CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

La tercera edat d’or de l’autogestió

Dimecres, 15 octubre, 2014
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Les empreses que es converteixen en cooperatives per a evitar la fallida són una mostra del que l'advocat José Luis Carretero anomena la “tercera edat daurada de l'autogestió”.

La primera, com no podia ser d'altra forma, es va produir durant la Guerra Civil, assenyala aquest integrant de l'Institut de Ciències Econòmiques i de l'Autogestió (ICEA). Després de l'inici del conflicte, en les zones republicanes, les organitzacions obreres van prendre centenars d'establiments productius, especialment els que pertanyien a empresaris de­safectes a la República. “Les col·lectivitzacions van abastar a milions de persones i van posar en mans dels camperols i treballadors bona part dels mitjans de producció”, explica Carretero.

Després del parèntesi del Franquisme, la Transició va marcar una nova edat daurada de l'autogestión, diu Carretero. El 1978, el recent creat Sindicato de Obreros del Campo (SOC) realitzava la primera ocupació de terres a Andalusia, que durava més de dos dies, després del final de la Guerra Civil. “En la Transició hi ha una recuperació de tot el que representa el moviment obrer de base i assembleari, les Comissions Obreres –almenys a l'origen– i expressions del moviment autònom, sobretot a Catalunya. I en el sí de tot aquest moviment, es produeixen ocupacions de fàbriques”,

Notícies d'empreses recuperades pels seus treballadors després de llargues lluites, com Mol-Matric, que actualment produeix xassís per al Metro de Barcelona, la impremta Gramagraf o l'empresa d'electrodomèstics Numax, a la qual el director Joaquím Jordá va dedicar dos documentals, van ser habituals fins a mitjans dels 80.

La lluita de l'editorial Bruguera, una de les més grans de l'època, exemplifica la fi d'aquesta època ‘daurada’ i el nexe amb la següent. Paco Hernández va viure com treballador el tancament de l'empresa el 1986: “Aquí és quan es planteja la batalla definitiva: CC OO i UGT es venen i diuen que no es pot fer res. Mentre estaven signant això en les Cotxeres de Sants, nosaltres, un grup de 80 treballadors, ocupàvem la fàbrica”. Després de més d'un mes de resistir en les instal·lacions, els treballadors van guanyar un judici en el qual se'ls reconeixia part de les seves demandes. “Els sindicats van pactar 20 dies amb un topall de 12 anys, encara que una persona dugués 40 anys en l'empresa. Doncs a nosaltres ens van donar 45 dies sense topall d'anys. Imagina't la diferència”, explica Hernández.

Com forma d'agrair tot el suport rebut, una bona part dels diners que van obtenir de les indemnitzacions ho van destinar a projectes socials. Una tercera part d'aquests fons va anar a parar al SOC. Altra tercera part, a la revolució sandinista. Altra tercera part, al que van anomenar “caixa de resistència cooperativa” per a generar ocupació autogestionada. “Ja en aquells dies havíem decidit que mai més anàvem a treballar per al capitalisme, que havíem de generar els nostres llocs de treball a través de cooperatives, a través de l'autogestió”, recorda Hernández. El 1995, aquesta caixa de resistència es va convertir en la cooperativa de crèdit Coop57, un dels actuals pilars de les finances ètiques a l'estat espanyol.

La tercera era

Després d'anys de desencantament “polític, de despolitització i d'abandó dels moviments de transformació social”, la crisi i el 15M han estat, per a Carretero, desencadenants d'una tornada als repertoris de l'autogestió. “Encara que mai es van perdre del tot, en els últims anys s'ha produït un auge de les lluites socials i veïnals, amb tot el que això comporta. A la calor del 15M, tot això, que mai havia de­saparegut, arriba als barris, a sectors de població que abans no sabien res d'això o ho havien abandonat”, diu.

Per a Nuria del Río, de la Xarxa d'Economia Solidària (REAS), cap de les grans apostes actuals de l'economia social, com Coop57, REAS, les cooperatives d'energia, de comunicació o els diferents mercats socials que han sorgit a Catalunya, Madrid, València o Aragó, han nascut a causa de la crisi, sinó que es venien gestant d'abans. Precisament, el “tenir fets els deures” ha col·locat a l'economia social en una posició d'avantatge: quan va explotar, la crisi “li va bufar per l'esquena”.

El 2010 va néixer Som Energia, amb la intenció de disputar des de l'economia social un terreny abans exclusiu dels gegants energètics. El 2012, ja comptaven amb 4.000 socis. Dos anys després, el 2014, ja eren 15.270 les persones que participaven en aquesta cooperativa. Un creixement que també ha afectat a les finances ètiques. El 2007, els socis de la coope­rativa de crèdit ­Coop57 havien aportat 3,4 milions d'euros. El 2014, la xifra havia superat els 21 milions d'euros. “L'impuls del 15M ha generat que hagi una reactivació de gent que està disposada a posar els seus estalvis en la banca ètica, a canviar-se de companyia, a posar el seu temps i coneixement al servei d'aquestes iniciatives, a fer-se consumidora de monedes socials, fires, o noves xarxes tecnològiques. Ha estat com un despertar”, diu Nuria del Río.

Davant les retallades i la gestió neoliberal de la crisi, el recurs al “fes-ho tu mateix” recorre una àmplia gamma de modalitats: des de les empreses cooperativitzades als cinemes tancats reoberts amb quotes de socis, com els CineCiutat de Palma, els cinemes Zoco de Majadahonda o el cinema Variedades del Escorial; des dels blocs recuperats pel moviment per l'habitatge per a albergar a famílies desnonades, als centres per a gent gran autogestionats, com és el cas de Servimayor, a Losar de la Vega (Caceres), o de Trabensol, a Torremocha del Jarama (Madrid); des d'una generació de nous centres socials, al finançament per mecenatge de tot tipus d'iniciatives socials, l'última, la reconstrucció del centre social Can Vies, que va recollir més de 70.000 euros en una campanya de crowdfunding; des de la multiplicació de nous mitjans cooperatius de comunicació, com La Marea, Alternativas Económicas o T-EX, sorgits dels ERO de grans capçaleres, als menjadors populars autogestionats o les xarxes d'intercanvi de llibres de text.

“Al desfermar-se la crisi, busquem una sortida, i la sortida que ens proposa el sistema en la seva mutació, que s'està construint, és una sortida de desigualtat, de guerres, de fams, de pobresa, una vellesa sense pensions, una economia totalment bolcada a l'especulatiu. Enfront de tot això, la gent està buscant un altre tipus de sortides”, conclou Carretero.

* Article de Martín Cúneo publicat a la revista Diagonal.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print