La manipulació mediàtica en suport de la saviesa convencional
Aquest article critica la manipulació per part dels mitjans d'informació de les enquestes realitzades per a mostrar un suport popular a les polítiques d'austeritat que no compten, en realitat, amb tal suport. A més mostra que hi ha alternatives a les retallades que no afectarien la càrrega impositiva de la majoria de la població.
S'han publicat recentment diverses enquestes en els mitjans de major difusió d'Espanya, tant públics com privats, i tant escrits com radiofònics o televisius, en les quals, segons els titulars subratllats (als quals se'ls dóna gran prominència) en tals mitjans, la població a Espanya (i també, segons enquestes semblants, a Catalunya), prefereix que es facin retallades de la despesa pública abans que s'augmentin els impostos.
La pregunta que es fa al ciutadà en aquestes enquestes és si prefereix que per a reduir el dèficit es facin les retallades de despesa pública (al voltant d'un 41% ho prefereix) o s'incrementin els impostos (aproximadament un 35% escull aquesta alternativa). Aquestes enquestes s'han anat reproduint amb gran freqüència, durant diverses setmanes.
D'aquests resultats tals mitjans deriven que hi ha suport popular a les grans retallades que s'estan fent de despesa pública (incloent despesa pública social, tal com despesa pública en sanitat, en educació, en escoles d'infància, en serveis socials, en pensions, en serveis domiciliaris a les persones amb dependència, i altres), amb la qual cosa, tals decisions, que segons sembla reflecteixen un suport major que a la pujada d'impostos, queden legitimades per un suposat suport o mandat popular. D'aquí la repetitivitat d'aquest missatge en tals mitjans d'informació que intenten ser-lo també de persuasió.
La manera de fer la pregunta, no obstant això, és altament tendenciosa, i previsiblement està orientada a donar el resultat obtingut. La categoria genèrica d'impostos expressada i contrastada en aquests termes desperta més animositat que suport. A ningú li agrada que li pugin els impostos, i encara menys per a evitar retallades d'una altra categoria genèrica, la despesa pública, sense especificar més la naturalesa de tal despesa.
L'evidència científica existent a Espanya, incloent a Catalunya i en altres països, assenyala que la resposta a aquesta pregunta depèn de quins impostos i de quins col·lectius (veuran augmentats els seus impostos) estem parlant, i a quina despesa públic ens estem referint.
Els experts en opinió pública a EEUU, el professor Robert Blendon de la Kennedy School of Government de l'Harvard University, i el seu col·laborador John Benson, acaben de publicar un article sobre l'opinió del poble nord-americà enfront de diferents alternatives que el govern federal està considerant per a reduir el dèficit (“Partisan Conflicts Among the Public on the Economy and Budget Deficit in 2011”), en una de les revistes d'economia més conegudes a EEUU, Challenge. Tals autors mostren clarament l'error de posar la pregunta en els termes que han fet diferents mitjans espanyols.
La resposta a la citada pregunta és molt distinta quan s'especifica el col·lectiu al que se li pujaran els impostos. Així, la mesura per a reduir el dèficit més afavorida per la població (tant Demòcrates com Republicans, encara que més els primers que els segons) és augmentar els impostos de persones que ingressen més de 250.000 dòlars a l'any (74%-64%), suport molt major que el de retallar la despesa pública.
Altres enquestes, per cert, mostren que tal suport a les retallades de despesa pública, descendeix fins i tot més quan s'especifica que tal despesa públic seria en sanitat, en pensions, en serveis per a persones amb dependència, en educació o en escoles d'infància (en aquest ordre d'impopularitat de retallades). Percentatges igualment alts a favor de l'augment dels impostos (62%) els té l'eliminació de gran nombre de les deduccions que les grans empreses (tant financeres com industrials i de serveis) utilitzen per a reduir la seva càrrega impositiva, i que expliquen l'enorme distància entre el que haurien de pagar nominalment i el que paguen en realitat.
