La Primera Internacional del segle XXI

Des que fa dos segles es van constituir les internacionals sempre van ser "obreres" perquè van tenir com a eix la lluita per l'emancipació dels treballadors. Des de llavors fins ara, es van assajar diferents fórmules polítiques per aconseguir aquest objectiu, fórmules que en el seu desplegament comportaven per si mateix mateixes la llavor del cisma i la divisió de la Internacional. Des d'aquella Primera Internacional de 1871 fins a la cogestió capitalista de la socialdemocràcia aquest avenc no ha fet sinó engegantir. Ara, la societat del segle XXI té poc que veure amb les prioritats d'aquest imago mundi que va justificar aquella fraternitat militant. S'ha passat de l'economia de l'escassetat a la del consum i la sobreproducció, de la fabril a la del coneixement, i ja sabem que els experiments de socialisme autoritari d'Estat, soviètic i xinès, han esdevingut en més del mateix però amb ànsies renovades capitalistes.

Tanmateix, els vells problemes de la fam, la desigualtat, l'atur, no han remès; només s'han parapetat en l'opulència d'uns quants i les seves cohorts de placebos assimilats. En realitat el fonamental, inclòs la governança democràtica, continua pendent. Amb una diferència substancial, el temps s'acaba perquè el planeta està malferit. Allà arrela el nou paradigma. Davant el problema productiu com a mitjà de satisfacció de necessitats per a tots, lliure i iguals, ara el focus està en la perillosa voracitat d'aquest mateix i tecnològicament supersofisticat sistema productiu. Ja no va més.

Avui cal fundar la nova Internacional del segle XXI, però no només per a socialitzar els mitjans de producció, vist el brutal fracàs del capitalisme de depredador en totes les seves versions, sinó, a més, per a evitar que la cobdícia dels poderosos acabi en un holocaust de part. El 20 per cent de la població mundial reté la riquesa del 80 per cent del planeta, però el 7 per cent té l’enorme responsabilitat de provocar la majoria dels efectes destructius que pateix la naturalesa i el medi ambient. No hi ha marxa arrere. La recent cima de Copenhaguen, creant un eix antiecològic entre la potència minvant, EUA, i la potència creixent, la Xina comunicapitalista, evidencia la necessitat imperiosa de crear un front dels pobles que impedeixi la dominació d'una altra "solució final".

Els mecanismes sorgits després de la Segona Guerra XXI per a arbitrar respostes diplomàtiques als problemes dels blocs, ja no harmonitzen. Des de la guerra d’Iraq, a més dels eterns contenciosos en les àrees estratègiques de les superpotències (Palestina, Txetxènia, Sàhara, etc.), l’ONU ha derivat en una caixa de compensació de les polítiques realment existents, quasi sempre en el registre que interessa als grans. Això s’ha vist també en els fòrums ecològics mundials, primer en Koyto (un Protocol de circumstàncies que va ser sabotejat pels països més contaminants) i ara amb la frustrada resolució de la Cima de Copenhaguen, que s’ha saldat amb un acord de família entre EUA i Xina al marge dels restants integrants del G77. El país més poblat de la terra i un dels de major potencial de creixement industrial i exportador ha fet valdre l’amenaça de l’enorme deute en dòlars que atresora per a consensuar un pacte de família amb el seu “hipotecat” nord-americà en uns dels moments més crítics de la història del colós nord-americà.

Res de nou sota el sol, d’altra banda. El que passa estava en la tradició antihumanista del socialisme d'Estat i del capitalisme de mercat, patró aquest últim que a l'hora de la veritat s'ha servit del seu control sobre l'Estat per refundar-se. Gat blanc, gat negre, l'important és que caci ratolins. Un antecedent d’aquesta política es va produir quan al principi de la crisi financera que ha tirat a altres 50 milions de persones a la desocupació, el G20 va clausurar una trobada per a debatre sobre l’ocupació “per falta d’iniciatives”. Òbviament la Idea de reduir la jornada laboral i l’edat de jubilació per a donar entrada als exclosos i promoure un repartiment més just i eficaç de la “riquesa social” no entrava en els seus plantejaments.

A grans mals, grans remeis. No podem permetre’ns amb l’assalt al clima el que ja vam haver de suportar quan l’equilibri del terror nuclear entre Estats Units i la Unió Soviètica. La solució no passa per fabricar una altra vegada refugis nuclears individuals o habilitar reserves particulars des de les que contemplar neronianament com avança la destrucció. És temps d’actuar en consciència, de mobilitzar-se, de capitalitzar en una massa crítica tota aquesta ingent capacitat de resistència i canvi que han demostrat ara els activistes dels drets humans (perquè defensors dels drets humans i no una altra cosa són els ecologistes antiglobalització) a Copenhaguen i abans a Seattle. Cal preparar el camí cap a la Primera Internacional del segle XXI. La dreta ja no es reconeix per la seva posició contrària a la justícia social, avui ha ampliat el seu registre i, a més, està en tota aquella política que impedeix fomentar mecanismes certs per a detenir el procés de degradació mediambiental. I esquerra és tot allò, múltiple, plural i global, que ho refuta i combat.

Rafael Cid

Extret i traduït de la Xarxa Llibertària Ajut Mutu