La dreta extrema espanyola
L’extrema dreta s’està situant bé per aconseguir el poder a l’Estat espanyol, i ho ha fa d’una forma intel•ligent, arriscada però intel•ligent. Enlloc de muntar la seva pròpia estructura de partit, sindicat o organització social, han aprofitat el continent del segon principal partit de l’Estat espanyol, el Partit Popular, per tal d’aconseguir apropar-se al poder i, quan sigui possible i l’alternança els el doni a les urnes, prendre’l. Aznar, de fet, va ser de la mateixa corda, per això el lloen i per això és posat com a referent, però no mirarem ara el passat sinó el futur que tenim davant. I en aquest futur és bo escoltar les tertúlies de la COPE i comparar-les amb les línies que va prenent la maquinària “popular”: no són només xerrades entre descerebrats amb posat intel•lectual, són la màxima expressió de l’extrema dreta europea adequada a la realitat social espanyola i alhora la línia que segueix el principal partit de l’oposició a l’Estat.
Ens fan riure les ximpleries de Losantos, César Vidal o qualsevol altre ‘freak’ i ens els escoltem rient, però el que diuen no és només la seva pròpia bogeria convertida en ideologia. Mireu el debat de l’altre dia a Madrid. El Rajoy va fer seves totes les idees, frases i mala llet dels locutors de la COPE, per això el van lloar l’endemà, per això el van aclamar de la manera que ho van fer assegurant que finalment tenien líder. I no el lloaven per ser prudent, correcte o mesurat sinó tot el contrari. Losantos és un feixista modern, no nacionalsocialista sinó ultraliberal nacionalista fins al moll de l’os, espanyolíssim i alhora negador de cap Espanya que no sigui la que el mateix Franco va posar en solfa: Una. Però al mateix temps, és militarista, occidentalista del xoc de civilitzacions, masclista, defensor dels empresaris, defensor del cristianisme com a civilització enfront de l’Islam “dels immigrants”, proEUA, etc.
I Rajoy en segueix les petges perquè el verb de la ultradreta espanyola és dur, potent i increïblement maleducat... per això triomfa. No tenim res semblant dins l’esquerra i això també és preocupant.
Jordi Martí Font, membre del Col·lectiu Catalunya de CGT