CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

La lluita feminista és lluita de classes

Dimarts, 12 abril, 2016
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

El 8 de març, Diada Internacional de les Dones Treballadores, va ser proclamada per la II Internacional Socialista a Copenhaguen l’any 1910. Si bé l’ONU va institucionalitzar aquesta data en 1975 com a Dia Internacional de la Dona, és important afegir-hi l’adjectiu «treballadora», ja que la gran majoria de dones no tenim més recursos que el fruit del nostre treball, i si hi ha un cas en què resulti especialment pertinent afirmar que les nostres mans són el nostre capital és precisament en el de les dones, posseïdores, segons dades del Banc Mundial, d’un 1% de la riquesa mundial, malgrat conformar el 40% de la mà d’obra.

Així doncs, veiem que no és que les dones estiguem absents del món laboral, sinó que hi som però en sectors feminitzats (secretàries, treballadores de la llar, venedores, hostesses), sexualitzats (prostitutes) i precaritzats i en professions d’assistència o que requereixen capacitats «maternals» (infermeres, treballadores socials, mestres de primària), duent a terme feines sexualment segregades, caracteritzades per uns baixos salaris, qualificacions i reconeixement social, i amb una més gran incidència de la temporalitat, de les jornades partides, dels contractes a torns i a temps parcial, així com de la pobresa assalariada, la qual cosa repercuteix en una reducció de les nostres cotitzacions i, per consegüent, de les prestacions a què tenim dret.

Però és que a més estem sotmeses a una doble jornada laboral, que al treball productiu afegeix el treball reproductiu que fem les dones, el qual, tot i no estar remunerat ni socialment reconegut, és tracta del treball que garanteix el funcionament de tot l’edifici social, ja que, com destaca Silvia Federici, «el treball domèstic és el que produeix la força de treball». Aquesta càrrega de treball històricament assumida per les dones s’ha vist agreujada a conseqüència de la crisi i de les polítiques d’austeritat, que, amb les seves retallades en els serveis socials, educatius, sanitaris i d’atenció a la dependència, ha condemnat moltes dones a tornar a la llar per fer-se càrrec de les tasques anteriorment assumides per les institucions, com il·lustra la retallada de fins a un 60% en l’aportació pública de la Generalitat catalana a les escoles bressol o la caiguda, de 2011 a 2012, del nombre de cuidadores donades d’alta en la Seguretat Social de 27.174 a 4.023, cosa que no ha passat perquè les persones amb dependència sobtadament hagin deixat de necessitar cures.

Sense aquestes cures proporcionades de manera gratuïta per les dones, el sistema capitalista, basat en l’esclavitud del salari i en la divisió sexual del treball que possibilita l’apropiació del treball no remunerat de les dones, seria del tot punt inviable. Aquesta divisió sexual es fonamenta en el sistema sexe-gènere que atribueix un gènere, i uns determinats rols, funcions i estatus a cada sexe, i que, dins la lògica patriarcal, col·loca les dones en situació de subalternitat. És aquesta relació indissoluble que conformen el capitalisme i el patriarcat com a cares d’una única moneda la que cal visibilitzar i polititzar, per entendre que el problema en una societat de classes no és que aquesta estigui dominada pels homes, sinó que estigui dominada per estructures de classe que possibiliten aquesta dominació.

El que és urgent, per tant, no és produir sofisticades elucubracions abstractes de dubtós potencial emancipatori ni continuar filosofant sobre qüestions identitàries, sinó una concreció política lligada a un qüestionament clar i nítid d’aquest sistema d’opressió i explotació, i posar la millora de les condicions materials de vida de les dones i la reproducció de la vida al centre de la nostra militància feminista. I és que, parafrasejant Marx, el que el feminisme ha de fer no és tant interpretar el món com transformar-lo, de manera que ha de deixar d’estar neutralitzat com a disciplina i objecte d’estudi, per aprofundir en el seu caràcter de lluita i d’eina de transformació radical.

En aquest sentit, és necessari rescatar el feminisme dels nets i polits despatxos de les universitats i de les institucions, de les mans d’acadèmiques, expertes en gènere i tècniques d’igualtat, per bastardejar-lo amb les contradiccions que emanen de la seva aplicació pràctica a la fàbrica i a les aules, al mercat i al call center, a les cuines i a l’assemblea. Ja que allò més urgent no és trencar el sostre de vidre, perquè més dones puguin ascendir en l’escala social, sinó dinamitar aquestes escales i jerarquies generadores d’explotació, exclusió i opressió. Ens cal, per tant, un feminisme no assimilable pel sistema, i que no aspiri al reconeixement de la diferència femenina, la qual no és més que un eufemisme de subordinació, un feminisme que polititzi i expliqui les causes del patriarcat, tot inserint-lo en la lògica del sistema econòmic capitalista del que és funcional.

D’altra banda, ens cal un feminisme molt menys pulcre i «sofisticat», un feminisme que abandoni la neollengua postmoderna que el fa inaccessible per a la gran majoria de dones del carrer, i que estigui tacat amb els fluids de la vida real de les dones reals, de la mateixa manera que és precís que el nostre feminisme deixi de ser tan blanquet i occidental i que incorpori tant les lliçons dels feminismes negres, que des dels seus inicis van alertar del perill que l’agenda de les dones treballadores quedés subordinada als interessos de classe de les dones burgeses blanques, com les veus de les dones que la divisió internacional del treball ha expulsat dels seus països i que ara es troben entre nosaltres realitzant les tasques de cura que les classes mitges es poden permetre externalitzar.

El nostre, per tant, ha de ser un feminisme de classe, un feminisme no de concertació sinó de confrontació, que tingui com a objectiu millorar les condicions d’existència de les dones treballadores, ja que si no s’adjectiva acaba sotmetent-se a les necessitats de la classe dominant, és a dir, de les dones de classe burgesa. I és que com bé ens adverteix la sociòloga paquistanesa Maxine Molyneux, «en tota aliança interclassista que no sigui explícitament anticapitalista, els privilegis econòmics de les dones de classe mitja i alta les portaran inevitablement a trair les dones de classe treballadora». És per això que hem de combatre el feminisme burgés que només aspira a accedir en igualtat de condicions als privilegis dels que els homes de la seva classe gaudeixen a costa de l’explotació de la classe treballadora, i batallar per desmantellar l’acció conjunta del capitalisme i el patriarcat, cridant ben fort «Mai més explotades. Mai més silenciades», «Capital o vida», «Feminisme socialista o barbàrie».

* Article de l'activista feminista Maria Colera Intxausti publicat a espaifàbrica.cat

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció