L’atac a Líbia en sis actes i un epíleg

Per que si no resultés una realitat tan dramàtica per a tanta gent, caldria riure davant tan bast sainet.

Primer acte.

Insignes propietaris nord-americans de la indústria dels hidrocarburs, al costat dels principals dirigents polítics de La Potència i els seus principals aliats, durant alguna cimera, o en converses de veste'n i vine en fosques ambaixades d'EEUU, hagueren de considerar en el seu moment el bonic que seria que les protestes a favor de la democràcia succeïdes en el món àrab es donessin també a Líbia. Allí, haver-ni n'hi havia, però en evident menor magnitud que en altres països com Egipte, Tunísia o Báhrein. De menor magnitud i també amb pinta de tenir menor projecció i possibilitats d'èxit. No obstant això els serveis d'intel·ligència nord-americans sempre tenen els seus “recursos” per a llençar llenya al foc i alimentar molt o poc els “vents de la llibertat”, sobretot en llocs de tanta riquesa petrolífera i gasística no controlada pels colossos empresarials nord-americans.

Segon acte.

Sembra que et sembra anhels de llibertat i canvi, “algú” va assolir posar d'acord en la necessitat d'acabar amb la sinistra i terrible dictadura de Gaddafi a una part significativa de la pròpia governació de l'estat libi. Perquè com vostès potser sàpiguen, encara que no sigui dada preferent en la divulgació que fa en aquests dies la nostra independentíssima i imparcialíssima premsa, no es tracta d'una revolta de paries i desheretats, sinó d'alts funcionaris i membres de l'exèrcit. És a dir, qui ara diuen ser poc menys que els estendards de la democràcia i reben la nostra justíssima “ajuda” militar, fins a ahir eren conspicus membres de la diabòlica i descarnada dictadura que avui tant es delata. Aquests se les han arreglat per a col·locar-se a la davantera i prendre en les seves mans les banderes dels grups populars que, efectivament i de forma sincera, realitzaven en les principals ciutats líbies, i a imitació del succeït en els països veïns, protestes d'eminent caràcter noviolent per a reivindicar un sistema polític similar al dels estats europeus. I tal cosa és interpretable, clar, però per aquí pensem que la seva motivació tenia, o té, tant d'esperança a viure en un sistema polític més democràtic, com d'esperança a sortir de la pobresa i de la crisi. Coses ambdues que per descomptat no obtindran canviant a Gaddafi per aquests altres. Però bé…

Tercer acte.

Aquesta injecció externa per a multiplicar la protesta social i per a incloure en ella a bona part del propi règim podia haver fet caure a la família Gadaffi. La realitat va mostrar que els suports que aquesta tenia dintre del propi estat, però també entre la població, eren majors del previst. Després d'unes jornades d'incertesa i estranyes remors va semblar quedar clar que Gaddafi no era Mubarak i que simples protestes en carrers i places no solament no anaven a provocar la seva renúncia sinó que podien desencadenar una forta repressió. Els grups organitzats en la des de ja denominada “oposició” van moure fitxa i, materialitzant una espècie de cop d'estat, van tractar de fer-se amb el control de determinats òrgans de govern i instal·lacions de l'estat. La revolta va triomfar en algunes ciutats, especialment Bengasi, però tampoc va assolir la renúncia o fugida del dictador.

Quart acte.

Novament en acció aquesta mà que mou el bressol en les ombres, el grup de buròcrates i militars que s'autoconstitueixen a Bengasi com “govern” dels revoltats comença a rebre suport internacional per part de països des d'un primer moment intevencionistes, com França o com Espanya, i de forma més dissimulada per EEUU. Les institucions mundials controlades per La Potència es van posicionant a poc a poc a favor seu, i grans quantitats de diners procedents de diverses fonts de l'exterior van afluint cap a la part de Líbia no controlada per Gadaffi. Després del fracàs de la “revolució pacífica” ara s'aposta per la via militar. Per a això es procedeix a finançar, alimentar, legitimar i també armar a la facció rebel perquè s'encarregui de “fer el treball” (aquesta opció sol ser preferida abans d'involucrar als propis exèrcits en llargues i costoses guerres). Les operacions militars s'engeguen i l'exèrcit rebel “miraculosament” improvisat en qüestió d'uns dies, obté clares victòries sobre les tropes governamentals que fan preveure un ràpid desenllaç.

Cinquè acte.

No obstant això queda en evidència un nou error de càlcul dels agressors, i les tropes governamentals no solament resisteixen sinó que emprenen una fulgurant reconquesta que amenaça al seu torn amb provocar també un ràpid desenllaç. Com resulta més que evident que tal tipus de desenllaç no és el desitjat pels agents que han engegat tota la dinàmica, toca córrer, treure's a tot córrer la careta, i improvisar d'urgència tot l'argumentari que justifiqui l'agressió bèl·lica estrangera que assoleixi l'objectiu pretès i que impedeixi que s'escapi la presa. Batent records de rapidesa, les institucions internacionals controlades per EEUU es posen d'acord entre si i acorden la creació de la “zona d'exclusió aèria”. Tal fórmula és el recurs “tècnic” per a poder fer papilla el potencial militar i econòmic de la part que desitgen destruir i inclinar la balança bèl·lica cap a l'altre costat, i fer-lo a més amb l'excusa que es pretén protegir a la població civil. Trista excusa que consisteix a bombardejar per a evitar bombardejos. De fet l'actualitat demostra que les tropes agressores no s'han limitat a impedir vols de l'aviació líbia sinó que han procedit a la destrucció també del material militar terrestre, deixant intacte l'arsenal dels rebels i incomplint flagrantment la seva pròpia resolució. Per descomptat es menteix el necessari per a fer creure que tals bombardejos són quirúrgics i que no arriben a víctimes civils. És sabut que tal cosa no es compleix mai.

