La població jazidí commemora els 4 anys del genocidi en camps de refugiats on esperen solucions que no arriben

Fa 4 anys del genocidi yazidí a Sinjar en mans de l’ISIS, el 3 d’agost de 2014, i milers de persones continuen malvivint en camp de refugiades, la majoria al Kurdistan de Basur (nord de l’Iraq), esperant, - enmig de temperatures superiors als 40 graus i amb poques hores d’electricitat al dia,- la resolució a les peticions d’asil a altres països, tramitades a través de les Nacions Unides, la majoria sense resposta.

Són 74 genocidis els que ha patit aquest poble i l’únic que demanen és seguretat, reconeixement i recuperar als familiars que encara continuen desapareguts en mans de l’ISIS. El yazidis són una minoria ètnica-religiosa kurda de l’Orient Mitjà, amb unes creences que provenen del zoroastrisme. Resen tres o quatre vegades al dia orientats al sol -diuen-, tot i que també n’hi ha de no practicants i no creients. Sinjar – al Kurdistan iraquià, ara ocupat per l’Iraq- és la ciutat històrica d’aquest poble, la qual va ser arrasada per l’ISIS el 3 d’agost de 2014.

En el camp de refugiats de Chemishko, al Kurdistan, hem participat des de la Brigada 19 de julio, - on hi ha membres de CGT- a la commemoració del quart aniversari del genocidi, en diferents actes des de l’1 al 3 d’agost, on els parlaments de denúncia, la poesia, la música i l’exposició de fotografies i històries de les persones desaparegudes han ocupat l’entrada i el carrer principal del camp. Milers de persones hi han participat portant les fotos dels seus familiars desapareguts i pancartes de denúncia. Ens diuen que volen que el món conegui la seva història.

Demanen que les Nacions Unides reconegui el genocidi al poble jazidí, que es trobin solucions per a les persones que viuen en camps de refugiats, que es persegueixi als assassins de l’ISIS i que es rescati a les persones que estan encara segrestades, pel que també demanen responsabilitats al govern del PDK del Govern Regional del Kurdistan (KRG).

Un genocidi que va ser també un feminicidi

El Salim, un jove del camp, ens explica que aquell 3 d’agost de 2014, "quan vam saber que estava entrant l’ISIS vaig començar a córrer sense poder recollir res. La majoria vam marxar sense tant sols agafar els nostres documents o passaports. Per sort vaig poder salvar els meus fills, però he perdut 34 persones de la meva família". I mostra les fotos de les persones assassinades o desaparegudes a mans de l’ISIS, entre elles les de noies que es van suïcidar per evitar ser venudes com esclaves sexuals-. Perquè el genocidi, -en el que es volia exterminar a tota la població jazidí- va ser també un feminicidi i moltes dones van ser segrestades, violades i venudes com a esclaves sexuals.

La incertesa sobre els familiars desapareguts, més de 3.000 actualment, és una càrrega molt gran per les persones que van poder fugir. Shame – nom fals- , una dona que viu al camp de refugiats de Chemishko, explica com va córrer a refugiar-se a la muntanya: «vaig veure morir allà gent de gana i de sed. El meu fill i la meva filla grans van anar a buscar aigua pels germans i mai van tornar, l’ISIS els té segrestats. Encara no en sé res». Un altre fill té greus problemes de salut mental, però l’atenció mèdica al camp és escassa. Es queixa que ningú els escolta ni els ajuda.

4 anys vivint en tendes a camps de refugiats

Són al voltant de 300.000 les persones jazidís que viuen en camps de refugiats i les condicions de vida en aquests fan l’espera molt més dura. El camp de Chemishko és el més gran del Kurdistan i es troba als afores de la ciutat de Zakho. La majoria, al voltant del 90%, són jazidís i el 10% restant són musulmans, tots de Sinjar. La relació amb el veïnat de la ciutat diuen que és bona, i els han ajudat molt amb menjar, roba, mantes, calçat..., especialment els primers mesos quan es van allotjar en escoles, parcs, etc. fins que no es va construir el camp. Però mentre la solidaritat entre persones funciona, les institucions fallen.

