CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

La intervenció social en crisi

Dijous, 16 abril, 2009
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Aquest historiador i treballador social es planteja el sentit d'aquesta professió en el nou escenari de retallades, privatitzacions i augment de l'exclusió.


Tenen alguna cosa que dir els treballadors socials en aquests temps convulsos? Des de la seva pràctica, les seves estratègies, la seva anàlisi de la realitat, aquesta realitat que cada dia els escup dosi d'exclusió, precarietat i pobresa extrema, poden aportar alguna cosa per a reconstruir un model d'intervenció social realment alliberadora i repolitizada? És necessària una reconceptualització de la professió davant els enormes canvis dels últims 20 anys? És l'actual intervenció social un arma al servei del sistema tardocapitalista, un protector estomacal del neocapitalisme social? Què representa la nostra tasca davant un món que mira per a altre costat, que justifica més que explica per què passen les coses, que ha perdut la capacitat crítica, que ha sucumbit als funerals de tota raó i al soterrament de la invectiva social radical?

Em faig aquestes preguntes sovint mentre cada dia assisteixo en primera persona al relat de biografies segmentades pel fracàs i l'exclusió. Un fracàs que no és propi, sinó més aviat induït. Un fracàs social, cert, però gestionat i transferit a l'individu en forma de precarización i exclusió, dues variables del nou hipercapitalisme de consum.

El fiançament institucional dels serveis socials, impulsats per la Constitució, va venir a coincidir amb la revolució postmodernista de la primacia del jo i els drets individualitzats que es consolida amb el tardocapitalisme de consum. Un nou capitalisme que individualitza als subjectes i els seus desitjos, els seus territoris, les seves aspiracions, que transfereix, en aquest afany d'individualitzar, fins a la pròpia culpa com element bloquejador de tota resistència. I en això, els treballadors socials, com producte públic i privat de contenció pal·liativa del descontentament personal i social, tenen molt a dir, perquè estan plenament implicats en la gestió d'aquest malestar. I ho estan perquè la seva tasca, de moment, no respon davant drets objectius i universals, com l'educació, sinó davant drets subjectius que només s'activen si es compleixen requisits d'ordre personal, familiar, econòmic o social.

Els serveis socials han actuat com sistema de protecció social al llarg dels últims 20 anys, cert, però avui el seu paper requereix un abordatge més enllà de la formulació política que hagués de presidir-los, com un sistema universal lliure de contraprestacions i requisits previs per al seu gaudi. Crec que els treballadors socials han d'alliberar-se del pes de la seva pròpia memòria històrica, aquesta que encara els impedeix afrontar amb radicalitat la seva professió i rol social. I no dic que calgui militar. Tampoc que calgui reconvertir en apostolat la nostra professió, ni atrinxerar-nos contra aquest ordre social; dic que al treball social li fan falta mirades crítiques i radicals, per a repolititzar, insisteixo, no la professió sinó el discurs, els diagnòstics que realitzem, tant personals com socials i comunitaris, per a repolititzar els enfocaments, aquests que, pel que sembla ens impedeixen desxifrar les claus que presideixen les desigualtats que enfrontem. Perquè el nihilisme posmodernista també ha quallat en aquesta pràctica científica i professional.

Aquesta professió no s'ha vist lliure dels processos de qualitat, satisfacció, organització i altres epítets que presideixen les relacions productives del capitalisme. I, encara sent necessaris, crec que han prevalgut sobre altres estratègies d'intervenció. I és que s'està consumant una nova tayloritzación del treball social que deconstrueix les exigències bàsiques de la professió: calidesa, proximitat, empatia i atenció.

Finalment crec que els processos d'intervenció social estan sotmesos en l'actualitat a diverses estratègies perverses. El tardocapitalisme de consum ha privatitzat els cossos, els ha individualitzat i en l'interès per individualitzar fins i tot les ànimes, ha aconseguit transferir la culpa dels mals socials als individus, que assumeixen, moltes vegades de connivència amb certes pràctiques d'intervenció social, la seva pròpia derrota com a conseqüència exclusiva de la seva inadaptació al sistema, el qual intenta centrar-los àdhuc sabent que la seva inclusió sempre serà perifèrica.

Si a més les xarxes socials de protecció s'han privatitzat, segmentalitzat o han desaparegut, les fragilitats emergeixen sense possibles xarxes de resguard. Queda l'individu a la mercè d'un sistema que es limita a pal·liar en comptes d'incentivar la inclusió real. Urgeix, doncs, una repolitització del discurs social, però sobretot de les anàlisis respecte a la intervenció social, més encara en temps de crisi, una crisi que requereix, a més de recursos públics, noves lectures per a identificar els processos que persisteixen com determinants exclusògens de gairebé nou milions de pobres en el regne d'Espanya. Aquest és el repte.

Article de Paco Roda, publicat al núm. 98 de la revista Diagonal

www.diagonalperiodico.net/spip.php?article7528

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció