CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

La transformació de l’Europa Social a l’Europa neoliberal

Divendres, 1 juny, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Aquest article assenyala que les polítiques públiques que s'estan imposant a l'Eurozona amb grans retallades de la despesa pública social i amb baixades de salaris, responen a un projecte, liderat pel capital financer, de transformar l'Europa Social en una Europa neoliberal.


El fals problema del deute

La crisi actual és una crisi creada per decisions preses per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI). I l'objectiu d'aquestes decisions era aconseguir el que està ara passant, és a dir, el desmantellament de l'Estat del Benestar (eliminant el principi bàsic d'universalitat-és a dir, de la identificació de drets socials amb el concepte de ciutadania-i la reducció de la protecció social.

Aquestes institucions, juntament amb el Consell Europeu, han volgut promoure la idea (que al final ha calat entre la població com a resultat de la col·laboració i complicitat dels mitjans de comunicació) que un problema, creat en el sector privat , conseqüència d'un enorme endeutament privat, s'ha de resoldre a base de la reducció del sector públic. Segons aquesta teoria, la "solució" a la crisi passa per fer creure a la ciutadania que cal reduir les pensions públiques, retallar la despesa públic, incloent el social (amb retallades en la sanitat, en l'educació, als serveis d'atenció domiciliària, a les escoles d'infància, en els serveis socials i un llarg etcètera) per tal de sortir de la crisi.

La intensitat de tal allau ideològica és tal (ajudada per la falta de mitjans d'informació amb vocació crítica de la saviesa convencional) que fins i tot persones que s'autodefineixen d'esquerres s'ho creuen que governen apliquen també aquestes polítiques neoliberals, recorrent a l'argument que no hi ha alternatives. Amb això, l'única diferència entre les esquerres i les dretes governants és la intensitat de les retallades i la dilució dels drets socials. La crisi de la socialdemocràcia a Europa, inclosa Espanya, es deu precisament a aquest fet.

És un indicador de l'enorme poder mediàtic i polític que tenen aquelles institucions (la troica i el Consell Europeu) i els interessos financers i empresarials que representen, que aquestes polítiques, el aval científic és nul, s'hagin convertit en la saviesa convencional del pensament econòmic , mediàtic i polític. Les dades, però, mostren les seves enormes falsedats.

Primera falsedat. "El problema que avui existeix és l'enorme grandària del deute públic", frase utilitzada des del president del BCE, el Sr Mario Draghi (ultraliberal) al Catedràtic d'Economia, Josep Oliver (socialdemòcrata, en una entrevista a TV3) que crea la desconfiança dels omnipotents mercats financers cap als estats dels PIGS (Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya) i les seves dificultats per poder finançar-se. Però mirem les dades i vegem la mida del deute públic d'aquests països.

Quan la crisi va començar, Espanya tenia, en realitat, una de les deutes públics més baixes de la Unió Europea (UE). Grècia, en canvi, la tenia elevada, 115% del PIB, però no més elevada que molts altres països de la UE. En realitat, podria haver-se reduït si la seva taxa de creixement econòmic hagués continuat elevada i hagués pogut accedir als diners a uns interessos baixos. Però això no va ocórrer. Abans al contrari, les polítiques imposades per la troica van empitjorar la situació dramàticament, de manera que en gairebé dos anys va pujar al 165% del PIB, amb un dramàtic descens del seu creixement econòmic.

En realitat, el PIB va caure en picat (va perdre un 11% del seu PIB), i Grècia va entrar en recessió. Qualsevol macroeconomista que no pertany a la secta dogmàtica neoliberal pot veure que les polítiques imposades a Grècia eren un desastre. El que havien d'haver fet és precisament el contrari del que van fer. El PIB de Grècia representa només un 3% del PIB agregat dels països de la UE-15 (el grup de països amb més desenvolupament econòmic de la UE). Aquelles institucions haurien ajudat a Grècia, facilitant el seu creixement econòmic alhora que estimulessin les seves reformes internes (incrementant els ingressos a l'Estat-en comptes de retallar la seva despesa pública social-, o disminuint la seva despesa militar, el més elevat proporcionalment de la UE -15) i el BCE li comprés el seu deute públic.

Aquestes intervencions prou feines es van considerar. En el seu lloc es van seguir les polítiques d'austeritat (l'objectiu principal era que l'Estat grec pagués els seus deutes a la banca alemanya i francesa, i que aquest privatitzés el seu sector públic per al benefici dels interessos financers alemanys, francesos i grecs). Aquestes polítiques d'austeritat anaven embolicades d'un missatge que intentava ser mobilitzador de les classes populars d'Alemanya, presentant aquestes polítiques com a necessàries per penalitzar al poble grec que vivia per sobre de les seves possibilitats. Termes com "vagues" eren freqüents en els majors mitjans d'informació alemanys. En realitat, el treballador grec treballa més hores a l'any (2007) que l'alemany (1408), i es jubila més tard que l'alemany. Un objectiu de les institucions era, i és, dividir les classes populars per evitar la mobilització popular (que és inevitable que passi) davant aquestes polítiques.

