La recerca precària ja no es resigna: 28-M, vaga del PDI a les universitats catalanes

El dimarts 28 de maig hi ha vaga de personal docent i investigador a diverses universitats i centres de recerca de Catalunya. I on no hi hagi vaga, hi haurà mobilitzacions. Tot sembla indicar que aquesta primavera suposa un punt i apart en la dinàmica de resignació i pessimisme que fa anys que travessen les universitats. Un pessimisme que és la conseqüència directa d’unes retallades salvatges que va patir el sistema universitari públic de Catalunya des de l’any 2010 i que s’han anat consolidant. I de les privatitzacions.

A la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Universitat de Lleida, a la Universitat de Barcelona, a la Universitat Pompeu Fabra i a diversos centres del CSIC les darreres dues setmanes hi ha hagut assemblees d’investigadors. Per ser més exacte, de personal docent i investigador (PDI). Concretament, es tracta d’investigadors predoctorals, els i les becàries de tercer cicle de fa una dècada. Un col·lectiu que poc a poc, fruit de les lluites ja dels anys 1990’s, ha vist com cada vegada més se’ls reconeix com a personal laboral i a les universitats com a membres del PDI. Curiosament es tracta d’un reconeixement que ha arribat abans a l’àmbit legislatiu i jurídic que no pas les consciències d’una part rellevant del professorat, que continua veient (i de vegades utilitzant) el personal investigador en formació (PIF) com a “becaris”.

Com deia, els i les PIF de les universitats i d’alguns centres de recerca públics està sortint de l’armari. I ho fa per reclamar el seu dret a existir com a treballadores i treballadors. Una de les coses que ens posen sobre la taula és que la seva recerca és també una feina, tant si la fan amb contracte o l’estan continuant cobrant l’atur un cop finalitzat. Si per un professor/a consolidat dirigir una tesi doctoral, o participar en una publicació científica, és part de l’activitat laboral per la qual cobra, no és també treball fer la tesi doctoral o participar en el mateix article quan ets un investigador/a a qui se li ha acabat el contracte predoctoral? Preguntes com aquesta posen sobre la taula una crua realitat a les universitats. I no s’hi val tancar els ulls, per incòmodes que siguin. Això passa i és una part estructural d’un sistema de recerca que fa massa anys que ha normalitzat la precarietat.

L’excusa per l’eclosió d’assemblees que hi està havent és l’aprovació del Estatuto del Personal Investigador en Formación per part del govern espanyol ara fa uns mesos mitjançant un Reial Decret. Sense ser res de l’altre món, ja que no ataca ni de lluny la precarietat estructural de la investigació i les universitats, la seva aplicació suposa algunes millores tangibles per a la majoria de PIF de Catalunya: ratifica que són personal laboral (i no becaris/es), millora una mica un sou que sovint no arriba ni a 1000 € al mes, i obre la porta a un increment d’un any del temps de contracte. Un any que ara, cobrant l’atur, molts PIF dediquen a acabar tesis inconcluses dins d’uns contractes de tres anys en els que és molt difícil poder acabar la recerca.

Darrera l’excusa hi ha, no obstant, un col·lectiu de joves investigadors/es que ha anat adquirint cada vegada més consciència de la seva dignitat. Passejant pels passadissos de departaments universitaris feia temps que se sentia una remor que avisava d’aquest procés i simplement calia fixar-s’hi una mica. O fer això que sempre és tant interessant com parlar amb la gent jove, amb companys i companyes amb qui compartim el mateix espai de treball. I ara han sortit a la llum, com a subjectes, reclamant un seguit de mesures concretes.

En el desert de les universitats, on com a molt se sentia alguna veu reclamant el dret a viure dels i les professores associades, alguna cosa comença a bellugar-se. Qualsevol moviment enmig del gris del pessimisme i la resignació és sempre positiu. I quan aquest moviment és horitzontal, participatiu i assembleari, encara més. A banda, està tenint l’encert de combinar l’exigència de mesures concretes (l’aplicació de l’EPIF) amb una reflexió més general sobre la recerca, les universitats i els i les treballadores que les fem funcionar. Suposo que això porta aquest moviment a mirar més enllà dels aspectes concrets que poden beneficiar als PIF directament i plantejar també un increment del pressupost de les universitats i d’altres mesures. I han construït una vaga. Bé, no només ells. Més ben dit, la seva implicació també sindical, ha comportat que construïm una vaga aquest dimarts 28 de maig.

Com sempre que passen coses, les persones hem de posicionar-nos en una realitat canviant. La resta del PDI hem de pensar com ens situem en aquest procés que s’obre. Podem seguir immersos en el nostre pessimisme i resignació. O llepant-nos les ferides, que són moltes, que molts i moltes de nosaltres tenim després de tants anys de polítiques tant agressives contra les universitats públiques. Com a interins/es, associats/des, posdocs amb contractes de pràctiques després de tants anys, professors/es titulars amb grups massificats de classe, etc. Però també podem alçar una mica la mirada i implicar-nos en un moviment que tot just neix i que busca millorar fora dels despatxos i les taules de negociació. Personalment, jo crec que la batalla per l’aplicació de l’EPIF es guanyarà i que aquesta victòria serà del conjunt del PDI (i si m’apureu dels i les treballadores de les universitats) si sabem, entre totes i tots, trobar el nostre espai en aquesta. Per això suposo que com a secció sindical de la CGT a la UAB ens hi hem bolcat i m’imagino que també per aquesta raó ho ha fet l’Assemblea de professorat associat de la UAB. I com a la UAB, a d’altres llocs.

De fet, hi ha en joc mirar de reorientar les universitats i la recerca. D’entrada, comencem per no resignar-nos. I fem-ho conjuntament. Per això, el 28 de maig ens interpel·la a tot el PDI.

* Ermengol Gassiot, Secretari General de la CGT de Catalunya