CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

L’Àngels s’ha mort, l’Àngels vola

Dilluns, 8 abril, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

A les 11 del matí d'aquest diumenge 7 d'abril del 2013, s'ha mort l'Àngels Rodríguez, companya i ànima de mil coses dins dels mons anarcosindicalistes aquests que transitem i on vivim algunes i algunes. El càncer contra el que lluitava li ha guanyat la partida.

L'Àngels no era cap cara amable ni una dona suau de tracte a primera vista però sí que es mostrava com una magnífica persona, bona fins a l'extenuació quan la tractaves més, però que no aguantava de cap de les maneres els capellans ni els qui es neguen a pensar i només repeteixen tòpics, més quan aquests es disfressaven de llibertaris. I suposo que per això ens enteníem tan bé en moltes coses, tot i que la nostra relació personal va ser escadussera i concreta, sotmesa majoritàriament a projectes seus en què em feia participar i que jo acceptava per complaença mútua. De fet ens vam conèixer una mica més a partir d'una editorial que jo vaig escriure a un "Catalunya" en què jo l'atacava durament perquè havia llençat una revista a la brossa perquè incloïa la paraula "Nadal" a la portada. El debat i la controvèrsia ens va apropar i ens va fer còmplices en moltes discussions més, tot i que per sort mai no vam estar d'acord en gairebé res. Això sí, coincidíem en pràcticament tot.

Ens vam conèixer a CGT, és clar. Ella era presidenta de la Fundació Salvador Seguí i ho era per convicció i perquè sabia que podia fer-ho. Exigent fins al final, combativa i allunyada dels tòpics, crítica com qui més amb qui només sabia repetir clixés... l'Àngels era molta Àngels. Ho era tanta que preferia un bon enemic que un amic imbècil, sempre. I això a mi m'apassionava. Havia estat secretària de Comunicació de la CNT de Catalunya quan Ramon Barnils dirigia la "Soli" i m'explicava que si Barnils havia acceptat havia estat en part perquè ella li feia d'escut, s'encarregava de dir als vells confederals que no vinguessin a amoïnar i a queixar-se a la redacció de la "Soli" o del "Catalunya", que fessin alguna cosa, que curressin i que si no era així que callessin, "colla de ganduls"...

Vam coincidir en moltes ocasions i en alguns projectes, com la publicació dels seus textos sobre la lluita de les dones per la seva existència en forma d'articles al "Catalunya" o amb la proposta de contrastar articles històrics de i sobre la CNT amb opinions d'activistes socials actuals sobre els mateixos temes de què parlaven els anarquistes d'abans.

El darrer cop que la vaig veure va ser perquè va venir a fer-nos de guia personal a l'exposició sobre els cent anys de l'anarcosindicalisme, en el centenari de la creació de la CNT. Eren una exposició i unes jornades que ella havia comissariat de forma molt intel·ligent i sense deixar que la cosa esdevingués d'autoconsum, per això va fer l'exposició central al Museu d'Història de Catalunya, per exemple. L'Àngels n'estava molt contenta i realment l'exposició, les publicacions i tot plegat feia goig. Estava tan contenta que ens va guiar per l'exposició enfotent-se'n de mitja exposició i de la pràctica totalitat de l'anarquisme peninsular i de la seva història. Per què ho feia? Doncs perquè tenia clar que tot i que calia conèixer d'on veníem no volia convertir de cap de les maneres el propi passat en altar de res. I jo l'aplaudia i l'aplaudeixo per aquesta actitud.

La seva tesi doctoral, de què parlava però no acabava mai perquè la vida se li emportava massa temps, havia de ser sobre Salvador Seguí, i era, ja ho sabem totes i tots, imprescindible, com ella mateixa, com tot el que bellugava i portava entre mans. Avui l'anarcosindicalisme perd l'Àngels i amb ella una forma de veure l'anarquisme de forma oberta, lluny fins i tot de la paraula, lluny de dogmatismes i d'imbecil·litats en què moltes i molts viuen segurs en les seves inseguretats. Una altra gran persona que se'n va i que ens deixa un buit que caldrà omplir amb algú altre que sigui capaç d'ajuntar l'alegria i la vida sense allunyar-se gens ni mica de les ganes de transformar-la i de fer-ho ja, aquí, sense demanar permís, perquè li ve de gust i prou.

Àngels, no et diré això de "que la terra et sigui lleu" perquè sé que, com sempre, tu voles enlaire i te'n fots dels dogmes i dels dogmàtics, dels grisos d'ara i dels d'abans, dels del “cruzado mágico” i dels del “¿Sufres vida?”, de qui està mal follat i per això arrossega amargors que no són ni han de ser "dels nostres" i de qui darrere de les paraules no hi té res. Que el vol et sigui preciós, Àngels, i que els vols que has fet per aquí a baix trobin l'alegria que eres capaç de transmetre amb qualsevol "que se'n vagin a la merda" dit per passar l'estona o no. Que el teu riure, que quan sortia ho inundava tot lluny de la melangia, ens porti a recordar-te amb la certesa que l'única revolució és aquella que es fa i que es fa rient, aquí i ara. Fins sempre!

* Jordi Martí Font és activista social, treballador de l'ensenyament, periodista, escriptor i afiliat a la CGT de Tarragona

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/243295

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció