La regressió creixent del sistema fiscal

El govern del regne d’Espanya prepara pel final d’aquesta legislatura una reforma fiscal que hem de contextualitzar en un procés iniciat fa dècades i caracteritzat per una profunda regressió, és a dir, per l’augment de la pressió tributària sobre les classes populars envers als més rics. És un fet flagrant que la pròpia dinàmica capitalista genera creixents desigualtats socials i que un sistema fiscal que funcioni amb un criteri de justícia social podria corregir parcialment aquest escenari. Per contra, el sistema de recaptació actual no només no obeeix a aquest criteri sinó que funciona de manera inversa i, per tant, genera per sí mateix pobresa i desigualtat. En aquest sentit, han sigut determinants tant les reformes realitzades en matèria fiscal com l’utilització del deute públic com a mecanisme per a socialitzar les pèrdues de la crisi.

En un sistema fiscal progressiu una major capacitat econòmica ha d’implicar un major esforç fiscal. En canvi, les principals polítiques que han determinat la tendència de l’actual sistema impositiu tenen una direcció totalment inversa. Un dels puntals d’aquesta tendència és l’augment de la importància dels impostos indirectes envers de la tributació directa. Els primers es concentren principalment en l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA) i altres impostos que graven el consum de benzina, tabac, alcohol, etc. Els impostos directes es corresponen principalment amb l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) i l’Impost de Societats (IS), que grava els beneficis de les empreses. No s’ha de ser un expert en economia per entendre que un augment de l’IVA suposa un major esforç quant menor és la renta de la persona que paga l’impost. I que, per tant, els continus i substancials augments d’aquests impostos han representat un major sacrifici fiscal per a les classes populars.

D’altra banda, les reformes sobre la recaptació directa s’han basat, per un costat, en la reducció des dels anys 80 dels trams més elevats de l’IRPF, que gravava les rentes més altes, i en subvencions per inversions en plans de pensions i serveis sanitaris privats que res tenen a veure amb un criteri de justícia fiscal d’un impost progressiu com aquest. És veritat que hi ha hagut d’altres aspectes de l’IRPF avantatjosos per les rentes més baixes, però en general aquest impost ha patit una regressió durant les tres últimes dècades.

Més regressives han sigut les reformes aplicades sobre l’IS de les grans empreses, que a través de múltiples deduccions, desgravacions i altres tipus de mecanismes d’enginyeria fiscal, gaudeixen d’un tipus efectiu molt favorable al voltant del 10%. A tot això cal sumar que grans capitals tributen un 1% a través de les societats d’inversió SICAV i que, segons els mateixos inspectors d’hisenda, més del 70% del frau fiscal es concentra en les grans empreses i fortunes, la qual cosa es manifesta, per exemple, en què 33 de les 35 empreses espanyoles de l’IBEX tenen fons a paradisos fiscals. Sense oblidar-nos d’impostos fiscalment eliminats com el de Patrimoni que afectava principalment a les grans propietats. Cal advertir que totes aquestes reformes regressives també han suposat una reducció important en els ingressos de l’Estat causant un problema de subfinanciació pública.

Com a suport, el govern té sobre la taula la proposta de nou tecnòcrates triats per l’ocasió que pertanyen al món acadèmic més ortodox. Són propostes que segueixen la mateixa orientació d’augmentar la pressió fiscal sobre les classes populars i que generaran més desigualtats, a saber, augmentar l’IVA dels productes que són importants en la cistella de la compra com el transport públic o l’habitatge, reduir impostos directes com l’IS i l’IRPF sobre tots els nivells de renta o, inclús, que es consideri l’habitatge habitual com una propietat més a l’hora de fer la declaració de la renta. Veurem què acaba aplicant el govern però almenys ja té unes recomanacions a gust del client.

Per concloure, a tot aquest anàlisi cal incorporar el fet que els ingressos públics financen cada vegada més un deute il·legítim creixent degut en gran part al rescat bancari, a uns interessos elevadíssims causats per l’especulació del deute, que permet una estructura institucional al servei del capital financer, i una pressió fiscal substancialment menor a la mitjana de la Unió Europea degut al ridícul esforç fiscal que fan els més rics. Tot plegat té com a resultat un sistema fiscal greument regressiu i on el deute públic es converteix en un eficient mecanisme de transferència de renda de les classes treballadores als més rics.

* Francisco Navarro és economista del Seminari d'Economia Crítica Taifa. Article publicat al setmanari Directa.