La tragèdia dels miners xilens: opinions des dels treballadors
De tornada de vacances, ens hem de posar al dia. Aquest article/entrevista de José Antonio Gutiérrez Danton publicada a anarkismo.net està datat el 26 d’agost, però continua tenint plena actualitat.
La tragèdia dels miners xilens: opinions des dels treballadors
Vint dies porten els 33 obrers de la mina San José, als voltants de Copiapó (Regió d’Atacama), atrapats sota la terra per un afonament, suportant la calor infernal d’Atacama en un ambient tancat i rebent medicines i aliments líquids gràcies a un ducto. Mentres tot el país pensava que no hi havia cap esperança de trobar-los amb vida, gràcies a una perforació es va aconseguir establir el contacte amb ells i les autoritats i la patronal, que han tingut a l’opinió pública indignada en contra seu, van poder gaudir d’un cert alleugeriment. No obstant això, que els nostres companys estiguin amb vida i l’enorme alegria que això significa, no ha de fer-nos oblidar que ací hi ha responsabilitats molt clares que no poden ser evadides amb al·lusions a la providència o a la sort que, per ara, no hagin morts. Per això, hem sostingut una conversació amb tres dirigents obrers lligats o pròxims a aquesta tragèdia per a conèixer la seva opinió sobre les responsabilitats de la patronal i de les autoritats, així com també sobre les accions que els treballadors xilens poden prendre per a evitar que tragèdies evitables com esta puguin en el futur continuar endolant llars obreres. En breu entrevista telefònica, vam poder parlar amb Hernán González, secretari del SINTEC (Sindicato Nacional de Trabajadores de la Construcción, Montaje y Otros), adherit a FETRACOMA (Federación de Trabajadores de la Construcción, Madera, Áridos y Otros); amb Jorge Peña, president de SITECO (Sindicato Interempresa de Trabajadores de la Gran Minería y Ramas Anexas) i amb Jorge Hernández, president del SINTEC i secretari general de FETRACOMA, per a conéixer la seva opinió.
1. Quina és la condició dels treballadors atrapats? Com ha reaccionat la societat xilena? Quines coses veuen com el més preocupant per ara?
HG: La situació dels miners està estable dins de la seva gravetat. Hi ha una indignació generalitzada, però poca capacitat de resposta degut a la debilitat de l’organització sindical.
JP: D’acord al pla de rescat de les autoritats, els miners estarien sent rescatats d’ací a un mes i mig, o dos mesos… jo igual no crec que els treguin abans de dos mesos. Però els miners no saben això, no tenen idea que estaran atrapats per tant temps, i per això el que més ens preocupa en la immediatesa és la situació d’ells emocionalment.
2. Creuen que aquest accident revela el cost humà que els treballadors xilens han hagut de pagar en aquest model econòmic?
JH: Aquest accident revela les precàries condicions de treball que enfronten els obrers a Xile cada vegada que el dia despunta. L’any passat van morir 439 treballadors, la majoria en accidents laborals prevenibles. La majoria dels accidents fatals ocorren en els rams de la Construcció, el Transport i l’Agricultura, aquests sectors es porten la majoria de les morts i dels ferits i lesionats, per això, com a treballadors de la construcció, hem iniciat una campanya per a garantir més seguretat per als treballadors.
Les grans mineres i CODELCO tenen un dels estàndards de qualitat més alts quan es tracta de seguretat laboral i per això la mineria no està entre els sectors amb el nombre més gran d’accidents laborals, però en la mitjana mineria la cosa ja canvia. Aquestes empreses mineres més petites, les que de totes maneres estan lligades als grans grups econòmics, estan abaixant els costos per totes les bandes per a augmentar les taxes de guany, i obtenen així algunes de les més elevades taxes de guany, però així també concentren la majoria dels accidents laborals.
HG: Cal destacar que ací hi ha responsabilitats polítiques i penals. Polítiques, perquè les autoritats no han fiscalitzat i com resultat d’aquesta negligència centenars de treballadors estan morint cada any. I penal, perquè aquesta mina va ser reoberta encara que en el 2008 havia sigut clausurada per l’accident patit per un obrer que va perdre una cama, la qual cosa revela els problemes de seguretat que existien en aquesta mina. Hi ha un altre problema que ens preocupa i és que el patró, Alejandro Bohn, diu que no pagarà el seu sou als obrers tot aquest temps que estaran atrapats, i és probable que estiguin atrapats per almenys dos mesos. Com espera que les famílies dels treballadors aguanten tot aquest temps sense ingressos? Diu que són una empresa petita, però tenen més recursos que els treballadors per a aguantar aquest moment, la qual cosa és tremendament injusta i revela el grau de desprotecció dels treballadors. Tampoc tenen cap forma d’assegurança.
JP: En la mineria, com en molts altres sectors econòmics, s’oculten els accidents laborals. Per exemple, s’envia als treballadors accidentats a clíniques particulars en compte d’enviar-los a la Mutual o a l’Hospital del Trabajador on queda registre de l’accident com de caràcter laboral. Això és molt comú entre els contractistes, perquè encara que són el sector amb més alt índex d’accidents laborals, si això es registra els afecta per al procés de licitació. Llavors s’oculta.
Per exemple, el nou president de la Federación Minera de Chile, Cristián Arancibia, va expressar que en els últims 18 mesos hi ha hagut en realitat 350 miners morts en faenes laborals. Això demostra que les feines són perilloses, perquè no es compleixen les normes de seguretat, però es continua mentint al país.
CODELCO té una responsabilitat ben gran en tot aquest assumpte, perquè ells són els encarregats de la supervisió. Ells tenen les millors condicions per als seus propis treballadors, per a la seva pròpia gent, però no per als contractistes que cada vegada són més. Aquest és un exemple que et vull donar, en El Teniente, hi ha sectors que són molt perillosos per a treballar, llavors cap enllà no manen a la seva gent sinó als obrers subcontractats, als contractistes. La subcontractació és una amenaça real, rebaixa les condicions del nostre treball a tot nivell… mira, cal fer una ullada només a les sabates i als guants de seguretat dels vells per a veure que en realitat no compten amb les condicions bàsiques de seguretat.
3. Quina lliçó ha d’extraure el moviment obrer a Xile d’aquesta tragèdia?
JP: Aquest tema ens ha de servir els treballadors miners per a desenvolupar un moviment que, primer que res, faci complir les normes de seguretat que ja existeixen, però també desenvolupar normes noves perquè aquestes que hi ha no són suficients. Ni l’Estat ni els privats tenen intencions de donar seguretat als treballadors. No han mostrat cap voluntat, això és la realitat. Per això demanem que hi hagi un control obrer a través dels sindicats, que existeixi la facultat de poder parar feines, amb gaudi de remuneració per als treballadors, si aquestes feines són massa perilloses. És el comitè obrer, els propis treballadors, els que han de determinar si hi ha condicions o si no n’hi ha. Els mateixos treballadors deuen empoderarse de la seva capacitat per a vetlar per la seva pròpia seguretat.
No vull dir que sigui totalment inútil, però no serveix de quasi res que només enviïn més fiscalitzadors, perquè hi ha un problema de fons. Totes les empreses en el sistema capitalista han d’augmentar el guany i abaixar els costos. Com el capitalisme només privilegia el guany, tenen tot un aparell que vetla per garantir aquest interès. Els supervisors de CODELCO, si estan davant d’una maquinària que requereix de manteniment o reparacions, mai pararan una faena per tres hores per a fer complir la norma, perquè això significa molta plata per a l’empresa. Llavors fan treballar al vell en una maquinària que no està òptima i fa augmentar el seu risc i la possibilitat que ocorrin accidents.
El problema llavors és denunciar que en el capitalisme no hi ha possibilitats per a la seguretat dels treballadors, per això necessitem més control obrer.
Extret i traduït de http://www.anarkismo.net/article/17421|http://www.anarkismo.net/article/17421