La vaga general, ni objectiu ni solució

L'evolució de les coses, gairebé sempre, fa que el que sí va servir temps enrere avui sigui inútil o fins i tot contraproduent.

A un empresari, a excepció dels negocis de mida familiar, un dia de vaga no li causa major perjudici ja que tant la fabricació com la venda dels productes bé pot ser avançada o retardada un dia. Fins i tot a les fàbriques d'automòbils per exemple, els va bé en molts moments perquè és un dia menys d'estoc. Això sí, a tots ens descompten un dia de sou si exercim el nostre dret a secundar la vaga.

En la banca, encara que aconseguíssim tancar al públic durant 24 hores totes les seves oficines, a penes li afectaria ja que no té el seu negoci vital ni en aquests despatxos ni en aquest curt període de temps. Les assegurances, la química, els ciments, el metall, ... ni les empreses de transport s'enfonsen per un dia de vaga, encara que la seva repercussió en la resta de la població és molt més gran, ... però no en les hores punta, que per això ja van inventar els serveis mínims imposats o pactats.

Tampoc la conscienciació de les persones s'aconsegueix amb un sol dia de vaga, i menys si els mitjans de comunicació repeteixen insistentment que l'important és que s'ha respectat el dret a treballar dels qui no han volgut sumar-se a la protesta. I que els piquets han de ser, o han estat, bons nois i que això es podia esperar perquè això és expressió de democràcia: fer una vaga general i que no passi res. Això ens diuen tots els mitjans.

Es necessita més temps i d'escenaris nous per triomfar contra aquest bombardeig i crear consciència i causar dany. Un període de dos o tres mesos d'accions puntuals, simbòliques, mediàtiques, coherents en el seu conjunt. Un camí de pràctiques fins arribar a la completa vaga general. Perquè avui la vaga general ja no la conformen, o l'haurien de conformar, només els obrers: la fan els aturats, els moviments socials, els internautes, els periodistes digitals, els hackers,

Comparteixo, d'altra banda, la necessitat de moments estelars, moments que són més foc d'artifici que efectivitat. Però per més que aplaudim a un mag que fa desaparèixer el nostre rellotge o un futbolista que fa una "croqueta" o la notícia d'un nou paliatiu per a la SIDA, aquest moment puntual serà inútil si el rellotge no torna, la jugada no acaba en gol o el pal.liatiu només s'aplica al 0,1% dels malalts. Personalment, encara que he realitzat totes les vagues que el meu sindicat ha convocat, no m'he sentit còmode ni al 29S ni en el 27G perquè m'han semblat útils per a altres, no per a nosaltres, faltes de preparació i, sobretot, faltes de continuïtat i fruits.

Cal donar, eventualment, cops de puny a la taula o crear espectacles d'autosatisfacció, però l'èxit real ve donat per la necessitat, la preparació, la previsió, la constància, la massa crítica i la idea clara d'un programa de futur. Tenim una mica de tot això?

Hi ha necessitat, sí, és clar. Però són els indigents, els aturats, els immigrants, els desnonats, ... els que han sortit al carrer? O han estat més aviat els joves -afortunadament sempre necessitats d'alguna cosa més- i els vells que vivim en el seu moment la conquesta de drets que avui són negats? Hi ha necessitat de seguir mantenint un alt nivell de consum, però no hi ha necessitat-corregeixo, no se sent la necessitat-de mantenir un alt nivell de drets i equitats.

Des de la seva constitució, a finals del XIX, quan va haver d'aconseguir conquestes laborals les organitzacions sindicals del moment estaven al seu lloc. Per contra, en aquest final del XX i principis del XXI, mentre ens han anat desmuntant les estructures clàssiques de les relacions laborals, els sindicats no hem estat prou en el nostre paper per defensar satisfactòriament. Tampoc hem anat adaptant les nostres eines de lluita al nou marc de relacions laborals i processos productius. En canvi, potser sí que hem adaptat algunes estructures - aglomeració de sectors, adaptació electoral, utilització d'hores sindicals, ...- al model imperant. Però, la precarietat, la interinitat, l'externalització, la desregulació, la flexibilització, ... tot això ha anat penetrant lenta i sòlidament en l'estructura productiva i social. I, davant això, no hem adaptat les formes de resistència i avanç ni creat un contrallenguatge. I parlo de tots els sindicats, uns per buròcrates, altres per puristes, altres per autoconfortats a ser els únics crítics ... No estem preparats ni els sindicalistes ni les nostres organitzacions sindicals per afrontar aquest repte, ara. I quan dic això, no em refereixo a gestionar en concertació, ni signar els "mals menors" o negociar ERO, per a això sí que els dos grans sindicats oficials estan preparats. Dic per confrontar tot això, desmuntar-lo i parar-lo.

Fa temps em va dir un militant anarcosindicalista que ells, durant un temps, van ser majoritaris, però això no era rellevant, el que sí que ho era és que havien estat determinants i això és el que els donava força. Sense ells es podien fer coses, però contra ells no. Caldrà recuperar el temps perdut. Encara és possible.

I una bona manera d'anar avançant sense deixar passar més temps que ens torni a deixar despenjats mentre ens preparem és mirar de preveure quins nous passos van a donar els grans creadors del món. Prevegem, inventem, suposem, imaginem el futur immediat i creiem l'estructura oportuna per a ell i les eines necessàries. I no és cosa de donar salts avui i descansos demà, cal tenir una línia permanent i contínua d'acció i de pensament. El món no para de girar al mateix ritme, nosaltres hem de ser món. I, sobretot, s'ha de saber on anem. Cal prendre la vella filosofia llibertària i reconstruir amb ella el nou món pel que pretenem lluitar (això sempre, "caldrà forçar perquè pugui ser", cito a Labordeta) i en el que pretenem que la gent arribi a viure. Sense aquest rumb, tot és donar voltes i perdre compàs.

D'altra banda, és evident, és clar, que, sigui com sigui la seva organització interna, un sindicat ha de ser una organització de masses. Direm nosaltres, els anarcosindicalistes, que no, que a això li diem suma de moltes individualitats, no massa. Ho accepto i ho subscric. Però, en qualsevol cas, cal un nombre d'individus per fer saltar alguna cosa.

Resumint. Sí a la vaga general, però no com a objectiu ni solució, sinó com a demostració puntual i triomfal dins d'un context d'accions diverses i continuades promogudes per un nombre rellevant de persones i organitzacions i seguides per nombres rellevants i creixents de persones en procés d'adquisició de consciència de les causes i els futurs.

I en el món actual, cap organització, moviment, club, blog, twitter o facebook és capaç, per si mateix, de fer el canvi. Un aportarà el nombre, un altre les idees, un altre els lluitadors, un altre les eines de difusió, ... cadascun alguna cosa. Sumant arribarem a tot arreu. I és clar, sumar és immensament més difícil que restar. I trobar el màxim comú denominador més difícil de treballar des dels postulats irrenunciables de cada un.

* Àngel Bosqued és afiliat del sindicat de Banca de la CGT de Barcelona

>>> Article publicat al Rojo y Negro 244 - març 2011, en la secció Al Día, com a contribució a un DEBAT AL VOLTANT DE LES EINES DE LLUITA I ORGANITZACIÓ.