CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

La influència de Proudhon a la Península Ibèrica

Dimecres, 12 novembre, 2014
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

La influència del pensament de Proudhon arribarà a la península ibèrica a través dels socialistes utòpics espanyols seguidors de Saint-Simon, Fourier i Cabet. Un dels primers socialistes en parlar de Proudhon és el gallec Ramon de la Sagra (A Corunya, 1798-1871), el qual el conegué a París i va col·laborar amb el seus projectes de mutualitat i de crèdit. De la Sagra el 1840 publica el llibre Banc del Poble, teoria i política de la institució fundat sobre la teoria racional.

Les idees proudhonianes ja són presents en el moviment obrer de 1854-1856 amb la constitució d’organismes marcats per el seu pensament. Però la influència federal proudhoniana arribarà al nostre país amb les traduccions que fa de la seva obra Francesc Pi i Margall (Barcelona, 1824- Madrid, 1901). A diferència de Proudhon, Pi i Margall va rebre estudis primer en un Seminari i després a la Universitat de Barcelona on va estudiar Filosofia i Lletres i Lleis. El 1840 publica el seu primer llibre, España pintoresca. El 1847 es trasllada a viure a Madrid on per guanyar-se la vida es dedicava a impartir classes particulars i a escriure crítica teatral a El Correo.

El 1849 ingressa en el Partit Demòcrata i aviat coneixerà l’obra de Proudhon, que Pi i Margall traduirà al castellà. Les seves traduccions del pensador francès seran fonamentals pels nous moviments polítics i socials que apareixen a Espanya com són el republicanisme federal, el socialisme i l’anarquisme. Pi i Margall traduirà Filosofia del progrés, Sistema de Contradiccions Econòmiques o Filosofia de la misèria, De la capacitat política de la classe obrera i, entre altres, Principi Federatiu. La traducció d’aquesta obra serà fonamental perquè el pensament federalista de Proudhon arreli e la península ibèrica i obri la lluita entre els partidaris del centralisme o unionisme i els que pretenen la descentralització a través del federalisme. I per una altra banda també el binomi Proudhon-Pi i Margall serà decisiu per la configuració inicial de l’anarquisme ibèric.

La Primera Internacional mantindrà viva la flama de Proudhon en molts dels seus aspectes, a Espanya destaca Fernando Garrido (Cartagena, 1821-1883), fourierista convençut va fundar el 1848 periòdic La Organización del Trabajo on difonia les tes teories socials de Saint-Simon, Proudhon, Louis Blanc i Fourier.Garrido viurà etapes de presó i d’exili, l’any 1851 coneix Castelar amb qui col·labora en el seu projecte republicà, alhora que col·labora en La Asociación. El 1855 viu una temporada a Lleida on publica el seu assaig La República Democràtica Federal. De retorn a Madrid col·labora amb Francesc Pi i Margall, Antonio Ignacio Cervera i Roque Barcia en la redacció de La Voz del Pueblo i, un any després, escriu a La Democracia.

Garrido, igualment que Pi i Margall, defensa el federalisme com si es tractés d’un somni o una utopia per solucionar els problemes de la humanitat. Fernando Garrido considera que, a través del principi federal, se solucionaran els problemes existents a les grans nacions d’Europa i d’Orient, doncs afirma que el federalisme elimina el poder central autoritari per la distribució d’un poder perifèric pactat entre els pobles i les nacions. Per Garrido el federalisme significa el desarmament dels exèrcits, l’enderrocament de murs i ciutadelles, la normalització de la navegació dels rius, la construcció de camins de ferro (vies obertes per trens entre nacions), l'eliminació de les fronteres i de les colònies, etc.

Garrido exposa també la creació de la Federació Ibèrica: “Los pueblos, una vez libres, formarán la gran federación de las razas europeas, reconstituyéndose las nacionalidades según sus afinidades de idioma, origen, historia i geografia”. Garrido formula quines seran aquestes nacions d’Espanya i Portugal que formaran la Federació Ibèrica i que es corresponen, més o menys, amb les actuals autonomies on ha inclòs les terres portugueses de Tras os Montes (Oporto), Beira (Lisboa) i Alentejo. Finalment, afirma: “Los vascos y los catalanes que ocupan las dos vertientes de los Pirineos y que desde hace poco más de cien años están divididos en dos naciones distintas, se unirían formando parte de la nación por la que sintieran más simpatía; probablemente seria España (Vascongadas y Cataluña); pero nadie las violentará imponiéndoles una nacionalidad forzada, si quieren, como ahora, vivir divididos”.

Fernando Garrido serà un dels escriptors socialistes que rebrà l’any 1869 a Giuseppe Fannelli, enviat per Bakunin a Espanya per fer propaganda de l’Aliança per la Democràcia Socialista. Garrido formarà part del primer nucli d’obrers i intel·lectuals espanyols que es van adherir a la Primera Internacional i van posar les bases per crear l’any 1870 a Barcelona la Federació Regional Espanyola de l’AIT.

Les idees federalistes van saltar a la palestra després de la Revolució de setembre de 1868 en què la monarquia borbònica fou enderrocada, el clam de República Federal va sonar amb força tant a Catalunya com a diversos llocs d’Espanya, però els inductors de la Gloriosa, els generals Prim i Serrano, van dominar la situació i van acabar amb la resistència federal. Espanya perdia una ocasió d’or de modernitzar-se creant una República Federal. Només les zones perifèriques de Catalunya, València, Andalusia i algun altre racó ibèric van aixecar-se a favor del federalisme. Novament les idees centralistes i unionistes s’imposaven a les descentralitzadores i federalistes.

* Article de l'historiador i escriptor Ferran Aisa publicat al núm. 165 de la revista Catalunya.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció