La insubmissió al creixement com a forma de qüestionar públicament el pensament únic
Com s'ha comentat en diversos articles en les publicacions "crisi" i "podem" estem davant d'una crisi sistèmica, una crisi que no es pot resoldre segons les mateixes formes de pensar que l'han creat. Els arguments hi són cada vegada més, en nombroses veus d'acadèmics, científics i intel·lectuals. Però, mentre el debat i la preocupació han crescut exponencialment a la xarxa d'internet, les filtracions en els espais on regna el discurs dominant són mínimes. Els polítics de govern i oposició continuen silenciant la informació que els arriba en els diversos països i territoris, inclosa la que ve d'organismes oficials de caràcter internacional.
Aquest silenci oficial no ens sorprèn donat que el pensament únic ja fa molt que domina l'àmbit de l'economia i la política, però no per previsible és menys important trobar millors maneres de qüestionar-lo, arribant al que es diu "el carrer" i intentant influenciar en els temes de debat als grans mitjans de comunicació.
Històricament, la desobediència civil ben utilitzada ha servit per introduir temes tan importants en l'agenda pública com els drets dels negres als EUA o l'obligatorietat del servei militar a l'estat espanyol. El compromís d'un col·lectiu de persones incomplint una llei per defensar el que consideren just i causar un canvi social, pot obligar a l'status quo a tenir en compte nous temes, que no formaven part dels seus plantejaments.
Les accions desobedients són iniciades per un grup molt reduït de persones i a partir d'aquí, si generen prou interès i suport social, es van reproduint per més gent.
L'estil i la motivació de l'acció que jo he realitzat, encara que no sigui necessàriament l'exemple exacte, ha pretès construir un referent per tirar endavant un moviment de desobediència a la banca i al creixement que generin el debat social que com comentava, fins ara s'està silenciant en l'àmbit públic.
Conscients com som, que el debat que reivindiquem no és només per tirar endavant o enrere determinada llei o mesura, sinó que estem qüestionant àmpliament el sistema, aquestes accions insubmises han d'estar a l'alçada del debat que volen generar per tenir possibilitats d'èxit, d'aquí l'envergadura de l'acció que vaig realitzar contra la banca.
En aquest cas, l'acompanyament de la presentació pública de l'acció amb dues publicacions massives que no només l'han contextualitzat, sinó que en si mateixes han estat una posada en pràctica contundent del debat social que volíem motivar. El 17-M, combinant el meu retorn i la presentació de "podem viure sense capitalisme" els hem forçat a moure fitxa. Ja no ha estat suficient amb ignorar-nos, com després del 17-S. Al desafiament del 17-M han hagut de respondre-hi amb repressió.
Però la repressió no els sortirà gratuïta. Aquesta ha de comportar una major visibilització de l'acció desobedient i de les seves causes. Per això no ens ho hem de prendre com un accident, sinó com un pas endavant cap a l'estratègia de desobediència que tenia marcada: el qüestionament del creixement com a fi de l'economia, i el qüestionament de la banca com a principal poder fàctic, que, obligant-nos al creixement, ens està portant a un carrer sense sortida com a civilització.
Ara és el moment de convertir la seva repressió en un problema que els esclati a les mans, d'aprofitar l'acció desobedient per forçar el debat públic sobre el model de societat.
Enric Duran, 29/3/09