Uns resultats semblants apareixerien a Espanya si a la població se li oferís la següent alternativa: en una columna, anomenada pujada d'impostos, la població podria escollir pujar els impostos de les persones que ingressen més de 125.000 euros; o eliminar les deduccions de les grans empreses que facturen mes de 150 milions d'euros a l'any (que representen menys d'un 0,12% de totes les empreses a Espanya), o de les grans fortunes o de la banca; o eliminar la utilització dels paradisos fiscals; o eliminar el frau fiscal de les grans fortunes, de les grans empreses i de la banca (que representen 44.000 milions d'euros, que és el 74% de tot el frau fiscal); i per l'altre costat, posar una columna que posi en lloc de retallar despeses públiques, posar com alternatives retallar la sanitat, o les pensions, o els serveis per a persones amb dependència, o l'educació, o les escoles d'infància. Si a la ciutadania se li preguntés quines preferències tindria per a reduir el dèficit si escollir les alternatives en la primera columna enfront de les alternatives de la segona, hauria algú que dubtés que la majoria de la població espanyola, enfront d'aquestes alternatives, respondria a favor de la primera columna i els seus components (pujada d'impostos) en lloc de la segona columna (retallades de despesa pública?
Ara bé, tals alternatives probablement no les vegin en gran nombre de mitjans que, més que d'informació, semblen ser instruments que intenten la persuasió que generen, reprodueixen i promouen la saviesa convencional que és la saviesa dels establishments polítics, financers, empresarials i mediàtics del país.
Hi ha alternatives a les retallades
En realitat hi ha alternatives a les retallades que no afectarien la càrrega impositiva de la majoria de la població. En lloc de congelar les pensions (amb el que s'intenten estalviar 1.200 milions d'euros), es podrien haver aconseguit 2.100 milions d'euros mantenint l'Impost del Patrimoni, o 2.552 milions si s'haguessin anul·lat les rebaixes dels impostos de successions, o 2.500 milions si s'hagués revertit la baixada d'impostos de les persones que ingressen més de 120.000 euros a l'any, retallades dels impostos que van comptar amb el suport dels partits que ara fan aquestes retallades de despeses, sota un supòsit i inexistent mandat popular.
O en lloc de les enormes retallades en sanitat que intenten aconseguir un estalvi de 6.000 milions, podrien haver anul·lat la baixada de l'Impost de Societats de les grans empreses que facturen més de 150 milions d'euros a l'any (i que representen només el 0,12% de totes les empreses), recollint 5.300 milions d'euros.
O en lloc de retallar els serveis públics com sanitat, educació i serveis socials (assolint un total de 25.000 milions d'euros). O en lloc de reduir els serveis d'ajuda a les persones amb dependència (intentant estalviar 600 milions d'euros), podrien haver reduït el subsidi de l'Estat a l'Església catòlica per a impartir docència de la religió catòlica en les escoles públiques, o eliminar la producció de nou equipament militar.
El fet que s'escollís fer les retallades citades sense ni tan sols considerar aquestes alternatives no té res que veure (insisteixo, res que veure) amb les pressions dels mercats financers. La reducció del dèficit públic podria haver-se assolit revertint les enormes rebaixes d'impostos que han beneficiat primordialment a les rendes superiors (una persona que ingressi més de 300.000 euros a l'any ha vist reduir els seus impostos durant el període que Espanya va estar governada per Aznar i per Zapatero un 37%, mentre que la gran majoria de la població tot just va notar aquesta baixada).
Aquesta és la realitat ignorada en els mitjans que prefereixen promoure el punt de vista que la població prefereix que es retallin els escassament finançats serveis públics de l'Estat del Benestar qa ue augmentin les aportacions a l'Estat per part de les rendes superiors que deriven els seus ingressos primordialment de les rendes del capital i/o del frau fiscal. La falta de credibilitat d'aquest argument explica l'enorme manipulació que estem veient avui en els mitjans de major difusió del país.
* Vicenç Navarro ha estat Catedràtic d’Economia Aplicada en la Universitat de Barcelona. Actualment és Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials, Universitat Pompeu Fabra (Barcelona, Espanya). És també professor de Polítiques Públiques en The Johns Hopkins University (Baltimore, EUA) on ha impartit docència durant 35 anys. Dirigeix el Programa en Polítiques Públiques i Socials patrocinat conjuntament per la Universitat Pompeu Fabra i The Johns Hopkins University. Dirigeix també l’Observatorio Social de España.