La riuada del 1962: història, memòria i responsabilitats

La riuada del 25 de setembre de 1962
és un moment històric fonamental per
la formació de la memòria col·lectiva de
la ciutat de Terrassa i un punt d’inflexió
en el seu esdevenir històric. La memòria,
pot ser construïda en forma de mite,
sense realitat històrica contrastada, però
l’experiència real dels fets patits pels
terrassencs i terrassenques han quedat
perfectament recollits en la seva consciència i, en aquest dies de record, que
no commemoració, en diferents treball
d’una qualitat excepcional i de lectura
obligatòria. Dos de caire periodístic i
històric: el Jaume Valls i Vila, “La riuada
de 1962. La catàstrofe que sacsejà la
Terrassa invertebrada del franquisme”; el
de Ferran Sales Aige i Lluís Sales Favà,
“La Riuda de Franco” i un bàsicament
històric, que publicarà la Fundació Torre
del Palau.

Un fet tan transcendental per a la història
de la formació del Vallès Occidental i de
la Catalunya obrera del segle XX, sota
la dictadura franquista, no podia passar
desapercebut als historiadors, ni a la
ciutadania. El miler de morts, els milers
de damnificats i els ingents danys mate
rials, resultat de la negligència d’un règim
polític que tenia com a objectiu garantir
l’obtenció de beneficis d’una classe do
minant aliena al patiment del poble i, alia
da del poder dictatorial, ha estat consi
derat, per les institucions democràtiques,
un bon moment per donar a conèixer
els fets històrics i analitzar com aquest
influïren en la lluita per la millora de les
condicions de treball i vida de les classes
populars, la democràcia i la justícia social
Recuperar la memòria històrica dels fets
d’una de les pitjors tragèdies de la co
marca i de Catalunya; retre homenatge a
les víctimes, de les quals no existeix una
xifra contrastada per que moltes esta
ven empadronades; donar testimoni del
criminal laissez faire de l’administració
municipal franquista; conèixer el procés
d’enriquiment d’una classe burgesa alia
da de la dictadura; estudiar i analitzar les
lluites endegades per part de les classes
populars d’origen immigrant o no i la re
pressió patida és el que pretenen molts
de les activitats desenvolupats durant
aquells anys a la nostra comarca i als
municipis afectats.

Com a historiador i ciutadà, no he deixat
mai de pensar en la necessitat de recu
perar aquest passat tan colpidor de la
nostra història, sobre el que ja vaig tre
ballar quan coordinava el Projecte per a
la recuperació de la memòria històrica
de la lluita antifranquista de Terrassa,
1939-1979. Combat por la llibertat. Ara
ho he tornat a fer: amb el catàleg de
l’exposició, organitzada per l’Ajuntament
i el Museu de la ciutat: “La riuada del
62 a Terrassa. L’abans i el després de
la ciutat”, instal·lada a la Sala del Tine
llet del Castell Cartoixa de Vallparadís;
un capítol sobre la riuada i l’origen del
moviment veïnal al llibre de la Fundació
Torre del Palau. I una reflexió sobre his
toria, memòria i responsabilitats –la vaig
fer al mes de juny de 2012 per la revista
d’Història de Terrassa, TERME– pre
veient als lectors i ciutadans sobre l’oblit
de les responsabilitats i dels responsa
bles, directes i indirectes, de la tragèdia.
La lectura de diferents articles, del Diari
de Terrassa, sobre els fets és el que m’ha
empès a traslladar algunes reflexions als
lectors, al voltant de la memòria en gene
ral i, de les riuades del 1962 en particular,
hom pogut comprovar, que el reconeixe
ment dels errors o el silenci prudent, no
és de cap manera el modus operandi de
molts dels responsables de la tragèdia
anunciada. La qual cosa posa en evi
dència, que no voler fer memòria és una
forma de defugir de les responsabilitats.

Analitzar els fets històrics és avaluar-los
a la llum del present, que és qui ens porta
a interrogar-nos sobre el passat, però no
de forma neutral, sinó amb l’objectiu de
resoldre les qüestions que ens amoïnen
o interessen en el present. L’historiador
contraposa els diferents punts de vista,
els valora i el presenta per tal que es
pugui fer l’anàlisi i la valoració del fets
històrics, però no amb voluntat judicial,
sinó de recerca de la veritat i de revalorit
zació de la ciència social com a eina de
coneixement i de construcció d’un pen
sament crític, que és una forma d’evitar
el totalitarisme.

Els historiadors, com diu Fontana, se
guint al mestre Pierre Vilar, tenim un
compromís una gran responsabilitat da
vant de la societat, “a la que no solo he
mos de explicarle qué sucedió en el pa
sado, que en el fondo es la parte menos
importante de nuestro trabajo, sino que
hemos de enseñarle a lo que Pierre Vilar
llamaba “pensar históricamente,” que im
plica no aceptar sin crítica nada de lo que
se pretende legitimar a partir del pasado
y no dejarnos manipular por quienes pre
tenden jugar con nuestros sentimientos
para inducirnos a no utilizar la razón.”

