segona.

- Quin paper juguen les dones davant les migracions?

La dona africana, reagrupada o no reagrupada, és la creadora d’estratègies de supervivència. Els homes, després de la colonització, amb les independències neocolonials, no tenen feina. Quan el marit emigra, la responsabilitat de la dona és més àmplia, ja que té cura del seu nucli familiar i del del marit. Alguns homes, quan arriben aquí, tenen la sort de trobar feina, però molts no en troben o únicament els permet l’autosupervivència. També pot ser que hagin emigrat amb pastera i hagin mort. Davant d’aquesta incògnita, la dona que roman al seu país tindrà una família doble perpètuament.

- I si són reagrupades, quina situació afronten?

Per començar, la cadena familiar queda al país d’origen i continuen
enviant remeses. Consten als papers del marit i no poden treballar. Et
falta la família extensa, no tens suport familiar i et trobes en un pis, amb sort, de 50 metres quadrats. Afrontes un canvi radical en les relacions familiars. Jo, a vegades, passo quinze dies sense veure la meva filla que viu a Vilassar perquè les circumstàncies aquí no ho possibiliten. Al meu país d’origen, seria impensable. Fa molts anys que visc aquí, però encara ho trobo a faltar.

- Tot i així, les dones subsaharianes també creen xarxes...

Hi ha associacions. L’associació que presideixo, E’Waiso Ipola, per exemple, és un espai de trobada, de formació i d’informació formada per dones immigrades guineanes. Fem molta cura de criatures nascudes aquí o que han vingut de petites. Fem tertúlies i teatre. Les companyes senegaleses o gambianes continuen agrupant-se al voltant de la tontina, com a espai de trobada. Alhora, existeix una doble identitat associativa, ja que moltes tenim una altra xarxa que no és la del col·lectiu endogàmic.

- Què és la tontina?

Inicialment, la tontina era un grup d’estalvi popular exclusivament de
dones –tot i que ara els homes tambéen fan– amb molta presència al Senegal, Nigèria i Ghana. Sorgeix quan les dones decideixen crear una economia popular on la base sigui la confiança. Es reuneixen i determinen una quantitat que cada dona posarà sobre la taula el primer dia, confiant en la paraula d’honor. Aleshores, es fa un sorteig per establir un ordre. La primera recull els diners de la resta i els pot invertir on vulgui i així successivament. Al Maresme es fa i és un espai
important de relació. Ha ajudat moltes dones africanes a pagar la formació de les seves criatures, a iniciar un negoci, a fer-se la casa... Si no fos per la tontina, no podrien fer-ho perquè hi ha molta paternitat irresponsable.

- Quines violències de gènere pateixen les migrants?

Hi ha la violència de la comunitat: “Si no et portes bé, et retorno a casa”.
També la violència de la mirada de la gent de rebuda. A més, la violència
dels mitjans de comunicació, que cada vegada que parlen dels països d’origen potencien tot allò negatiu, una realitat que ara ha millorat gràcies a campanyes i mobilitzacions. Finalment, la violència institucional:
has vingut amb el passaport del marit, estàs condemnada a un segment
laboral... Són formes de violència subtil, però hi són.

>>> Article publicat al núm. 197 del setmanari Directa