CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

La “independència”: per a què?

Dimarts, 4 desembre, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

En l'article "L'estat propi i la independència dels Països Catalans", el company Jordi Martí Font ens deia que no defensa un "independentisme de dretes". Aquest independentisme que, "encara que s'anomeni a si mateix "transversal" (...) és el responsable d'haver tret al carrer la major manifestació independentista de la història de les quatre províncies". I al que acusa de "fer pactes amb el PP que deixaran la majoria de la població d'aquesta terra mítica que diuen que volen alliberar en la misèria". És a dir: "deixar a la gent sense sanitat, ni educació de qualitat, protegir els bancs que ens roben amb participacions preferents o qualsevol altre invent, protegir a "la Caixa" i els seus muntatges empresarials de la desobediència ciutadana, rebaixar els salaris de la majoria per -diuen i menteixen- sortir de la crisi -robatori- o aplaudir a la policia quan obre el cap a la gent que l'única cosa que fa és exercir el dret de ciutadania i protestar..." I perquè no quedi cap dubte del per què no defensa aquest "independentisme de dretes" ens precisa que "una part important dels patrocinadors de la manifestació han fet això mateix en els últims anys i en els últims mesos i setmanes i no es veu per cap part cap intenció de canvi".

Òbviament, des del poble i l'esquerra anticapitalista, com es podria defensar un tal independentisme? I ni tan sols, "si parlem de diners" o del "espoli fiscal del Principat escapçat per part d'Espanya". Doncs, com ho assenyala Jordi, encara que aquest "espoli" sigui "insuportable per a una certa burgesia i per a la resta de gent", com aquesta burgesia ens diu, "per a aquesta “resta de gent” és molt més lesiu notar com les grans fortunes reben la protecció de lleis, jutges i policia" mentre "els treballadors i treballadores, les persones que vivim del nostre salari quan tenim treball (que a pesar que ens vulguin fer pensar el contrari, seguim sent majoria) sofrim un robatori constant per a molts dels que es queixen d'aquest “gran atracament” cadascun dels dies de la nostra vida, tant per part de l'Estat com dels encarregats de la finca principatina que surten com el qual més acumulant diners que mai reparteixen com no sigui amb els seus". Efectivament: "Per a nosaltres, salaris baixos, pocs impostos als rics i no persecució dels lladres que se salten fins a les seves normes (Millet i companyia continuen gaudint d'una vida regalada mentre les presons que gestionen des de Barcelona estan plenes a vessar de "petits delinqüents"). Tot això, perquè l'insult a la intel·ligència sigui més gran, ben acompanyat per la desaparició de les condicions mínimes de benestar social que qualsevol ésser humà necessita: casa, sanitat, transport, cultura, educació..."

Com es podria defensar un tal independentisme? És lògic doncs que el company Jordi no ho defensi i que ho denunciï: però el problema és que, encara sent "majoria" els treballadors i treballadores, els explotats i explotades, és aquest independentisme el que governaria en el Principat si aquest arribés a la Independència. I, si no fos així, si governés l'independentisme "d'esquerra" (aquest que ja ha governat), el resultat seria més o menys el mateix per als treballadors i treballadores. No crec doncs que Jordi pugui si més no pensar que seria aquest "independentisme", per molt que es digui "d'esquerra", el que posaria fi a l'explotació en el Principat; doncs ell sap molt bé que l'objectiu polític i social d'aquest independentisme "no és el camí de la igualtat econòmica, del repartiment de diners i la defensa dels drets socials existents pensant sempre en la seva extensió".

Clar que s'ha de "separar a la gent que de bona fe" que "va participar en les mobilitzacions últimes de les persones que intenten dirigir el procés i en bona part ho aconsegueixen repetint el del “Primer la independència i després ja veurem” mentre no deixen de robar a les classes baixes i mitjanes drets i protecció social des d'una evident opció de classe, de dretes en aquest cas". Però, com impedir que aquesta gent, malgrat ser -com ho pensa Jordi- "majoria", sigui recuperada pels que dirigeixen el procés i convoquen i controlen tals manifestacions? I, pitjor encara, com impedir que aquesta gent voti per l'opció independentista de "dreta" o per l'altra "d'esquerra" que també té com "nervi de la nació" l'espoli fiscal, el Barça i la Moreneta? A més de que les dues opcions independentistes tindran sempre com argument aquest lema de "Primer la independència i després ja veurem".

Està doncs claríssim que el Jordi no defensa aquest independentisme; però el que no queda clar, almenys per a mi, és l'independentisme que ell defensa. El que realment vol dir quan diu "que la nostra casa sigui els Països Catalans i que aquest sigui el nostre marc mental sempre, sense apriorismes de noms ni de mapes però sí amb la voluntat ferma d'exercir de català (amb noms i formes diverses) en tota la nació". Doncs, independentment que aquest sigui -com ell sembla creure'l- "un objectiu factible", jo no veig com "ens pot fer anar més enllà" el fet de considerar els "Països Catalans" com "la nostra casa" i que aquest sigui "el nostre marc mental sempre". I encara menys el "exercir de català" amb "una voluntat ferma" en "tota la nació".

No, no veig com es podria "anar més enllà" amb un "procés" que normalment ha de culminar en la possibilitat per a "les quatre províncies de convertir-se en un estat". Doncs, efectivament, com es podria "anar més enllà" amb un estat, quan Jordi mateix reconeix que "l'estat no assegura res, que hi ha estats que són pures colònies"? Què es guanyaria doncs amb tal Independència? Els que la volen per a manar, sí saben el que guanyarien; però, què guanyaria el poble?

Estic convençut que el Jordi desitja una altra Independència; però, el problema, és que tampoc queda clar quan afirma que "ha de ser la societat civil organitzada la que construeixi la independència" i no "una majoria simple de votants que guanyi un referèndum". Perquè la "majoria simple de votants" expressarà inevitablement el que pensi i desitgi aquesta "societat civil organitzada". Tret que la societat civil sigui, per a Jordi, la representada pels "indignats" del 15M i per quants es defineixen amb aquest clar i contundent "no ens representen" cridat a tots els integrants de la classe política catalana i espanyola. Sense oblidar -per descomptat- als "independentistes” de vell o nou encuny.

Si això fos així, jo també diria -com ho diu ell- que "som nosaltres el subjecte actiu que ha de parlar a l'hora de demanar la llibertat de la terra i de la gent". Però no només a Catalunya, a Espanya i a Europa sinó en tot el món; doncs és obvi que els explotats i dominats som el "subjecte actiu" de la lluita contra l'explotació i la dominació capitalista en qualsevol territori. Aquesta és l'única independència que permetrà conquistar "la llibertat de la terra i de la gent" i no l'independentisme nacionalista, en el territori que sigui.

* Octavio Alberola és un històric militant anarquista. Article publicat al núm. 144 de la revista Catalunya.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció