La segona transició era això
Les retallades anunciades per Rajoy agreujaran la recessió fins a 2013”: així titulava El País el paquet de mesures amb el qual s'inicia el protectorat econòmic imperial de la UE i els mercats. El titular podria haver estat un altre no menys consistent i corejat: “No és una crisi! És una estafa!”. Al cap i a la fi, estem assistint a la pitjor operació d'extorsió que hàgim conegut.
L'extorsió, recordi's, és un “delicte consistent a forçar –per mitjà de violència o intimidació– a realitzar o ometre un acte o negoci jurídic amb ànim de lucre i amb la intenció de produir un perjudici de caràcter patrimonial, o bé del subjecte passiu, bé d'un tercer”. Per al cas, la intimidació ve a ser l'exercida pels mercats, i l'acte o negoci jurídic amb ànim de lucre, les mesures aprovades a les Corts amb l'objecte d'arruïnar les vides del 99% en benefici del 1%.
Però, realment hi ha crisi? La consciència explícita que les mesures no només no solucionen, sinó que perllonguen i agreugen la crisi, desvetlla alguna cosa molt més preocupant, si cap, que l'òbvia irresponsabilitat del desgovern. A saber: que 1) l'Estat nacional ja no és el centre de poder sobirà de la modernitat, 2) la democràcia liberal i el govern representatiu han fracassat a conciliar institucionalment capital i treball; 3) el comandament que ens governa s'instància avui en algun lloc a mig camí entre institucions supranacionals com la UE i institucions financeres com les agències de rating –per citar dos exemples evidents d'un entramat molt més complex–.
Així les coses, quin tipus de (des) govern és aquell que es basa a perllongar agreujant conscientment el malestar de la ciutadania? Sens dubte un govern il·legítim. També, com hem apuntat, un govern que no és tal, sinó més aviat la corretja de transmissió d'instàncies decisòries no menys il·legítimes, ja que escapen a tot control democràtic. Sobretot, és un des/govern que respon a una lògica que ha de ser diagnosticada en els seus funcionaments, denunciada en els seus efectes i combatuda amb una estratègia eficaç.
La lògica del des/govern pot ser identificada amb un tipus de règim que s'instaura amb cada mesura aprovada: la cleptocracia. Del grec klepts, substracció, i kratos, comandament, pot ser definida com “el govern dels que sostreuen”. Atès que es tracta d'una substracció il·legítima, podria dir-se, directament, el “govern dels lladres”. Es tracta d'un tipus de règim consistent en no governar des de, per i per a –com en democràcia–, sinó al servei de la lògica de la privatització dels recursos que abans eren públics. Un senzill exemple: si pugen les taxes universitàries i només una minoria les pot pagar, però tots i totes financem per igual la universitat pública amb els nostres impostos, on està la redistribució de la riquesa? on la igualtat d'oportunitats? on els principis de l'Estat de benestar? on la Constitució? Així és, no obstant això, com funciona la cleptocracia: sostreu al 99% per donar al 1%.
El deute és el mecanisme que fa possible el robatori legalitzat: el deute privat que de forma il·legítima es converteix en deute públic; el deute que, com un deus ex machina, ens condemna a la pobresa. El deute consumeix avui l'avenir i, al mateix temps, redueix les existències a la seva dimensió merament vegetativa. Deixar de pagar resulta un imperatiu en defensa de la vida digna. Enfront d'un comandament que se'ns presenta com un automatisme financer, urgeix avui avançar per la via de la desobediència, en l'apoderament autònom, cap al règim polític del comú.
* Raimundo Viejo és Llicenciat en Geografia i Història i Doctor en Ciència Política i de l'Administració, actualment professor a la UPF de Barcelona. Article publicat al núm. 179 de la revista Diagonal.