Sisè acte.

En cas que ni encara així la facció rebel assolís vèncer militarment, el sisè acte vindria ser la invasió terrestre del país, a imitació del succeït a Bòsnia, L'Iraq, o Afganistan i l'establiment permanent de tropes estrangeres. La funció de tals contingents militars permanents és posseir el control polític i econòmic del país fins que sigui espremuda la seva última gota de riquesa o fins que la propietat de la mateixa en mans de multinacionals hagi quedat consolidada de forma irreversible.

Epíleg.

* Les protestes socials i prodemocrátiques a Líbia són pròpies, però és indubtable que la forta alimentació externa és la que les ha dut a l'exacerbada dimensió bèl·lica que solament en aquest país, pel que fa al seu entorn, han arribat a cobrar.

* Hi ha suficients dades anteriors i actuals per a adquirir, més enllà de la sospita, la fundada certesa que interessos econòmics dels països occidentals en relació amb les matèries primeres de Líbia són una vegada més la causa del desenvolupament d'un conflicte social que ha desembocat en guerra civil i finalment en agressió militar estrangera.

* Aquesta nova guerra promoguda pels països occidentals en defensa dels seus interessos calca en tot el seu guió algunes de les anteriors. Ens recorda molt al cas de Kosovo. En aquella ocasió EEUU va finançar secretament un escamot independentista que es va enfrontar a l'exèrcit de Sèrbia. Aquest escamot va ser reclutat entre elements mafiosos i, entre altres activitats paral·leles i posteriors a la guerra, es va dedicar a l'assassinat per al tràfic d'òrgans. Els països europeus que finalment van irrompre militarment a Kosovo, tal com avui fan a Líbia, en suport de la insurrecció per ells creada coneixien perfectament aquestes circumstàncies, però es van guardar prou bé que arribessin a l'opinió pública. Kosovo va ser finalment ocupat per tropes “internacionals”, segregat de Sèrbia i col·locat definitivament sota el patrocini nord-americà. Per cert que el seu actual president, en el seu moment capdavanter de l'escamot finançat per EEUU, està assenyalat com el màxim responsable de la xarxa de tràfic d'òrgans.

* El règim del coronel Gadaffi per descomptat és indefensable i summament criticable es miri per on es miri. No obstant això cal mantenir en marxa totes les alarmes pel que fa a l'autodenominada “oposició, la qual està liderada per antics membres d'aquest règim i finançada per fortunes alienes al país. A més existeixen documents gràfics que han pogut sortejar aquests dies la censura que evidencien el nul respecte als drets humans per part d'aquestes forces opositores.

* Com ha succeït en guerres anteriors (L'Iraq, Afganistan, Kosovo…) la campanya d'intoxicació a nivell de mitjans de comunicació és descomunal. La part a la qual es desitja agredir (Gaddafi) és demonitzada fins al paroxisme i la seva oposició és beneïda, al mateix temps que s'oculta de forma deliberada qualsevol tipus de dada o d'argument que posi en qüestió la suposada justícia i necessitat de l'agressió bèl·lica. S'arriben fins i tot a inventar informacions falses, que es divulguen massivament i sense pudor. La més corrent, és la d'explicar que tot es fa pel poble i per a protegir-lo. Per a això es deforma i exagera interessadament la descripció de la situació que es desitja suposadament pal·liar, al mateix temps que s'amaga de forma no menys exagerada l'abast del dany sobre civils que provoquen les operacions militars “benefactores”. Prova d'això és que en aquest cas el simple “no fer res” per part de tercers països semblava apuntar a un imminent final de la guerra, i per tant, de les conseqüències suportades per la població civil a causa d'ella. En L'Iraq es parlava de "destruir els arsenals de destrucció massiva". Aquí es parla de "detenir la massacre". No hi ha dades clares per a saber si la "massacre" és com ens expliquen qui diuen voler detenir-la o si acabarem per descobrir que és tan irreal com ho van ser les armes de destrucció massiva. En tot cas era una suposada massacre a la qual li restaven unes poques hores, les que trigués Bengasi a ser presa o en rendir-se a les tropes estatals.

* Tal com succeeix sempre amb aquesta estratègia, ja diverses vegades emprada per EEUU i els seus aliats, qui resulta gravíssimament perjudicada és la població civil, la qual, a totes les seves penúries ha d'afegir l'haver de suportar una guerra. Ella és qui mor en els bombardejos dels uns i els altres, ella és qui perd les seves llars, es veu obligada a desplaçar-se, queda mutilada. etc. I tot això sense raó i sense sentit, ja que passi el que passi al final, seguirà allunyada del nou poder i del nou sistema de propietat de la riquesa que resulti de la guerra.

http://grupotortuga.com/El-ataque-a-Libia-en-seis-actos-y