Els fons de les Nacions Unides que rep el camp de Chemishko, gestionat pel KRG, han disminuït molt aquest any. Reben 20.000 dinars iraquians mensuals (l'equivalent a 15 euros) en concepte d'ajuda alimentària, una quantia insuficient per menjar adequadament en un país on un quilo de tomàquets val mig euro i una dotzena d'ous, un.

Les refugiades de Sinjar tenen permís per treballar en el KRG, però només una minoria ha aconseguit trobar feina i, fins i tot, llogar pisos a les ciutats properes. En una regió amb una forta crisi econòmica, corrupció política i una elevada taxa d'atur, la majoria sobreviuen amb les minses ajudes del camp de refugiats o amb el poc que els poden enviar les seves famílies des de la diàspora. "Si trobem treball és per hores o per dies, res estable" explica Zedan Xelef, professor d’anglès voluntari al camp i artista.

"La vida al camp és esgotadora", es queixa la mare del Salim. "Tenim electricitat només tres hores al dia i quatre a la nit". L'aigua, que depèn de sis pous del camp, es talla quan es suspèn el subministrament elèctric. El camp està saturat, i a les noves famílies que es creen amb els matrimonis no se’ls assigna una tenda pròpia.

Un futur incert

Algunes persones jazidís han arribat a Europa a través de processos d’asil, sobretot a Alemanya, però milers continuen als camps de refugiats sense gaires expectatives. “Ja no sento res, em sento desaparèixer. No crec que pugui marxar d’aquí abans de quatre o cinc anys, amb sort”, ens diu el Xelef, que ha demanat asil a Austràlia.

Marxar és per a la majoria de les persones que viuen al camp l’únic futur possible. No volen tornar, ja que afirmen que difícilment es podrà garantir la seguretat del poble jazidí a l’Orient Mitjà, un territori amb molts interessos en disputa, com explica el Xelef: «vaig tornar una vegada a Sinjar, però encara està en ruïnes, sense subministraments bàsics i amb diferents grups armats a la zona», les milícies xiïtes de Hashd al Shaab, els peshmerga del KRG i les milícies autònomes del PKK, i amb amenaces d’atacs per part de Turquia. Tothom amb qui parlem coincideix en què no és un territori segur.

I sense gairebé tampoc vies segures d’arribar a Europa, algunes famílies es plantegen el camí arriscat i car de l’emigració il·legal. Ahmad Yasouf, musulmà de Singal diu que "aniríem al Singal d'abans, però és impossible que torni a ser el que era" explica. "No hem pogut entrar al programa de petició d'asil de les Nacions Unides i hem pensat en emigrar il·legalment a través de Grècia, però no tenim diners per pagar-nos el viatge".

“Ningú ens demana què necessitem, som invisibles”, afirma la Shame. Són les refugiades que Europa i el món no veu, les que viuen als camps de l’Orient Mitjà, amb familiars desapareguts i assassinats, amb experiències viscudes molt dures, amb seqüeles físiques i mentals. Només busquen seguretat i reparació.

Demanen ajuda perquè cadascú pugui fer el que decideixi millor pel seu futur. Moltes han perdut ja l’esperança de que pugui ser en la seva terra i volen arribar a Europa o altres països del món. Altres treballen per reconstruir un Sinjar, no només físicament, sinó a través d’una nova societat, basada en el model del confederalisme democràtic d’Abdullah Öcalan. Per això, moltes de les persones jazidís que hi han tornat, tot i la inseguretat de la zona i la falta de serveis bàsics, s’organitzen a través d’unitats d’autodefensa, consells populars i consells de dones. Un futur incert per a un poble que s’organitza, lluita i que denúncia el genocidi i el silenci internacional.

Gemma P.
CGT Ensorrem Fronteres