Per això, en el cas de les riuades de
1962, un cop exposats i coneguts els
fets, comença la feina de l’historiador,
que consisteix en realitzar una síntesi
explicativa, que ens permeti esbrinar les
causes dels fets i atribuir les responsabi
litats corresponents. Si durant tota la dic
tadura franquista, la responsabilitat de la
tragèdia terrassenca, del 25 de setembre
de 1962, fou atribuïda a la natura desfer
mada, a la fatalitat de l’atzar o al destí
que ja està escrit, el que els historiadors
hem de mostrar a la ciutadania és que els
responsables de la tragèdia tenen noms
i cognoms i són els dels propietaris i es
peculadors que van vendre els solars a
la llera de les rieres, els tècnics i polítics
que autoritzaren la seva construcció o,
res feren per impedir-la si eren il·legals.
I l’església franquista, que cobrava per
deixar treballar en diumenge als veïns
que aixecaven les quatre parets i el sos
tre d’uralita, d’una miserable barraca,
que malgrat tot, era la seva llar i l’únic
lloc on aixoplugar-se humilment.

Alguns, jugant a la equidistància interes
sada, podran dir que els pagesos adver
tiren als nouvinguts de que aquell terreny
on construïen era perillós, però, deixant
de banda que era l’únic que podien ad
quirir, com podien pensar en la certesa
d’aquestes afirmacions, si els venedors,
les autoritats i la pròpia església els deien
el contrari i, a més a més, els permetien
construir-les sense gaires entrebancs. I
com poden deduir, la resposta de molts
davant d’un fets inqüestionables, era dir,
que durant la dictadura es feia el que or
denaven els superiors; “obediència degu
da” van dir els militars argentins i xilens i,
molts del jutjats al procés de Nuremberg.
Els responsables d’aquesta tragedia, en
qualsevol país democràtic, haurien estat
jutjats pels seus delictes o crims (com en
el cas dels assassinats de la dictadura
franquista), però ans al contrari molts
d’aquest prohoms, no només no van
respondre mai per les seves actuacions
durant la dictadura, sinó que van arribar a
alts càrrecs en el nou regim democràtic.
No és només una qüestió moral la que
es plantegen els historiadors, que també,
sinó de recerca de la veritat històrica,
que és la funció social que tenim, com a
forma de posar els nostres coneixements
i treballs en mans dels ciutadans i que
aquest i les seves organitzacions tinguin
el dreta exigir justícia equitativa i repara
dora. L’aplicació de les lleis és imprescin
dible, per tal de fer entendre als que no
les respecten, que més tard mes d’hora
aquesta els caurà a sobre. Trenca la sen
sació d’impunitat d’aquest crims de lesa
humanitat o, sobre altres similar gravetat,
és un garantia de futur per a una veritable
democràcia.

A Terrassa, però, com diu Valls: “En
un país democràtic, amb separació de
poders, la Fiscalia hauria actuat d’ofici
contra els propietaris que els vengue
ren aquest solars en terrenys rústics i
sense urbanitzar propers a la riera, o els
ciutadans haurien denunciat aquests te
rratinents, i també ales autoritats que el
permeteren o consentiren l’edificació en
aquells indrets. Però Espanya estava so
tmesa a una fèrria dictadura on el poder
era unívoc i les autoritats no havien de
retre comptes a ningú excepte al superior
que els havia nomenat pel càrrec”.

En definitiva, el problema que genera
recuperar la memòria de les riuades de
1962 o de la lluita antifranquista, és el
de les responsabilitats pròpies, familiars
o de relació de pertinença ideològica.
Les persones implicades directa o indi
rectament, es veuen obligades a recor
dar ja que són interrogades pel present
(familiars, amics, coneguts, periodistes
o historiadors) sobre les seves accions
del passat, essent moltes vegades les
respostes un exercici impossibles o la
reconstrucció d’una mentida.

Quan les víctimes, cerquen la veritat dels
fets, la que no és podia explicar, durant
el règim franquista, es quan els possi
bles responsables, directes o indirectes,
per acció o per omissió, veuen que més
tard o més d’hora se’ls pot acabar exigint
responsabilitats, potser no econòmiques,
que també, sinó més aviat politiques i
morals. Aquesta memòria de las vícti
mes, dels derrotats, de “Los nadie” dels
que parla, Eduardo Galeano, és la que no
volen els botxins que es reactivi. La mort i
el patiments d’aquelles persones són un
revulsiu per al present i una impuls per
al futur, que justament el que cerca, és
que les injustícies patides siguin reco
negudes, reparades i es posin en marxa
el mecanismes legals, socials i culturals
per tal que no tornin a succeir. Per això,
la memòria és incomoda perquè, des del
passat, les víctimes ens recorden les
seves esperances i ens interroguen a
nosaltres que som els seu hereus i, al
hora ens obliguen a reclamar justícia pel
passat, en el present i pel futur.

Els responsable no volen recordar ni els
errors, ni els delictes, ni els crims, però
mentre aquests no estiguen resolts, una
vegada i una altra, tornaran al present.
La solució és la constitució de comissions
de la veritat com instruments propicis per
a la consecució de la veritat, la justícia
y la reparació, incloses les garanties de
no repetició. Però, el reconeixement de
la culpa i la reconciliació es difícil en el
terreny de la lluita d’interessos, de grups o de classes, els botxins són sempre poc
partidari d’aquests processos. Perquè el
que fem els historiadors, es posar da
munt la taula, els cadàvers sobre els que
aquests han construït el present. Per això
pels malfactors sempre és incomoda la
memòria.

* Manel Màrquez és Historiador,
Magister en Història Moderna i
Contemporània i Professor de
Secundaria. Vicepresident del
Centre d’Estudis Històrics de Terrassa. Fundador de Radio Kaos i
Kaosenlared