La poma enverinada de l’arbitratge a Metro

El procediment de l’arbitratge està regulat en diversos articles de l’estatut dels treballadors. Inicialment es va preveure per disputes de caire interpretatiu de clàusules de convenis col·lectius o altres tipologies interpretatives de doctrines o procediments, però sempre s'aplicava únicament si les parts hi estaven d’acord. D’ençà la reforma laboral del 2012, que va dinamitar la legislació de relacions laborals jugant a favor dels interessos de l’empresariat, la figura del laude o arbitratge cobra una especial relevància en altres tipus de supòsits i no precisament en termes positius per als i les treballadores.

Un dels principals atacs d’aquella reforma va ser l’eliminació de l’ultraactivitat de convenis. És a dir, la capacitat que drets existents no caduquessin quan finalitzava la seva vigència. Aquesta característica és imprescindible per salvaguardar els drets en moments en què la força sindical de mobilització en un determinat sector o empresa no és suficient per doblegar l’oponent empresarial. El canvi va generar una desproporció brutal: la patronal només havia de posar una mà sobre l’altra perquè passés el temps i els treballadors ho perdessin tot. Tot? No, quan això passava s’incorporà la figura de l’arbitratge com a darrera esperança: la patronal podia arrassar-ho tot, però es conformava magnànimament que un “àrbitre” salvés els mobles fins al següent atac.

La pretensió del Gobierno és ben clara: un cop s’ha reventat un sistema de resolució pacífica de conflictes amb garanties per als treballadors (la ultraactivitat), es substitueix per un altre sistema de resolució pacífica basat en el poder empresarial, on s’accepten les molles (l’arbitratge). Ambdós models cerquen limitar el conflicte obrer, però el segon és clarament negatiu i domesticador.

Ara bé, aquest protocol, basat en una falsa neutralitat parapetada en un desequilibri de poder, no s’aplica quan hi ha un conflicte desfermat: la vaga. És absurd en si mateix acceptar-ho. Les parts estan negociant per assolir un acord i la vaga és el mitjà perquè la part que no té el poder sobre els mitjans de producció, els i les treballadores, puguin anivellar la balança per assolir les seves reivindicacions, que només el col·lectiu valorarà si són suficients o no per a abandonar-la.

Hi ha vagues curtes, hi ha vagues desconvocades, hi ha vagues de diversos dies i hi ha vagues llargues. Una d’aquestes, per cert, de 44 dies, va aconseguir que avui tinguem una jornada de 40 hores setmanals a l’estat espanyol. Quin sentit té “l’arbitratge” quan la classe obrera està forta i pressiona amb insistència la patronal? Única i exclusivament acabar amb el conflicte i donar un cop de mà a la part que detenta el poder i està en dificultats.

Un “àrbitre” no és un jutge de línia en un camp de futbol que certifica si hi ha penal o no. Un àrbitre, en un moment de pressió de les treballadores, aturarà el partit abans que la pilota entri a la porteria de la patronal. Un àrbitre mai donarà la raó a les pretensions dels treballadors, sinó que les minorarà al màxim abans que guanyin.

El govern de la Generalitat ha proposat aquest arbitratge donant a les parts una setmana per decidir-se. Sorprenentment, i segur que no n'estaven informats abans…, la patronal de TMB ho ha acceptat en una hora, el que ens pot indicar a qui afavoreix aquesta petició.

I, recordem, les reivindicacions actuals de Metro són la no creació de nous torns precaris i que s’aturin les privatitzacions que està fent la direcció neoliberal. Privatització que compta amb el beneplàcit d’una nova política que ha dedicat massa temps a protegir directius i criminalitzar la vaga fins a ser identificats com a salvaguarda del mateix sistema oligàrquic que deien volien combatre. Potser amb flors de colors i molt de màrketing, però res més. Podien haver decidit posar-se al costat de la lluita obrera i fer seves les seves reclamacions, però van escollir jugar al billar del poder i els seus equilibris.

La CGT a Metro ha fet el que és: una eina honesta i valenta per la defensa dels drets de les treballadores i els serveis públics. Segur que seran atacats per no cedir al xantatge, segurament per les mateixes veus que porten mesos mentint i manipulant dades. En el fons, nosaltres seguim on sempre hem estat i alguns cada vegada estan més il·luminats amb el focus que assenyala als que amb la boca diuen una cosa i amb els fets una altra.

Visca la lluita de Metro

Òscar Murciano, Secretari d'Acció Social de la CGT de Catalunya
5 de juliol de 2017