L'austeritat va crear la recessió

Aquestes polítiques d'austeritat han creat la recessió, recessió que ha empitjorat l'anomenada confiança dels mercats, ja que els mercats financers temen que si el que ha passat a Grècia, resultat de les polítiques imposades per la troica, es reproduís en altres països com Espanya i Itàlia, la Recessió es convertirà en Depressió. Quan la troica va exigir 74.000 milions d'euros de retallades a Itàlia (el deute és cinc vegades superior a la grega) els interessos dels bons italians es van disparar. Una cosa semblant ha passat a Espanya. Les polítiques d'austeritat i la gran recessió que estan causant, expliquen que els interessos del deute públic d'aquests països s'estiguin disparant. Tals interessos augmenten perquè cada vegada és més difícil vendre els bons de l'Estat, ja que els mercats temen que els Estats, a causa del escàs creixement econòmic, no tindran els recursos per pagar-los.

Però aquesta desconfiança explica també un altre fet. I és que quan els mercats veuen que els Estats han d'oferir interessos tan alts per poder vendre els seus bons, llavors els bancs (que consideren com bons com poc segurs) els venen. I hi ha llavors una fugida general del capital cap a altres països amb bons més segurs (com l'alemany). Però no només els Estats són vulnerables, sinó que tot el sistema bancari està en dificultats perquè els seus budells són plenes de deute públic (més d'un bilió d'euros públics espanyols). I així ens trobem en una situació paradoxal. D'una banda és bo per als bancs que els Estats hagin de pagar-los interessos altíssims. Ells reben diners del BCE a uns interessos baixos (1%) i compren bons de l'Estat a uns interessos del 6% o el 7%. Un negoci rodó. Però, quan compren molt i especulen amb això, corren el risc que al final l'Estat no els pugui pagar els interessos. La sort que tenen és que el BCE (el seu gran lobby) imprimeix diners i els ajuda.

L'alternativa també és fàcil de veure. El BCE hauria imprimir diners i comprar bons públics dels Estats (en lloc de donar-los diners als bancs perquè ells ho comprin) i amb això disminuir els interessos. Cal entendre que els interessos dels bons no els decideixen els mercats sinó el BCE. El fet que els interessos del deute s'hagin disparat és perquè el BCE ha deixat de comprar bons públics de l'Estat espanyol. I, per què han deixat de comprar-los? I la resposta que vostè, lector, no llegirà ni sentirà en els seus mitjans és que el BCE supedita la seva compra de bons a que l'Estat privatitzi l'Estat del Benestar. Així de clar. Utilitza l'enorme angoixa que té l'Estat per forçar-lo a que faci aquests canvis. És un xantatge clar!

Aquesta és la realitat. No hi ha dubte que la troica és conscient que les seves polítiques estan creant la crisi. No és un problema d'incompetència (encara que aquesta és abundant entre els economistes, com els de Fedea, talibans neoliberals, sinó de arriscar-se a crear una gran depressió, utilitzant el pànic de la crisi per aconseguir el que desitgen: la privatització de l'Estat del Benestar , la reducció de la protecció social, i el debilitament del món del treball.

Per què la recessió no es podrà resoldre a Espanya i a la UE?

La manera com es va construir l'Eurozona fa impossible que es resolgui el problema. El poder del capital financer, i molt especialment de la banca, va construir una estructura que impossibilita la sortida de la recessió. I els dos pilars d'aquesta construcció són el BCE, completament independent de qualsevol control públic, i el Pacte d'Estabilitat, reforçat fins i tot més, amb el Pacte Fiscal que solidifica l'austeritat. Vegem les dades.

La consolidació de l'euro com a moneda de la zona, fa que aquell país que acumuli més euros està en una situació dominant. Aquest país és Alemanya, i la seva enorme acumulació d'euros és perquè la seva economia es basa en exportacions, dues terceres parts de les quals van als països de l'Eurozona. Alemanya ven, i els altres països compren.

La banca alemanya com a problema

Aquesta política basada en les exportacions es fonamenta (com sempre passa quan un país basa la seva economia en exportacions) en una moderació de la demanda domèstica basada en una enorme moderació salarial. Les famoses reformes del canceller Schröder es basaven en aquest objectiu: reduir la protecció social i aconseguir una reducció de les rendes del treball a costa del creixement de les rendes del capital.

Cal assenyalar que hi havia una altra alternativa: la afavorida pel seu ministre d'Economia, Oskar Lafontaine, que emfatitzava la necessitat de basar el creixement econòmic en el creixement de la demanda domèstica, pujant els salaris i la protecció social. Lafontaine va perdre, i amb això no només la classe treballadora alemanya, sinó totes les classes populars de l'Eurozona, ja que el creixement de la demanda domèstica alemanya hagués estimulat el creixement de l'economia europea, mostrant que els interessos del treballador alemany objectivament coincideixen més amb els interessos dels treballadors dels països de l'Eurozona que amb els interessos de la burgesia financera i empresarial alemanya.

