La nova política entra a la peixera

Van decidir assaltar les institucions perquè estàvem davant una oportunitat històrica. Van decidir engegar una nova política, i, de cop, es van trobar dins d'una peixera. Però la peixera no era l'aquari que alguns dentistes posen en la seva consulta per transmetre calma i assossec. En la peixera, ni tan sols es respectaven les regles que els mateixos taurons havien imposat. Bertold Brecht ja ens havia avisat: "Si els taurons fossin homes... els teatres del fons del mar mostrarien a heroics peixets entrant entusiasmats en les gargamelles dels taurons". Primer va ser el cas Monedero, li va seguir el cas Zapata... A Barcelona, l'assetjament i enderrocament començarà quan a la Generalitat li interessi.

En els anys setanta, quan la classe treballadora era un subjecte polític capaç d'autoorganitzar-se i construir la seva pròpia autonomia, el capital va recórrer a l'anomenada estratègia de la tensió. Mitjançant atemptats sagnants perpetrats per trames feixistes nascudes en les clavegueres de l'Estat, s'introduïen dinàmiques que paralitzaven les formes de resistència al poder. El cas Scala, per exemple, va ser un cas de terrorisme d'Estat que va servir molt bé per impedir que la CNT es consolidés. Avui, en canvi, la desestabilització política es duu a terme mitjançant els mitjans de comunicació i les xarxes socials. Les campanyes mediàtiques, creant una constant sensació d'excepcionalitat, enfonsen en poc temps les persones i els projectes polítics que defensen la necessitat d'un canvi.

Però de quin tipus de canvi es tracta? En les eleccions de 1982 la consigna "Pel canvi" pregonada pel PSOE va il·lusionar a molta gent. En la revista 'Indolència', lligada a l'autonomia obrera, escrivíem: "Ni canvi, ni recanvi. La victòria socialista servirà només per modernitzar l'Estat i prosseguir la reestructuració capitalista en marxa". Així va ser. I molt ràpid la pregunta quan els amics es convertiran en els nostres enemics? es va convertir en una pregunta retòrica ja que bastava mirar com la cara de Felipe González s'anava inflant. Molts companys i companyes afirmen que ara és diferent, i que aquesta mirada esquerrana és injusta i errònia. Potser és cert.

Coneixem a molts dels protagonistes des de fa temps, sabem de la seva honestedat... però l'espai polític, fins i tot per a un reformisme radical que simplement vol legislar, aplicar lleis, i defensar drets elementals, és summament estret. Només cal veure els atacs diaris contra els nous que han entrat en les institucions.

Enfront d'aquesta estratègia de desgast, la lluita ideològica sembla tornar a un primer plànol. D'aquí la presència constant dels nous capdavanters en fòrums, tertúlies, i evidentment,la necessitat de simplificar al màxim el discurs. Però, en veritat, es tracta d'una batalla ideològica a l'interior de la ideologia, ja que per a la nova política, l'únic objectiu que realment explica és guanyar-se l'opinió pública, és a dir, ocupar la "centralitat del tauler" com a condició imprescindible per impulsar el canvi. Aquest esforç és summament problemàtic. En primer lloc, perquè pròpiament no hi ha un centre polític sinó un votant tan volàtil i oportunista com el mateix missatge que, en última instància, se li vol transmetre. En segon lloc, perquè la ideologia i la política ja no són el que eren. La ideologia s'ha materialitzat en la realitat de les formes de vida: autopistes, centres d'oci i de consum etc. La política, al seu torn, s'ha convertit en governamentalitat neoliberal, simple gestió empresarial del món. Pel que el reformisme radical, malgrat les seves millors intencions, sembla estar condemnat a encadenar gestos simbòlics, i els amics no es convertiran en els nostres enemics senzillament perquè el seu accés al govern ha de complir una funció diferent a la qual es va encomanar al PSOE.

El partit socialista havia de fer el treball brut que la dreta franquista mai hagués pogut dur a terme sense incomptables resistències. Gestionar la crisi per destruir les formes de contrapoder encara existents, despolititzar la societat i, sobretot, legitimar el nou Estat dels partits. En definitiva, havien d'aplanar el camí al desbocament neoliberal. En canvi, si els nostres poden avui accedir a les institucions governamentals és per complir una altra funció. La funció que d'ells s'espera és directament fracassar. Fracassar com a conseqüència dels seus propis errors i dels atacs furibunds als quals són sotmesos. La seva destinació no és tant la traïció com col·laborar (sense voler-ho, clar) en la seva pròpia ruïna.

En l'actualitat, els cops d'estat han estat substituïts per una estratègia de desgast permanent. Una estratègia de desestabilització que ha de produir, impotència, desorientació, i confusió. L'èxit del poder consisteix simplement a mostrar que no hi ha alternativa dins de la peixera, i que els nostres amics són com tots els altres, futurs membres de la casta. Això és el que hi ha és la consigna que ha de triomfar. En la mobilització global, en el teatre de la vida, en el qual estem inserits, cadascun exerceix el paper que li han assignat. Aixecar esperances i arruïnar-les, és la tasca que els nostres han de realitzar, i per la qual han estat anomenats. Finalment, la vida quotidiana retornarà a la seva normalitat. Els funcionaris del capital, els de sempre, acudiran prests a reparar l'embolic. No hi ha alternativa dins de la peixera. És cert. Però podem intentar sortir fora, aprendre a respirar glopades d'aire fins que els nostres pulmons s'acostumin. Sortir fora de la peixera no és, és clar, una alternativa. És una necessitat. La necessitat inscrita en el No i amb la qual tot comença de nou.

La nova política mai trencarà la peixera si es refugia en trucades a la participació, en consultes per internet o perseguint la imatge d'una persona respectable i assenyada que es contempla en el mirall de l'opinió pública. Pel contrari, si la nova política porta realment al límit l'acció de govern –sense enganyar, sense dobles llenguatges, amb la valentia de saber que no hi ha camí de tornada– començarà a construir-se com una posició en el camp de guerra. Llavors, arribada l'hora de la veritat, els que no votem, els que votem tapant-nos el nas perquè en les llistes hi havia alguns impresentables de la vella esquerra, sabrem estar allí. Vaig començar citant a B. Bretch, m'agradaria acabar també amb una frase seva que ens pot ser molt útil en aquests moments: "Fa falta valor per dir que els bons no van ser vençuts perquè eren bons, sinó perquè eren febles".

* Article de Santiago López Petit, filòsof, publicat a la revista Diagonal.