CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

La marca espanyola

Dimecres, 9 octubre, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Tres fronts neguitegen la casta que té el poder efectiu de l'Estat. L'acció directa dels ciutadans, l'independentisme català creixent i el procés de memòria històrica sorgit des de la societat civil.

Podria haver-hi un nacionalisme espanyol plural, transversal, republicà. Tanmateix, la Guerra Civil i el franquisme s'ho van endur tot i avui els símbols, imposats a punta de pistola durant la transició, han resultat ser els d'uns sectors de la societat espanyola responsables i beneficiaris de la gran tragèdia del franquisme. Ara per ara, només es veuen agitar banderes espanyoles, o bé en manifestacions esportives en expressions d'allò que Michael Billig denomina “nacionalisme banal”, o associades a actes on una minoria social exigeix la restricció de drets individuals o col·lectius (contra l'avortament, els casaments gais o l'autonomia i la identitat de les nacions de matriu no castellana). En contraposició, en les creixents protestes arreu de la geografia peninsular, ja siguin antipolítiques o sectorials, la bandera republicana com altres símbols rupturistes, al costat de banderes que representen les identitats perifèriques, són les que es deixen veure damunt d'una ciutadania transversal, plural, i cada vegada més emprenyada amb l'ordre vigent.

Tot plegat evidencia que la imatge oficial de la nació constitucional requereix els serveis d'un psicoanalista d'urgència. La imatge que el poder pretén projectar de l'estat, en un exercici d'escassa imaginació publicitària, ve a recollir-se sota la marca Espanya. Tanmateix, el relat, cuinat a còpia de tòpics rancis, turisme, toros, processons, futbol i paelles, no convenç (ni sembla que pretengui seduir) la majoria de la ciutadania espanyola, ans al contrari. La idea d'Espanya que es pretén vendre a l'estranger és cada vegada més contestada des de l'interior, no només per aquells que consideren que la seva referència nacional és la catalana o la basca, sinó per persones còmodes amb una identitat espanyola. Per a un contingent creixent de ciutadans, l'Espanya oficial representa una actualització dels mites i principis del franquisme, dominada per la mateixa elit caciquista, blindada durant la transició, i creixentment contestada des de tots els fronts per aquells que, des de diverses perspectives, vam ésser maltractats per la dictadura i ens estan robant les poques coses que havíem recuperat al llarg d'una fràgil i inconsistent democràcia.

Des de fa una dècada s'ha produït una transformació profunda en la mentalitat col·lectiva de la ciutadania de l'Estat que les conseqüències asimètriques de la crisi econòmica no fan més que accelerar. Hi ha tres fronts oberts que neguitegen la casta extractiva que sosté les regnes del poder efectiu de l'Estat, i que susciten respostes irracionals per part del govern: les tàctiques d'acció directa d'uns ciutadans embrionàriament organitzats (les ocupacions de latifundis i confiscacions d'aliments a Andalusia, l'actuació de la PAH, marees multicolors en defensa dels serveis públics o contra l'estafa bancària); el creixent i hegemònic independentisme català, que pot acabar per trencar el mandat franquista de mantenir la unitat de l'estat, i el procés de memòria històrica sorgit des de la societat civil i en contra del poder institucional. El primer qüestiona la primacia de la classe dirigent i la representativitat dels grups que van pactar la transició; el segon ataca la visió imperial i exclusivista de la nació unitària; el tercer deslegitima sense complexos el fonament del poder actual. Els propietaris de l'Estat, sense capacitat de donar resposta satisfactòria i des de la inseguretat existencial que els caracteritza, no saben oferir cap altra resposta que la repressió, l'exabrupte i l'ús de tots els mecanismes de l'Estat per ofegar tota contestació social.

Espanya és un estat europeu perifèric caracteritzat per una precària modernitat, un passat tèrbol i violent propi de potències colonials decadents i poc capaç d'acceptar els desafiaments democràtics. Les seves institucions profundes i classes dirigents expressen una certa bipolaritat consistent a alternar una profunda depressió paralitzant (com l'actual immobilisme escenificat per Rajoy i Rubalcaba) amb un exhibicionisme egocèntric fins al ridícul (la caricatura del qual seria l'“España va bien”, d'Aznar). No és un fenomen exclusiu. En aquest sentit, Espanya comparteix semblants circumstàncies i capteniments amb altres societats europees perifèriques com ara Rússia i Turquia, autoritàries, porugues, poc tolerants amb el pluralisme i la dissidència, dificultats empàtiques i incapacitat de resoldre les crisis de manera intel·ligent.

En aquesta deriva perillosa i autodestructiva, les elits hispàniques que hegemonitzen els mecanismes de poder reals, sabedores de la seva obsolescència i prescindibilitat, persisteixen en una actitud d'irracionalitat i enfrontament, en espais on la tragèdia potencial es barreja amb el ridícul. Iniciatives com per exemple les de la Lapao, la invenció d'orígens ibèrics del valencià, l'encaparrament del no reconeixement de Kosova, el vet a les iniciatives judicials contra els crims de la dictadura o els nens robats i l'ordre expressa de vetar l'accés als investigadors de documents oficials del regne de més de cinc-cents anys d'antiguitat només expressa una sensació de pànic per part d'aquells que han considerat Espanya com el seu cortijo particular. De tot plegat, la marca Espanya, en aquesta deriva involutiva, guiada pels hereus polítics del franquisme organitzats mitjançant el Partit Popular, sembla destinada a il·lustrar la llegenda negra (històricament ben fonamentada) d'un regne espanyol inquisitorial, autocràtic i inestable, un malalt d'occident que, a mesura que la histèria s'accentua, més evidencia la seva descomposició.

* Xavier Díez és historiador. Article publicat al núm. 153 de la revista Catalunya.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció