L’Ateneisme a Catalunya
La tarda del 26 de gener de 1939 dia de l’ocupació de Barcelona per las tropas franquistes, un escamot de falangistes va envair el local de l’Ateneu Enciclopèdic Popular del carrer Carme 30, i llançant pel balcó, llibres, mobles i estris va fer una gran foguera en el més pur estil dels nazis. L’atac a l’Ateneu Enciclopèdic Popular era un cop mortal contra les aspiracions emancipadores de la classe treballadora a través de la cultura.
Els ateneus populars tenien un llarg recorregut a Catalunya... La tradició ateneística a Catalunya es remunta a mitjans del segle XIX, en plena efervescència del romanticisme liberal i de la renaixença literària. Els ateneus neixen amb la idea d’apropar la cultura al poble a través de conferències, cursets i altres activitats d’esplai que ajuden a promoure l’associacionisme i a millorar el nivell cultural dels seus associats. Per una banda hi ha els ateneus (o casinos) científics literaris de caire burgés liberal com ara el Centre de Lectura de Reus (1859), l’Ateneu Català i el Casino Mercantil de Barcelona, aquest dos darrers fusionats donaran pas a l’Ateneu Barcelonès.
També per aquesta època apareixen altres centres culturals amb la dèria de l’educació com a bandera de la seva ideologia per ajudar a formar a les classes populars. En el nostre país els precedents d’aquest tipus de centre cultural benèfic són els ateneus de la classe obrera dels anys seixanta i setanta del segle XIX que partint del federalisme o del progressisme liberal aniran a raure al bakunisme internacionalista com ara l’Ateneu Català de la Classe Obrera o l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. A la dècada dels vuitanta es multipliquen aquest tipus de centres amb el nom d’ateneus obrers com ara l’Ateneu Obrer Barcelonès, l’Ateneu Obrer de Sant Martí de Provençals, l’Ateneu Obrer de Badalona, l’Ateneu Tarragoní de la Classe Obrera, l’Ateneu Obrer de Mataró, etc. La majoria d’aquests ateneus disposen de biblioteca, hemeroteca, sala de conferències i escola d’adults.
L’ateneisme obrerista o popular estrenarà la seva etapa moderna en els primers compassos del segle XX. La Vaga general de Barcelona de 1902 serà fonamental per la reorganització de noves iniciatives polítiques, socials i culturals. La vaga va acabar amb resultats negatius per els treballadors i amb una gran repressió governamental. Els debats a la premsa llibertària i a la republicana mantenien una opinió similar sobre l'organització i la creació d’eines culturals per a fomentar la preparació humana i intel·lectual dels treballadors. A l’escalf d’aquest enteniment naixerien els ateneus populars amb els seus centres d’esbarjo, de formació i de civisme.
Fou fonamental per els nous ateneus la fundació de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia amb els seus fonaments educatius, doncs la proliferació d’ateneus i escoles racionalistes serà un fet real a la Catalunya del primer terç del segle XX. Fruit d’aquest consens obrerista i republicà seran els ateneus populars apareguts als primers compassos del segle XX i que es mantindran i es multiplicaran amb la proclamació de la Segona República Espanyola i al nostre país amb la instauració de la Generalitat da Catalunya el 1931.
El primer i més important centre d’aquestes característiques serà l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona fundat a finals de 1902 per obrers il·lustrats àcrates que buscaren el suport de joves estudiants republicans com ara Francesc Layret, Lluís Zulueta i Lluís Companys. El president de la nova entitat cultural obrerista fou l’escriptor naturista i malthusià Lluís Bulffi. L’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) va dedicar-se des d’un inici a la cultura i l’educació de les classes populars de Barcelona, deslligats de tota confessió ideològica i social comptà amb diverses seccions: Excursions, Esbart Folklòric, Literatura i Belles Arts, Gimnàs i Esports, Estudis polítics, Ciència, Pedagogia, Esperanto, Orfeó, Narurisme, Música, entre altres.
L’AEP comptava també amb escola, biblioteca i tribuna pública. Per la tribuna de l’AEP van passar escriptors, científics, pedagogs i intel·lectuals de primera línia, tot un reguitzell que va de Joan Maragall a Federico García Lorca, passant per Miguel Unamuno, José Ortega y Gasset, Ramiro de Maeztu, Pedro Dorado Montero, Antoni Rovira i Virgili, Pere Coromines, Rafael Campalans, Salvador Seguí, Àngel Pestaña, Josep Comas i Solà, Margarida Xirgu, Rosa Sensat, Maria Baldó, Salvador Dalí, Joaquim Maurín i, entre altres, Andreu Nin.
Els ateneus populars foren centres de formació d’autodidactes d’on apareixen els obrers il·lustrats. L’Ateneu Enciclopèdic fou un d’aquest centres dedicats a formar joves que van destacar en la vida políticia, cultural i social catalana. Entre els quals hi ha el folklorista Joan Amades, el pedagog Manuel Ainaud i el poeta Joan Salvat-Papasseit. El model de l’AEP fou extrapolat per la majoria de societats culturals formades en els següents anys que esdevingueren veritables centres de cultura popular en un sentit no folklòric sinó de la cultura que surt del poble i retorna al poble sense que sigui monopolitzada per a cap estament institucional de la societat. Els ateneus populars van ser centres d’alfabetització, de formació, de fraternitat i de solidaritat. Tribunes obertes per els obrers il·lustrats i per els intel·lectuals que s’acostaren al poble sense prejudicis.
El model d’ateneu popular es va estendre a través de totes les opcions ideològiques des dels radicals que fundaren centres de fraternitat fins els àcrates que crearen ateneus racionalistes i llibertaris, passant per les cases del poble socialista, els casals i els ateneus humanistes de republicans i catalanistes. L’AEP representa una nova manera de fer ateneisme que serà imitant no solament a Catalunya, sinó en molts indrets de la península ibèrica. L’AEP no solament és un centre de formació i d’esbarjo sinó també reivindicatiu. Des de ben aviat agafarà la torxa de la reivindicació i mobilitzarà la societat civil a través de campanyes cíviques per aconseguir noves fites per a la ciutadania o de solidaritat amb altres pobles. De la primera època són les campanyes “Pro Escoles Belles i Dignes” i “L’Ajuda als famolencs russos”; durant la República les campanyes s’incrementaran notablement amb reivindicacions socials com ara “Contra l’atur obrer”; de tipus polític “Pro Aliança Obrera contra el feixisme” i “Front contra la guerra”; de significació esportiva “Pro Comitè Català d’Esports Populars” i “Pro Olimpíada Popular”; i de manifestació educativa “Pro Estudis Universitaris per a Obrers” i “Pro catalanització de l’ensenyament”.
L’AEP, situat al carrer del Carme 30, fou el més genuí representant dels ateneus populars catalans on van destacar altres entitats com el CADCI, que essent un sindicat funcionava com un ateneu popular; l’Ateneu Polythecnicum, i molts altres centres instructius, foments, casals, casinos menestrals. Els Ateneus Populars foren promoguts per organitzacions polítiques com ara el Bloc Obrer Camperol, sobretot a les comarques de Lleida; per una altra banda les Joventuts Llibertaries promogueren els Ateneus Llibertaris i els Ateneus Racionalistes.
Els ateneus foren aixopluc de les organitzacions clandestines durant la dictadura i els moments de pèrdua de garanties constitucionals. La Segona República serà el moment més àlgid del moviment associatiu i més concretament de l’ateneisme popular. Milers de treballadors i menestrals acudien diàriament a les classes i els actes organitzats per els ateneus amb la idea d’aprofundir els seus coneixements culturals i, per tant, de formar-se per ser útils en l’esdevenir de la societat que somiaven construir. Els ateneistes pretenien aconseguir, a través de l’educació i la formació cultural, una societat més justa, més igualitària i, sobretot, més lliure. Resumint, l’esperit de l’ateneisme popular, que volia esdevenir universitat obrera, mantenia una filosofia, en paraules de Jaume Aiguader, que volia fer: “de cada home un obrer i de cada obrer un doctor.”
* Ferran Aisa és escriptor i historiador. Article publicat al núm. 169 de la revista Catalunya.