La foto, la màscara i el nen

No us passa que hi ha imatges que associeu a l’època dels vostres avis o besavis? A mi sí, tot i que òbviament no l’he viscuda directament. Quan veig imatges en blanc i negre de nens i nenes prims, amb el cap pelat per evitar polls, amb roba apedaçada i espardenyes tot i ser hivern, per exemple. O també en les fotografies de pageses amb la cara cremada pel sol i les arrugues d’anys de treball anant a mercat.

Tot plegat em recorda una època on en el nostre imaginari, em temo que no només en el meu sinó també en el col·lectiu, la suor del treball i les penúries de la misèria eren el pa de cada dia dels treballadors/es. Els meus avis i àvies me’n parlaven i m’ensenyaven alguna de les poques imatges que guardaven d’aquells temps, com per acompanyar els seus records viscuts. També a aquells temps associo imatges de nens fugint dels bombardejos feixistes o, uns anys abans, a famílies desallotjades per la Guàrdia Civil d’unes terres que els eren necessàries per viure. Conflicte, patiment i brutalitat d’un poder que es mostrava descarnat en un país on a inicis de s. XX la immensa majoria de la població patia penúries per viure.

Tot i tenir una clara consciència de viure en un món injust, crec que la majoria de nosaltres pensem que imatges com aquelles avui són difícils de viure. O les associem a realitats de col·lectius que veiem allunyats del nostre dia a dia, com els nàufrags a Lampedusa o els familiars dels reclosos al CIE de la Zona Franca. De fet, podem fer la nostra vida sense que aquestes imatges ens pertorbin gaire. Es tracta de persones sense drets i podem resguardar-nos en l’autocomplaença de pensar que quan els atorguem aquests drets la seva vida canviarà. Ens inclinem a pensar que a inicis del segle XXI a la vella Europa, on encara queden residus d’allò que en deien l’Estat del Benestar, els nostres fills no hauran de passar per les escenes que van viure els nostres avis i besavis.

Ahir vaig topar amb una foto de l’Iñaki Andrés. És de fa 13 anys, però podria ser d’ahir, perquè aquesta crisi ha agreujat una situació que les classes populars ja fa molts anys que pateixen. S’hi veia tota la crueltat d’un desnonament d’una família que havia ocupat l’ajuntament d’un poble del País Basc per reivindicar ajudes socials. Un nen de poc més d’un any enmig d’antiavalots amb la cara tapada. El terror que expressa el nen xoca amb els cascs, els escuts i els uniformes negres dels Ertzaines. I amb les màscares que tapen els seus rostres, no fos cas que algú els pugui recriminar com es guanyen la vida. I això em va fer recordar que als Països Catalans en el que portem d’any més de 45.000 persones han estat desnonades. Totes elles amb noms i cognoms. I amb un futur per endavant on segurament l’experiència del desnonament hi deixarà un rastre com en les pageses i obreres de l’any 1900.

També em fa pensar que darrera les màscares de la policia que desallotja hi ha persones amb noms i cognoms. I també darrera els accionistes, directius i directors d’oficines dels bancs, els executius de l’FMI i del BCE, els professors d’economia que pregonen ajudar bancs i obviar persones i els responsables polítics que ho apliquen. I la llista seria llarga. Tots amb noms i cognoms, totes amb cares que intenten amagar darrera l’anonimat, com els Ertzaines de la foto.

Els nostres avis i àvies van dir prou. I van fer una de les revolucions més boniques del s. XX. Espero que els nostres fills també s’alcin. De fet, també ho podríem fer nosaltres mateixos, no?

Aquests dies la PAH de l’Alt Penedès fa dos anys i ens recorden que alguns ja fa una estona que es van alçant.

* Ermengol Gassiot Ballbè. Veí de Vilobí, és arqueòleg i professor i secretari del Departament de Prehistòria de la UAB. Ha militat en diversos moviments socials. Actualment és secretari d’acció social de la CGT de Catalunya i participa activament en diverses iniciatives en defensa de la universitat pública. Article publicat a XarxaPenedès

http://xarxapenedes.cat/la-foto-la-mascara-i-el-nen/