La indignació a l’Àrea Metropolitana de Barcelona
La dignitat, o «qualitat de digne», deriva del adjectiu llatí dignus i es tradueix per «valuós». Indigne seria el contrari, sense valor.
I no és cert que les institucions metropolitanes no en tinguin de valor. Gràcies a elles durant més de 25 anys els ciutadans han rebut serveis mancomunats als diferents municipis com ara l’espai públic, la cartografia, el taxi o la gestió de residus. Serveis donats per treballadors que han hagut de presenciar com els diferents “entramats institucionals” que es succeïen vorejaven la legalitat i no facilitaven precisament la seva feina
Aquestes bastides institucionals amb convenis interinstitucionals, bases de mobilitat, plantilles funcionals i orgàniques i estranyes comissions de serveis, han estat una mostra de la rica imaginació jurídica dels polítics metropolitans. Durant tots aquests anys, un munt de “servidors” de la res pública han escalfat les cadires de la sala de plens en sessions elèctriques que duraven menys que un pare nostre i servien per després cobrar les dietes. Vox populi són els casos dels consellers que arribaven, signaven i marxaven sense entrar en la sala.
Despeses de protocol, viatges, imatge corporativa i de representació eren fins fa poc ben generoses. Quan el personal reivindicava alguna millora laboral havíem de sentir allò de “però aquí viviu molt bé, no?”: és la imatge que ells tenen de la casa. Imatge donada pels bons emoluments i retribucions diverses que els polítics metropolitans han anat proveint-se durant aquests anys. Aquesta casta política concep l’Àrea Metropolitana com la vaca on es ve a munyir diners o serveis pels ajuntaments propis, on empreses amigues aconsegueixen contractes i on s’obtenen llocs de treball per a individus del partit i un sobresou interessant.
Al caliu d’aquesta classe política viu una petulant classe dirigent de gerents, directors de serveis, coordinadors i caps de tota mena – multiplicats per cadascuna de les diferents entitats del entramat institucional- que, comptant amb la incompetència de la classe política per a la gestió del dia a dia, han anat fent-se el seu espai “irreemplaçable” i augmentant alhora les seves prerrogatives i retribucions. Han aconseguit fer el ventall retributiu de la casa ampli i poc just, alhora que han après a obviar la legalitat en temes de personal amagant-se sota “l’interès comú” i amagant a la classe política la seva responsabilitat jurídica final.
Tots ells formen part del grup que podríem anomenar indignes, que no indignats, de l’Àrea Metropolitana. Un inspector de taxi que vigila el bon servei al ciutadà, una dona de la neteja que té cura de la salubritat de les instal•lacions o un tècnic que informa d’allò que coneix, per exemple, sí que fan una feina socialment productiva. Aquests coneguts indignes metropolitans no tenen valor afegit a la seva feina. I ells ho saben. No són treballadors, viuen dels diners de tots.
El que sí que provoca indignació és el Ple de Constitució del dia 21 de la nova Àrea Metropolitana de Barcelona en veure que després de tants anys de vergonya institucional, es mantenen si fa no fa els mateixos actors de la comèdia i que les polítiques neoliberals de gestió avancen – ara amb consens dels diferents grups polítics -.
Hi haurà acampada al jardí de l’AMB? Hi haurà un Ple de Constitució animat? Ja us ho explicarem, però el que està clar és que aquesta gent té molt poca vergonya i ha aconseguit generar prou indignació entre els ciutadans metropolitans.
CGT - ENTITATS METROPOLITANES DE BARCELONA
areametropolitanabarcelonacgt.blogspot.com
Attached documents