CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

La intervenció militar de França a Mali, un moviment més en el gran tauler d’escacs

Diumenge, 17 febrer, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

L'autor, expert en Àfrica, analitza els interessos que mouen la intervenció de França a Mali al dictat de les grans ‘famílies’ de poder internacional.


La primera clau que hem de tenir en compte a l'analitzar el conflicte de Mali és que actualment França forma part d'un sistema imperial occidental, liderat pels anglosaxons, en el qual es dóna certament un repartiment de papers però en el qual cap membre pot anar al seu aire sense el vistiplau del nucli dur d'aquest Imperi: les grans “famílies” de financers que van crear i controlen la Reserva Federal nord-americana, la Unió Europea, el Banc Central europeu, l'euro…

François Hollande és, des de fa molts anys, membre de la French American Foundation, constituïda en 1976 per aquestes poderoses “famílies”, a la qual Pierre Hillard qualifica com “El Cavall de Troia nord-americà a França”. Tant Nicolas Sarkozy com François Hollande són 'criatures' dels poderosos clubs fundats fa moltes dècades per aquestes famílies que es riuen de les nostres categories: esquerres-dretes (de fet financen a ambdues), de la visió d'un món dividit en Estats sobirans i de tota la ignorància de 'la gent ordinària'.

El seu poder és tal que l'Administració nord-americana i el seu impressionant Exèrcit (amb un pressupost militar que iguala al de la resta del món) són només instruments per a executar els seus projectes. Es van acabar els temps en els quals la França de Mitterrand no es plegava als designis imperials i calia doblegar-la a Rwanda i el Zaire (avui RD de Congo), encara que fos a costa de carnisseries amb milions de morts.

Conflictes en altres països

La segona clau que no podem oblidar és que els recents conflictes a Costa d'Ivori, Líbia, Síria, Mali… no són accidents aïllats que arriben un després d'un altre en una seqüència casual. Ja el 1997 Zbigniew Brzezinski, segurament el més important estratega d'aquestes grans famílies, exposava en el seu llibre El gran tablero de ajedrez que el domini d'Euràsia (Europa i Àsia) és la garantia de la supervivència i la prosperitat de l'Imperi. I que, per tant, el major i més urgent interès d'Estats Units, com primera potència veritablement global, és assegurar que cap potència rival arribi a controlar Euràsia.

Aquest domini comporta també el del Continent Africà, que segons Zbigniew Brzezinski està lligat i subordinat a l'Euroasiàtic. Qui els domini controlarà el món. Àfrica és per a aquestes gents una de les "regions" considerades com "perifèriques” i “poc evolucionades”, però posseïdores d'enormes recursos naturals, energètics i de tot tipus. Per a tot això es va crear recentment el AfriCom, el comandament unificat nord-americà per a Àfrica. La influència de la doctrina Brzezinski és gran, tant entre demòcrates com entre republicans. El mateix David Rockefeller, el 'gran home' dels poderosos i discrets clubs en els quals s'aglutinen 'les famílies', va quedar tan enlluernat per ell que li va encarregar la creació de la Comissió Trilateral.

Interessos a Mali

Només quan hàgim enquadrat l'actual conflicte de Mali en aquest ampli marc, podrem entendre'l en la seva especificitat. El fet és que, una vegada més, la vida sembla obstinar-se a premiar la “desinteressada generositat” imperial fent que en els països “alliberats” sorgeixin posteriorment, com per art de màgia, tot tipus de recursos excepcionals que queden en mans occidentals.

En el cas de Mali, or, urani, coltàn, liti, gas, petroli… i tots els altres recursos que anirem coneixent en els pròxims anys (com ha succeït en les altres “generoses intervencions” anteriors) però l'existència dels quals ja coneixien des de fa anys els nostres 'heroics' capdavanters. I a més, està la qüestió geoestratègica: Mali està en el centre d'una regió d'altíssim interès. Té fronteres amb set països, tots ells estratègics per un o altre motiu. Mauritània, Senegal, Guinea i Costa d'Ivori, s'obren, amb els seus recursos, a l'Atlàntic; Níger, al que França també ha enviat forces especials, és un dels majors exportadors d'urani, que està controlat per la transnacional francesa Areva; Algèria, potència mundial en la producció de gas, mereix un lloc especial en l'anàlisi d'aquest conflicte.

Alguns analistes tan bé informats com el francès Thierry Meyssan creuen que tot això “obre la via a la desestabilització d'Algèria” en l'anomenada guerra del gas i analitza també en tal context l'estrany i “casual” atac a la planta de gas d'Amenes. Atac realitzat per la brigada Khaled Abu Al-Abbas, branca dels jihadistes de AQMI que va ser coordinada per un canadenc de renom Chedad, segons va revelar el The Jerusalem Post.

Amb l'excusa del terrorisme

D'altra banda, en aquest dossier trobem els reiterats i consabuts elements criminals i propagandístics de sempre: la presa del poder per “un home fort” i els seus companys colpistes formats militarment a Estats Units (en aquest cas, el capità Amadou Sanogo i els oficials del CNRDRE, el cop d'estat dels quals va ser legalitzat per la Comunitat Econòmica d'Estats d'Àfrica Occidental, presidida per Alassane Ouattara, posat per Occident en el poder un any abans a Costa d'Ivori), i el finançament i el suport militar als diferents grups que poden ser considerats “heroics lluitadors per la llibertat” o “terroristes” segons convingui (en aquest cas, les tribus tuaregs i les diverses unitats militars del país a la formació del qual s'han dedicat prop de 600 milions de dòlars en els últims quatre anys segons el Nova York Estafis); la utilització de tals grups per a crear conflictes i la posterior intervenció sota el pretext de resoldre'ls, de la lluita contra el terrorisme, de les motivacions humanitàries o de la defensa dels drets humans; la rapidesa en el desplegament de les forces imperials (rapidesa darrere de la qual és molt difícil el no veure una planificació) en el mateix moment en el qual sona el tir de sortida, que sol ser sempre un 'esdeveniment” que justifica tan “generosa intervenció” (rapidesa que contrasta fortament amb l'abandó des de fa disset anys de la societat congolesa en mans dels agressors ruandesos)...

Així que, com molt bé afirma Manlio Dinucci: “El que ha començat a Mali, amb les tropes francesos com punta de llança, és per tant una operació de gran envergadura que, des del Sahel, s'estén cap a l'Àfrica occidental i oriental. Aquesta operació es conjuga amb la que va començar, en el nord d'Àfrica, amb la destrucció de l'Estat libi i les maniobres per a ofegar, a Egipte i altres països, les revoltes populars. Una operació a llarg termini que forma part del pla estratègic tendent a posar tot el continent africà sota el control militar de les ‘grans democràcies’, que avui tornen a Àfrica amb casc colonial pintat amb els colors de la pau.”

* Joan Carrero Saralegui és promotor del Fòrum Internacional per a la Veritat i la Justícia a l'Àfrica dels Grandes Llacs i autor dels llibres "África, la madre ultrajada" i "La hora de los grandes filántropos". Article publicat a la revista Diagonal.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció