CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

La il·legalitat del poder en temps de crisi

Dimecres, 22 febrer, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

El dret i el discurs jurídic ocupen un paper central en la configuració de les relacions de poder. Per a imposar un programa de retallades socials, una actuació policial i fins i tot una mobilització de protesta, fa falta força. Però també capacitat d'apel·lar al dret com font de justificació. La legalitat o il·legalitat d'una actuació no la converteix en justa, sense més. No obstant això, és un termòmetre que contribueix a calibrar la legitimitat del poder. I de les resistències que s'alcen contra les seves manifestacions arbitràries.

Aquest principi bàsic explica que el dret i la seva interpretació siguin un àmbit de disputa permanent. No hi ha poder que no intenti cobrir les seves actuacions amb el mantell de la legalitat. Les legítimes, sens dubte. Però també aquelles que no ho són. En nom de la llei, es poden assegurar drets però també assentar privilegis. Es pot reprimir i eliminar sense contemplacions les aspiracions legítimes de milers de persones. Aquesta arbitrarietat disfressada de legalitat, no obstant això, gairebé sempre troba una Antígona amatent a desemmascarar-la. També en nom del dret i la raó.

Resistir al dret en nom del dret està lluny de ser una contradicció. La legalitat de la nostra època és una legalitat exigent. Bona part d'ella consisteix en tractats, constitucions i cartes impensables sense la derrota dels feixismes i altres dictadures que van assolar el segle XX. La Declaració de Drets Humans de 1948 i els Pactes Internacionals de 1966 estan inscrits en el seu codi genètic. Integren el ADN d'una legalitat que reconeix drets universals i principis garantistes, que comporta límits i controls a tot tipus de poders, públics i privats, d'estat i de mercat, i que està situada en la cúspide dels ordenaments jurídics.

En temps de crisis, aquesta legalitat es converteix en un mirall més incòmode de l'habitual, perquè reflecteix la falta de raó jurídica, a més d'ètico-política, de moltes actuacions del poder. El tancament intempestiu d'un centre sanitari d'urgència no només repugna intuïcions morals bàsiques; també amenaça drets elementals com la salut, la integritat física o la vida, quan no s'interna en un àmbit directament delictiu. El mateix passa quan un treballador és exposat a la violència injustificada de l'acomiadament; o quan un migrant acaba en un Centre d'Internament, o quan una família sense recursos és llançada al carrer per no poder pagar un lloguer o una hipoteca. Es produïx, sí, una injustícia social. Però es conculquen, a més, llibertats elementals i garanties processals amb les quals l'Estat aspira a legitimar-se. I si la resposta a les protestes que aquestes actuacions generen és la repressió, en lloc de la protecció de les víctimes, el que té lloc és un acte d'impotència política. Però també una degradació de l'abast jurídic del pluralisme i de l'Estat de dret.

Poden oferir-se més exemples. Tots ells revelen una tendència que es consolida amb l'agreujament de la crisi: la tendència a la il·legalitat del poder. El poder il·legal és aquell incapaç de complir amb les regles que ell mateix s'ha donat, començant per les que se situen a la part alta de l'ordenament jurídic. Les polítiques neoliberals desplegades amb l'excusa de la crisi només han pogut avançar en oberta tensió amb aquestes regles. Arrasant amb la prohibició de regressivitat i amb el dret al degut procés. Desnaturalitzant el paper garantista dels convenis col·lectius. I buidant de contingut les constitucions socials i les declaracions de drets que Occident pretén oferir al món com credencial civilitzatòria. Davant l'envestida imparable dels poders privats, els propis mecanismes de control institucional es revelen inútils. La deriva il·legal del poder és sancionada pel propi poder; governs, parlaments i jutges, amb honroses i escasses excepcions.

De vegades, és veritat, la contradicció amb constitucions i tractats s'ha salvat amb la producció d'una nova legalitat. Una legalitat orientada a tutelar privilegis de pocs per sobre dels drets de tots. Per això, quan els grans capitals especulatius o les agències de rating asseguren que la seva actuació en la crisi compta amb cobertura legal, tenen una mica de raó. Bona part dels seus abusos serien impensables sense les prebendes legals obtingudes de governs de diferent signe. Sense totes aquestes lleis, reglaments i sentències que han donat llum verda a la cobdícia dels rendistes per sobre de les necessitats de les majories. Aquesta nova lex mercatoria, dissenyada a mesura d'un reduït grup de poders privats, ha esdevingut una sort de nova constitució global. Una rígida cotilla que tenalla els elements garantistes dels ordenaments estatals fins a tornar-los irrecognoscibles.

La regla europea de l'eliminació del dèficit a qualsevol preu hauria de llegir-se en aquesta clau. Igual que la recent reforma constitucional espanyola, escomesa per a garantir als creditors “prioritat absoluta” de pagament en detriment dels drets socials i del principi democràtic. Ara bé: quan el poder s'estimba per la il·legalitat o consenteix la irrupció d'una legalitat privatitzadora, sovint mafiosa, la protesta ciutadana, la desobediència, adquireixen nova llum. Apareixen, no ja com desordres susceptibles de criminalització, sinó com el primer dels drets. Com bandera necessària, irrenunciable, dels més febles en la impugnació de les actuacions il·legítimes del més forta, per a forçar-li a complir les seves promeses garantistes, i per a instaurar, en aquest acte de rebel·lió, un ordre jurídic alternatiu, més igualitari i lliure de violència.

* Jaume Asens i Gerardo Pisarello. Juristes i autors del llibre “No hay derecho(s): la ilegalidad del poder en tiempo de crisis”.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció