La fi del federalisme

L’any 1932, en ple debat de l’Estatut de Catalunya a les Corts de l’Estat Espanyol, Joan Peiró, destacat membre de l’anarcosindicalisme català, redactaria una sèrie d’articles al periòdic La Tierra de Madrid. En un d’aquests escrivia: “Aquí està l’Estatut de Catalunya, (...); han estat els dos segles de submissió sota el jou de magistrats i militars incapaços de comprendre l’ànima dels catalans, els que crearan aquest estat passional que culmina amb la mesquina donació d’un Estatut, que ni tan sols arriba a transsumpte d’aquell altre que fou elaborat a les muntanyes de Núria i que dóna encara molta menys satisfacció als anhels federalistes de l’esperit català (...)”.

Fa uns dies, gairebé 80 anys després, un tribunal polític tornava a passar el ribot per un text, ja esquàlid després del seu pas per dos parlaments, que únicament demanava una miqueta més d’autogovern, unes molles més per mantenir-nos quiets dins l’estructura d’un Estat que ens escanya a poc a poc. I malgrat tot, a Espanya, segueixen sense entendre res.

Aquesta mateixa setmana més d’un s’exclama i posa el crit al cel, fent-se el sorprès del que era obvi, convocant a manifestacions i aprovant mocions de suport a l’Estatut en plens municipals (quin Estatut, l’aprovat per referèndum? El que va sortir del Parlament espanyol?), però avisant, amb veu baixa que, malgrat tot, amb el que queda ja podem anar fent uns anys més.

Si alguna virtut tindrà, de ben segur, la sentència que ha tallat de soca-rel l’Estatut convertint-lo en un mer document de descentralització administrativa a l’estil d’altres nacions com Andalusia o la Rioja, no serà altra que donar per tancada la via autonomista i, seguint amb el text de Peiró, també la més que improbable federalista, posant el debat en la seva justa mesura, unió o independència.

Pau Juvillà