La importància de dir No a la falsa unitat sindical

D’ençà la dita Transició espanyola es va evidenciar que l’aposta del règim pel control social tenia un eix principal: l’assimilació de tota organització antisistèmica a la teranyina institucional i la pau social, el reforçament de les ja domesticades i el xarop de marginació i repressió pels qui no s’empassaren el verí.

Centrant-nos en l’aresta sindical això és ja prou conegut i no cal insistir-hi gaire. Ara bé, les conseqüències d’aquesta política les vivim quotidianament i no necessàriament en els grans assumptes, sinó a cada empresa, a les nostres seccions sindicals, en els conflictes sectorials o concrets. Cada cop que reaccionem a un d’aquests contextos estem prenent una decisió que reforça el nostre caire irredempt o bé ens acosta cap a l’acatament per la drecera del derrotisme.

A l’arsenal sindical tenim diferents armes, sent potser la més important d’elles l’ús de la vaga com a mesura de coacció i pressió a governs, empresaris o multinacionals. La vaga no és només el dany econòmic o productiu realitzat, sinó especialment també l’oportunitat de desfermar el conflicte fora de la contenció dels mecanismes de solució pactada i de control, absolutament inútils per a assolir resultats positius. Les vagues són el moment de sortir al carrer, de crear problemes polítics i socials a governs que ens pinten una falsa realitat de color de rosa, són l’hora de bloquejar fàbriques, d’alterar la normalitat del sistema, d’atacar imatges corporatives. En definitiva, l’interruptor per a fer moviment i activar la confrontació directa més enllà de les paraules.

Amb aquest poder, com deia un company, pots enviar un mico a la taula de negociació i obtindrà resultats.

Podem sospitar que aquest terreny de reivindicació no acaba de connectar amb el sindicalisme que té a l’ADN la delegació i contenció de tot conflicte a canvi de molles, influències i interessos aliens a la classe obrera. Així doncs, som models condemnats a xocar inevitablement.

Què és això de la ’unitat sindical’? A primer cop d’ull sembla prou positiu: una visió unívoca és traslladada a la resta de la plantilla i tots els braços agafen l’ariet com un sol cos contra l’adversari patronal. Qui pot estar en contra d’això? La unitat sindical en el conflicte acaba amb moltes inseguretats relatives al seguiment de la vaga, dóna certeses, unitat en el missatge, no crea dubtes, és ben rebuda instintivament pel treballador/a...

Però alhora pot ser un instrument de xantatge. En nom de la unitat (entesa ’unitat’ com l’opinió pactista i al·lèrgica al conflicte del sindicalisme de pau social) s’estableixen estratègies dilatòries, centrades en cúpules i on la mobilització no és mai la primera passa, sinó la darrera. I, habitualment, vergonyosament exposada públicament com quelcom que no es vol ni realitzar, ni fer amb intensitat. És com el gos ensinistrat que borda, però suau per no molestar l’amo. Podem imaginar com de pressionada està l’altra part en aquestes condicions.

Així doncs, el següent acte és presentar a qui no accepti l'estratègia suïcida com algú que 'trenca la unitat sindical', se'l desprestigia com a 'minoritari' i, en definitiva es criminalitza tota posició que no suposi fer seguiment del teatre mobilitzador del sindicalisme dòcil: Les nostres condicions són aquestes, te les empasses o trenques la 'unitat'.

Moltes de nosaltres ens trobem, llavors davant de l'elecció. D'una banda, participar críticament del xantatge sindical i assenyalar posteriorment com a venuts als signants quan certifiquin el fracàs del model de negociació sense pressió. L'altre camí, és el difícil. Suposa acceptar que la teva lluita per generar conflicte i vaga serà socavada pels altres sindicats, suposa saber que el seguiment de la vaga no serà l'adequat degut a la tasca rebenta vagues dels altres sindicats i a la por existent a participar en vagues no majoritàries, suposa saber que tot i això has de deixar fins a l'última gota de les teves energies en fer que la mobilització sigui el màxim rellevant possible.

Aquesta valoració no és gens senzilla, no és del gust de ningú, però, en el nostre sindicat, acostuma a acabar amb un creueament de mirades i una paraula: “Endavant”.

Bus, Metall, Uunipost, FNAC, Ensenyament, Contact Center, HP, Indra, tants i tants exemples van decidir fer la passa endavant, alguns amb bons resultats efectius, altres no. Però en tot cas, amb cada secció que no cedeix al vertígen de la vaga minoritària i la criminalització de la unitat sindical, estem fent i mantenint allò que som: Les treballadores que no ens rendim, les que no acloten el cap, les que defensem l'alternativa en la forma de fer i que moltes vegades tot i que sabem que no serem victorioses, sortim a la batalla a deixar-nos la pell. En cas de no fer-ho, inevitablement en cada conflicte seríem subjugats, controlats, pel sindicalisme de concertació un i altre cop amb la mateixa tàctica.

Gràcies a cada secció sindical que surt al camp de batalla en aquestes condicions es pot mantenir un model que no es domestica ni per les bones ni per les pressions dels que ja ho estan. Aquesta base és la que permet clavar ferm els peus a terra i treballar per a prendre cada cop més la iniciativa, des del més petit conflicte fins a tot allò que ens proposem.

* Òscar Murciano és Secretari d'Acció Social de la CGT de Catalunya