La fi d’un cicle

Ja fa quatre anys de la darrera vaga general. Un 14 de novembre, quan una altra vegada els moviments socials antagonistes van tornar a fer-se seva la convocatòria de vaga llançada per les centrals oficialistes i van intentar excedir els límits imposats per les convocants. Aquella vaga també va tornar a escenificar l’enfrontament al carrer entre el braç armat de qui vol que tot continuï igual i aquells moviments i persones que expressaven les ganes per capgirar-ho tot des dels carrers. Els sicaris d’en Felip Puig arrancaven l’ull a l’Esther Quintana. Sembraven el terror a consciència, volien atemorir a la població; i sembla que ho van aconseguir.

Per a algunes, l’endemà d’aquella vaga va significar un canvi de cicle. Era la tercera i va ser la que va tenir la resposta més fluixa. Entre elles, havíem ocupat les places, obert un nou horitzó; no va quallar i les forces, a poc a poc, es van dissoldre. Tot i així, a Barcelona hauríem de veure la consolidació d’espais de contrapoder creats amb l’impuls del 15M, i el revifament d’altres existents. També veuríem l’expressió més rabiosa de la Barcelona autònoma amb l’efecte Can Vies. Malgrat tot, la lluita cansa si els pals abunden i les victòries són poques. Rapidament, la quotidianitat i la rutina s’acaben imposant. Això ho saben bé els de dalt. I nosaltres, innocents a vegades,només sabem anar a totes. I, com en una partida a una sola carta, tens moltes possibilitats de perdre.

La transversalitat processista i la «nova política» van fer la seva feina. El «ningú ens representa» va quedar diluït en un «sí se puede» de bones paraules i poques accions (tret de l’incansable activisme de la PAH, a qui la nova política ha usurpat el lema). Doncs manar a l’Ajuntament no vol dir tenir el poder.

I aquell «que la crisi la paguin els rics» va passar a un flamant i generalitzat «Espanya ens roba», sortint de la boqueta dels que fa trenta anys que ens roben. En qüestió de mesos, el mateix Artur Mas, fidel representant del neoliberalisme i les classes benestants locals, el mateix que havíem forçat a entrar al Parlament en helicòpter, passava a autoafirmar-se com a representant de «la voluntat d’un poble».

Hem après la lliçó.

Amb Podemos la jugada va ser clara, els hi van donar peixet a la televisió (i elles s’ho van currar, sabien que la TV encara era l’espai màxim de socialització de les idees en aquest país, i ho van aprofitar); dividien l’esquerra parlamentària traient del mig el PSOE com a partit que pogués disputar el poder; pel camí fagocitaven a IU i reconduïen el moviment social iniciat pel 15Mcap a postulats més moderats i modelables. Dos «pájaros de un tiro», que diuen. Així doncs, esgotats del cicle de lluita 2009-2012, ens ho miràvem tot incrèdules. «Les Idees i la lluita no viuen sense organització», i ambdues són capitalitzables per un altre.

SEGUIM ON ÉREM

Han passat quatre anys, i com la Syriza d’Alexis Tsipras, la nova esquerra ha sabut captar els vots, però no cristal·litzar els«canvis». Els seus ajuntaments s’enfronten a la impossibilitat de dur a terme els programes, perquè les pressions dels sectors econòmics i del quart poder són implacables, i la por a perdre vots-poltrones fa la resta. Inclús han arribat a qüestionar el dret a la vaga (TMB) i posicionar-se al cantó de l’establishment quan,temps enrere, dies abans de les eleccions, es feien fotos al cantó de les treballadores en lluita (Subcontractes deTelefónica).

Les companyes «anticapitalistes» sembla que tampoc se’n surten prou bé, doncs la coherència té un preu molt alt a la«societat de l’espectacle», i els embats del #pressingCUP,sumats a algun estratagema intern, han fet que acabin pactant l’estabilitat del país amb els enemics de sempre, amb els representants de les «dues-centes famílies» d’en Millet.

Sens dubte, la caspa catalana encara se’n riu a la seva cara, doncs aquest passat mes de novembre del 2016 no pot haver estatmés tragicòmic. Durant la detenció de l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, no els va faltar un minut per deixar la CUPamb el cul a l’aire, doncs desobediència sí, però dins la legalitat i quan ells diguin. Després, a claudicar en la tramitació dels pressupostos, no sigui que torni el pressing… I, dos dies després, l’esperit del «felipuigisme» despertà de nou, detenint tres militants de l’Esquerra Independentista quan anaven a«donar la cara», després de ser identificades a la web de delació creada poc després de la vaga general del 29M del 2012. Com estan collant… però en Puigdemont és tan trempat, no? De moment, els hi agraïm que hagin contribuït a normalitzar el terme «anticapitalista», esperem que en un futur no el capgirin, tot entufant-lo amb perfum de socialdemocràcia.

AVUI EN DIA TOT SEGUEIX IGUAL.

Després d’un any sense govern a l’Estat espanyol, ara tornarem a patir les bufetades del capital. Les brometes de l’FMI de perdonar expedients sancionadors, no eren més que bombolles d’oxigen al PP perquè pogués formar govern i no donar ales a l’esquerra contrària a l’austeritat. Quatre anys després, tornen les retallades; si ja ho anuncien a so de bombo i platerets, la realitat serà brutal. Tot apunta que vindran pujades d’impostos (segur que als rics no), reajustaments dels serveis públics, i«pensionazo», com molt bé apunta el comissari europeu d’Assumptes Econòmics i Finances, Pierre Moscovici. D’altra banda, apostarà la patronal per a una nova reforma laboral? S’atreviran amb el dret a vaga? Preparem-nos pel pitjor.

Tenim una precarietat que fa anys que està normalitzada i institucionalitzada sota els paraigües legals de les contrareformes laborals i que, a peu de lloc de treball, es va intensificant a mesura que els patrons utilitzen el xantatge laboral com a eina diària de gestió de personal. Tot i que el sindicalisme combatiu va fent feina de formiga, sembla que la societat no impulsa una contraofensiva que aturi aquesta plaga.

Els moviments socials, reflectits en aquesta tendència, no acaben de tirar endavant els sindicats de barri o altres eines per tal de socialitzar aquest conflicte; i l’actitud de militant social-«padefo» (paso de follones) al curro segueix tristament estesa. Malgrat tot, els conflictes laborals estan lluny de desaparèixer i fins i tot s’han esgarrapat victòries, com la vaga de Ciutart, socorristes de les platges de Barcelona i altres conflictes centrats en l’omnipresent sector dels serveis. També en aquests anys s’ha mantingut el pols de les treballadores del transport públic contra les direccions de les seves empreses,tant a les públiques, com TMB, com a Mohn-Oliveras. Altres conflictes, tipus UDON, RACC, etc… demostren que la conflictivitat laboral està latent, però descoordinada, aïllada i,generalment, tret d’algunes excepcions, com Telefónica o Panrico, amb poc suport dels moviments socials, que rares vegades veuen el terreny laboral com un camp de batalla prioritari.

El lloguer dels habitatges, sembla que serà un nou camp de batalla, amb els inversors internacionals, el sector turístic i els multipropietaris locals en un equip, i una societat conscient de l’abús però desorganitzada a l’altre. Ja podem posar-nos a fer feina en aquest aspecte si no volem acabar expulsades als extraradis de la metròpoli i perdent dues o tres hores diàries per desplaçar-nos a treballar als centres neuràlgics de les ciutats-aparador, a netejar i servir els mateixos culpables de la nostra diàspora.

Un nou cicle de lluites estudiantils desperta, seguint l’oscil·lació a la qual aquest front ens té acostumades des de fa dècades. Potser el mite de la meritocràcia va fent aigües a les consciències de les més joves, entenent que encara que tinguis un màster, o dos, el futur es dibuixa negre per totes aquelles que no posseïm res més que les nostres mans i cervell per a sobreviure en el mar del capital.

I, per acabar, la pitjor xacra que travessa la nostra societat: el terrorisme masclista. El reguitzell d’assassinats i agressions és imparable; si les 132 dones mortes per violència masclista a Catalunya des del 2010 fossin de militars o policies, ja seria assumpte d’Estat, però la cultura i el patriarcat integrats dins la nostra societat fan que segueixi passant sense que una desafiant onada de feminisme tombi qualsevol rastre de patriarcat. Aquí la feina per fer és molta, tant fora com dins dels moviments populars, i sobretot entre el gènere masculí, que es nega a renunciar als seus privilegis.

MIRANT ENDAVANT

Com donar la volta al concepte que han escopit les boques neoliberals de què les excloses, les explotades i les desnonades ho són per la seva pròpia culpa i són elles mateixes, en soledat,les que s’ho han d’empassar? Com trencar amb la nova mofa heroica del capital, anomenada «emprenedoria», amb la qual ens intenten imposar l’imaginari que si no triomfes, si no emprens, és perquè no vols? Mites del creixement econòmic. Hegemonia liberal, mentalitat homo-economicus.

Donar-li la volta a tot això s’aconsegueix arremangant-nos i treballant braç a braç amb la gent, amb les persones, sense sermons grandiloqüents, sense parafernàlia dogmàtica, sense discursos críptics. Aprimant uns quants quilos d’ideologia i engreixant-nos d’humilitat.

Reconnectant amb la nostra gent, la nostra classe.

Una Posició

21 de novembre del 2016

* Extret del web de Solidaridad Obrera
http://lasoli.cnt.cat/23/11/2016/la-fi-dun-cicle/