L'enorme acumulació d'euros va donar gran poder a la banca alemanya, que va invertir extensament en la banca espanyola, sent aquesta inversió un element clau en crear la bombolla especulativa immobiliària (de la qual va aconseguir grans beneficis). Es va crear així l'enorme problema del deute privat, que és al centre de la crisi.

Aquest endeutament estava facilitat, en part, per l'accessibilitat al crèdit, però també a la reducció de la capacitat adquisitiva de les rendes del treball, forçant a les famílies a endeutar-se per mantenir el seu nivell de vida. Aquí està l'arrel del problema. Aquest està en el sector privat i no en el públic. Per això el problema més gran no sigui l'anomenat problema del deute públic, sinó del deute privat. I d'aquí també l'enorme vulnerabilitat del sistema bancari europeu. La manera com s'intenta resoldre és mitjançant l'excessiva ajuda del BCE a la banca, que ha arribat a nivells absurds.

En realitat, l'atenció al deute públic és una manera de distreure l'atenció pública. Ara bé, hi havia altres alternatives, i que incloïen que el BCE fos un banc central (com ho és el Federal Reserve Board-americà), que comprés deute públic i que ajudessin a establir bancs públics que garanteixin el crèdit, possibilitats mai considerades ni per el BCE, ni per la troica. Aquestes polítiques haurien resolt el problema de la manca de crèdit.

Però el BCE no va fer ni una cosa ni l'altra. És cert que quan els Estats estaven a punt de col · lapsar (amb uns interessos dels bons prohibitius per als Estats), llavors el BCE va intervenir per mantenir-los vius, deixant de comprar bons públics quan es reanimaven alguna cosa. Era l'intent de mantenir vius als Estats perquè els bancs puguin continuar xuclant la sang com sangoneres.

Però l'altra característica del BCE que impossibilita la resolució de la recessió és el seu objectiu de mantenir l'estabilitat de preus, que vol dir mantenir una inflació molt baixa. Com va dir Jean Claude Trichet, president del BCE fins al 2011, "la major tasca del BCE ha estat mantenir la inflació per sota d'un 2%. En realitat, la mitjana dels tretze anys ha estat de 1,55%, que és molt millor que el record dels cinquanta anys anteriors ". Però per aconseguir aquest objectiu s'ha creat una recessió que ha significat que un de cada dos joves a Espanya no troba feina.

El BCE no té com a objectiu ni estimular el creixement econòmic ni la creació d'ocupació, objectiu que existeix en altres bancs centrals com el FRB dels EUA És cert que a instàncies del govern socialista Jospin, de França, es va afegir al títol del Pacte d'Estabilitat l'expressió "creixement". Però no se li va permetre al BCE que desenvolupés les mesures per estimular l'economia i crear ocupació. Una d'elles hagués estat baixar els interessos bancaris (que els defineix el BCE). Fins i tot en temps de recessió (2011) els interessos van créixer dues vegades més que durant el període previ a la recessió. Avui són del 1,5%, quan als EUA els interessos són pràcticament zero. És més, les impressores de moneda que controla el BCE treballen molt menys del que ho fan altres bancs centrals. El FRB ha imprès 03/02 bilions de dòlars, molt més que el BCE (una quarta part d'aquesta quantitat), ajudant, també molt més que el BCE, als Estats de EUA i al govern federal. L'ajuda del BCE als Estats de l'Eurozona ha estat molt més limitada que als EUA. Per aquest motiu el creixement mitjà dels EUA hagi estat un 2,5% del PIB anualment, i que a la UE hagi estat només un 0,5%.

La malignitat del Pacte Fiscal

Però la segona mesura que està impedint la sortida de la crisi és el Pacte d'Estabilitat, esmentat anteriorment. El requisit que els Estat no tinguin un dèficit públic superior al 3% ha significat una cotilla que ha dificultat la recuperació. Durant la recessió del 2009, el dèficit pressupostari de l'Estat dels EUA va ser d'un 9% del PIB, romanent a aquest nivell fins l'any 2011. Si hagués estat un 3%, el creixement econòmic i creació d'ocupació hauria estat molt menor. I la situació ha empitjorat encara més amb el nou Pacte Fiscal, que obliga els estats a no tenir pràcticament dèficit, la qual cosa és un disbarat. Condemna a l'Eurozona ia la UE a un creixement molt menor i impossibilita la sortida de la crisi.

Un cop més, el govern socialista francès, ara presidit per Hollande, està pressionant perquè tal Pacte porti també el títol de creixement. Però el domini conservador de la troica no permetrà el desenvolupament dels instruments per assolir-lo, com també va passar quan es va aprovar el Pacte d'Estabilitat.

* Vicenç Navarro. Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Pompeu Fabra (UPF)

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció