CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

La falsa façana d’Alemanya: El 1% concentra el 23% de la riquesa

Dijous, 30 maig, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Alemanya es presenta a si mateixa i a la resta d'Europa com un país sense crisi però en els últims anys els nivells de desigualtat s'han disparat.


L'Alemanya que es ven com model per a Europa és un fracàs. En els últims 25 anys el país ha sofert una manifesta degradació en gairebé tot allò que importa a la ciutadania. De ser un país relativament anivellat per al seu context europeu ha passat a ser campió de la desigualtat. El 1% més ric concentra el 23% de la riquesa, al 10% més ric li correspon el 53% i a la meitat més pobra de la societat només el 1%, quan fa deu anys era el 3%.

L'Alemanya que es presenta com model conté una involució socio-laboral sense precedents des de la postguerra, amb generalització de la precarietat, una caiguda de dos anys de l'esperança de vida per als més pobres registrada en l'última dècada i una de les taxes de natalitat més baixes del món. La majoria dels alemanys s'ha vist perjudicada per aquest canvi que només la corrupció estructural dels mitjans de comunicació assoleix fer passar “per model”.

Aquesta involució forma part d'un procés mundial que es va iniciar a la fi dels anys ‘60 a EE UU i es va aplicar després amb Thatcher en el Regne Unit, saltant més tard a Europa amb governs conservadors o socialdemòcrates. El xoc de l'actual crisi està sent utilitzat per a donar un impuls definitiu a aquesta gran desigualtat, social i entre països, que caracteritza al sistema els excessos del qual i ideologia van generar la crisi.

El relatiu ‘èxit’ alemany en la crisi es mesura en uns indicadors d'atur i de recessió menors que en la majoria dels països d'Europa, i se sosté exclusivament en les exportacions. Alemanya genera la meitat del seu PIB exportant, gràcies a l'euro combinat amb una estratègia de salaris baixos que perjudica als socis europeus. No hi ha a Europa una economia més exposada a l'efecte d'un refredament de la conjuntura global que l'alemanya. El model alemany de relativa bona salut en la crisi no és que no sigui aplicable a altres països, sinó que ha estat possible a costa de la deterioració de la salut dels socis.

L'extraordinari superàvit comercial que Alemanya va assolir en els últims anys va ser col·locat en els més aventurers i immorals negocis financers de països com EE UU, Irlanda o Espanya. Només entre 2005 i 2008, la banca alemanya va concedir a institucions espanyoles crèdits i inversions per valor de 320.000 milions, gran part per a alimentar la criminal bombolla immobiliària postfranquista. Els rescats de països són rescats de deutes de bancs internacionals. El 90% dels diners lliurats ‘a Grècia’ ha estat destinat a bancs, sobretot estrangers.

Alemanya és avui el principal exportador de la involució socio-laboral a la resta de la eurozona en nom de l'austeritat, que genera més atur i més deute. És una política dissenyada perquè el sector financer cobri íntegrament els seus mals negocis a costa de les classes mitges i baixes europees. Encara que les retallades són les mateixes, els cossos sobre els quals s'apliquen –la grandària dels Estats socials i els seus nivells de cobertura– són molt més vulnerables i els ritmes temporals molt més accelerats.

Al dictat dels bancs

Aquesta política s'imposa amb mètodes opacs i autoritaris que mantenen en secret la identitat dels bancs i institucions endeutades i que arrasen amb tot desig de sobirania.

El resultat d'aquesta política és necessàriament desintegrador per al projecte europeu, l'única bondat històrica del qual –ésser alternativa a la crònica guerra entre nacions europees dels últims segles– s'està transformant en una aliança de petites nacions imperials per a poder seguir sent imperialistes i militaristes en la lluita pels recursos globals del segle XXI.

Aquesta política és doblement desintegradora. Per a Europa, perquè les nacions i els pobles d'Europa no volen formar part d'un club sobre tals premisses. Per al món, perquè els reptes del segle XXI –la crisi de la civilització crematística– són inabarcables amb la vella metodologia imperialista. L'oposició a les veleitats dominants d'Alemanya –condemnades al fracàs– no és un assumpte de lluita entre nacions, sinó un aspecte del llarg combat social europeu entre reacció i progrés que interessa a totes les ciutadanies, inclosa, per descomptat, la ciutadania alemanya. La història social europea s'ha escrit sempre així.

* Rafael Poch de Feliu és corresponsal a Alemanya de 'La Vanguardia'. Acaba de publicar "La quinta Alemania" amb Carmela Negrete i Ángel Ferrero. Article publicat a la revista Diagonal.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció