CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

La Reforma constitucional, més fusta per al 15M

Dilluns, 24 octubre, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Milers de persones de tot l'Estat, organitzacions socials, judicials, ecologistes i sindicals van sortir al carrer a contestar l'acord a que havien arribat PSOE i PP per a reformar la Constitució. No els falten raons. L'objectiu d'aquesta reforma no és establir límits al dèficit i al deute. És endurir encara més els ja estrictes criteris que marca el Pacte d'Estabilitat de la UE. I atorgar als creditors i al Banc Central Europeu garanties inèdites que el pagament del deute tindrà prioritat sobre altres inversions.

Aquestes mesures no tindran un efecte merament simbòlic. Donaran cobertura a noves retallades socials i agreujaran la situació financera de comunitats autònomes i municipis.

Aquesta deriva antisocial i antidemocràtica no és una mera especulació. Ha estat el resultat constatable d'iniciatives similars ja assajades en les últimes dècades. Als EE UU, va ser sobretot el Partit Republicà –i ara el Tea Party– qui han insistit en la necessitat de constitucionalitzar un sostre a la despesa pública i fins i tot a la potestat d'augmentar impostos. Economistes com Krugman, han recordat recentment el vincle entre aquest tipus de mesures i la pràctica fallida d'estats com el de Califòrnia.

A Europa, el Pacte d'Estabilitat de 1997 ja va constitucionalitzar, a escala europea, l'obcecació antidèficit, antiinflació i antideute. La impossibilitat d'ajustar-se a directives tan estrictes sense provocar un caos social va dur a la majoria de països a combinar el seu incompliment selectiu amb privatitzacions i retallades específiques.

Alemanya, França i Itàlia han estat durant anys incomplidors crònics. I només han pogut escapar a les sancions per la seva capacitat de pressió política en el propi Consell. En la perifèria, els intents d'adequar-se a aquesta tàcita Constitució europea van adquirir rivets dramàtics. Grècia va imposar una política fiscal obertament regressiva, però tanmateix va haver de falsejar els seus comptes públics. L'Estat espanyol, per la seva banda, va encoratjar una irresponsable política de sobreendeutament privat que els grans partits segueixen encoratjant a pesar que està en el nucli dels problemes actuals.

Aquesta furtiva reforma estival no resoldrà cap d'aquests problemes. Per contra, desencadenarà un enèsim atac als serveis públics i a la cohesió social, certificarà la descomposició de la identitat socialdemòcrata i aplanarà el camí a l'extrema dreta i a la xenofòbia. Però també tindrà alguns efectes que podrien sorprendre als seus impulsors. Donarà, per exemple, un cop a la cacarejada “unitat d'Espanya” molt més precís que el de les exigències federalistes i independentistes demonitzades per l'espanyolisme cerril. I sobretot, augmentarà la desafecció constitucional d'unes generacions precaritzades que, a més de no votar-la, estan sent víctimes privilegiades dels seus límits i incompliments.

En aquest context, la dreta serà la beneficiària immediata d'aquestes reformes. Però la impugnació que el 15M i el conjunt de mobilitzacions socials i sindicals en marxa han llançat a l'actual règim polític i econòmic també creixerà. Aquesta impugnació podrà traduir-se, de moment, en l'exigència d'una reforma amb continguts alternatius. La Constitució, fins a ara intocable, estarà més que mai en el punt de mira. Però sobretot, carregarà de raons a qui, com a Islàndia, exigeixen, no senyals que “calmin als mercats”, sinó nous processos constituents que els sotmetin a lògiques genuïnament democràtiques, prioritzant els drets de totes les persones sobre els beneficis de pocs.

* Jaume Asens és advocat i Gerardo Pisarello és professor de Dret Constitucional de la UB. Article publicat al núm. 157 de la revista Diagonal

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció