La reforma de les pensions és cosa de joves

L'envelliment de la població és el mantra que serveix per a justificar la reforma de les pensions. Aquest suposat envelliment s'esgrimeix per a tapar la bretxa de les condicions sociolaborales entre generacions.

El Projecte de Llei de reforma de les pensions que el Govern espanyol presentava davant el consell de ministres el 28 de gener tindrà una forta incidència en les condicions laborals dels joves que pretenguin incorporar-se al mercat laboral. Després d'aquesta reforma, l'edat de jubilació passarà de 65 a 67 anys a poc a poc a raó de mes i mig per any. Aquesta mesura tindrà un efecte de dilatació del relleu generacional en el mercat laboral que dificultarà encara més la possibilitat d'accedir a llocs de treball a una generació de joves que viu una de les pitjors situacions laborals d'Europa.

A partir de l'aprovació de la reforma de les pensions els actuals treballadors indefinits romandran dos anys més en els seus llocs de treball a partir de 2027. Aquesta reforma, que el Govern ja ve anunciant des de febrer de 2010 ha estat justificada per l'increment en l'esperança de vida i la transformació en la piràmide poblacional arran de l'arribada a l'edat de jubilació de la generació del baby boom. En aquest sentit el governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez va afirmar recentment durant la seva intervenció en la convenció anual de l'Associació de Mercats Financers que “el sistema de pensions es reformarà i es tocarà l'edat de jubilació, que és essencial per a la sostenibilitat i la justícia dels nostres fills”.

Flac favor a la joventut

No obstant això, els pronòstics fan pensar que és molt probable que aquesta mesura perjudiqui greument a la joventut, un segment poblacional que ja viu unes condicions de precarietat i atur sense precedents. Les estadístiques mostren que existeix una elevada població activa jove que podria cotitzar contribuint a equilibrar la balança del sistema públic de pensions i que no ho està fent.

Actualment la taxa d'atur entre els menors de 29 anys és del 40% segons fonts de l'Institut Nacional d'Estadística, xifra que representa la major taxa de la Unió Europea, la mitjana de la qual d'atur juvenil és del 21,4% per al conjunt dels 27. A més, el salari dels joves és inferior en un 40% al de la població de més de 29 anys per al mateix tipus d'ocupació i l'índex de temporalitat entre els menors de 24 anys arriba al 67%, quan per al total dels assalariats és el 25%.

Segons Alberto Montero Soler, professor d'Estructura Econòmica de la Universitat de Màlaga, el retard en l'edat legal de jubilació “suposa un retard en la sortida del mercat de treball que, sobre la base d'una quantitat de llocs de treball constants, inevitablement impedeix la incorporació de nous treballadors”.

La resposta a França

Quan fa dos mesos a França es van produir les vagues contra l'augment de l'edat de jubilació, la principal crítica que va dur a mobilitzar-se a la majoria dels estudiants de liceus i universitats partia de les mateixes condicions que s'assenyalen aquí, però en tot cas l'escenari francès era molt més optimista tant per als treballadors com per als estudiants. En el moment de l'aprovació de l'augment de l'edat mínima de partida a la jubilació a França de 60 a 62 anys, la taxa d'atur general rondava el 10% i la taxa d'atur juvenil arribava al 24%, segons xifres de Eurostat.

En aquell moment membres del sindicat SUD i de l'organització Attac França ja criticaven la situació en un article publicat a Le Monde el 29 de Setembre en el qual afirmaven que “l'augment de l'edat de jubilació tindrà un efecte immediat de pujada en la taxa d'atur”. “D'aquesta manera el Govern exclou de l'ocupació a aquells que tenen necessitat de treballar i força a treballar a aquells que voldrien jubilar-se”, concloïen els sindicalistes en l'article citat.

Poca politització

Davant el panorama desolador del mercat laboral per a la joventut a Espanya que mostren les estadístiques seria esperable un clima social de tensió dintre d'aquest col·lectiu. No obstant això, rarament es té en compte a la joventut precària com un actor social rellevant a l'hora de prendre aquest tipus de mesures per part dels governs.

Per a Luis Giménez, militant del col·lectiu universitari Rise Up, “el problema està en l'escassa politització de la nostra generació i en la seva obstinació a buscar solucions individuals a problemes col·lectius”. Giménez creu que “el fet que la ràbia encara no hagi explotat en aquest segment està determinat per la possibilitat de seguir gaudint del matalàs familiar fins a edats molt avançades gràcies als contractes indefinits dels quals gaudeix una important proporció de la generació dels nostres pares”.

Un altre factor important segons aquest estudiant és que “els sindicats de l'Estat espanyol no tenen en compte a la joventut precària perquè aquesta no està sindicada donades les característiques de les ocupacions a les quals pot accedir”. “No obstant això, des dels diferents moviments socials en els quals estem involucrats els joves, portem anys intentant consolidar una consciència activa per part de la joventut precària”, conclou aquest universitari.

- CIUDADANO PÉREZ ÉS AUTOR DEL LLIBRE ‘PENSIONES EN PELIGRO? QUE LA BANCA PAGUE LO QUE DEBE’

Que cotitzin els caixers automàtics

Els experts en voladures de l'Estat del Benestar han aconseguit que cali en l'opinió pública el fals argument que l'envelliment de la població el 2060 farà inviable el sistema estatal de pensions. Argument que no se sosté quan està demostrat que l'avanç tecnològic comporta un continu augment de la productivitat. Segons el catedràtic Vicenç Navarro: “Si la productivitat laboral creixés un 1.5% per any, en l'any 2060 el PIB seria 2,20 vegades major que ara. Això vol dir que si el PIB fora cent en l'any 2007, en l'any 2060 serien 220 unitats. Per tant hi haurà més recursos per als pensionistes i per als no pensionistes”.

Futuribles a part, ningú repara en aquesta productivitat oculta que cadascun de nosaltres aporta actuant com prosumidor (productor-consumidor) que, a l'adquirir un bé o servei, desenvolupa alguna fase del seu procés de producció.

El sistema Do it yourself (“faci-ho vostè mateix”) delega l'execució per una banda del treball en el consumidor, estalviant així mà d'obra en autoserveis d'hipermercats, gasolineres i caixers bancaris automàtics. En ells el prosumidor treballa gratis en benefici del venedor. Aquests sistemes haurien de cotitzar a la Seguretat Social en compensació a l'ocupació que destrueixen.

Per si no fos poc, els bancs cobren comissions per lliurar al client aquesta targeta de plàstic sense la qual no podria disposar dels seus propis diners! Després, a l'usar aquests diners de plàstic en comerços, els bancs cobren un recàrrec sobre cada transacció electrònica. Recàrrec que opera exactament igual que un impost sobre el consum, això és, encarint el producte final que paga el consumidor. Resulta sorprenent que la gent s'enfureixi contra l'IVA però aboni amb docilidad aquest impost en l'ombra que va a parar al compte de guanys de la banca, i no a les arques de l'Estat.

Les pensions no estan en perill com se'ns vol fer creure. Per a reunir fons addicionals caldrà fer que contribueixin una mica més els que més tenen. La banca, principal responsable de l'actual crisi financera, ha estat generosament socorreguda per l'Estat quan s'ha vist en situació d'emergència.

El creixement del Deute Públic està causat, en gran mesura, per les ajudes dels governs a les entitats bancàries. Una vegada reflotat amb fons públics, el sector bancari hauria de ser obligat a retornar a la societat el favor que aquesta li ha fet. I una excel·lent forma seria que els seus caixers automatitzats cotitzessin a la Seguretat Social a través d'un impost robòtic.

Si tinguéssim governants i legisladors que no es caiguessin de genolls davant el poder econòmic, fa temps que haurien ajustat els comptes a la delinqüència financera. Però als nostres parlamentaris la retallada de pensions no els importa el més mínim, doncs fa temps que ells van blindar les seves pensions. El fet d'haver ostentat la condició de parlamentari durant set anys els garanteix el cobrament de la pensió màxima: 2.497,91 euros. Sens dubte, una paga brillant al costat dels 347,60 euros de la pensió més baixa del sistema.

* Article de Segundo González publicat al núm. 141 de la revista Diagonal

www.diagonalperiodico.net/La-reforma-de-las-pensiones-es.html