L’atur afecta 643.000 persones mentre la banca guanya 12.709 milions d’euros
Higínia Roig - Setmanari Directa
Fets, no paraules: el 2010 continuarà sent l’any de la crisi. Si
més no, per la majoria socialcatalana. Les dades del quart trimestre
de 2009 van situar Catalunya en rècords històrics de destrucció
d’ocupació i la converteixen en el territori –només superat per Andalusia– on va créixer més l’atur durant els darrers tres mesos de l'any passat. El 2010 ja ha començat amb 643.000 persones a l’atur, 265.600 de les quals són dones i amb un atur juvenil que frega el 40% en la franja de població compresa entre els 16 i els 24 anys. En total, 1.200.247 aturats i aturades als Països Catalans, comptant les 112.400 persones aturades registrades a les Illes i les 447.847 del País Valencià.
Tot plegat, el mateix any que els expedients de regulació d’ocupació a Catalunya es van quintuplicar fins arribar als 4.000 ERO i afectar 120.000 persones treballadores. I mentrestant, entitats de marcat caràcter neoliberal –des d’ESADE fins a organismes internacionals com
l’FMI– ja han advertit que el 2010 no serà pas l’any de la recuperació. Per tercer any consecutiu, doncs, l’atur es dispara, mentre els índex de temporalitat i precarietat de la població assalariada se situen al 20% i superen el 85% en la nova contractació registrada. On més colpeja la precarietat, però, és dins els sectors juvenils, on la precarietat laboral ja supera el 45%. Cal recordar que, fins el mes de novembre de 2009, 113 treballadores van perdre la vida en accidents laborals, a les quals cal afegir les 143 persones mortes durant el 2008, segons les dades oficials del Departament de Treball.
Des de la perspectiva de la distribució de la renda i l’estructura salarial,
amb una pèrdua de poder adquisitiu constant, cal recordar que el 56,3% de la classe treballadora catalana cobra menys de 1.100 euros
mensuals: un total de 1.500.000 catalans i catalanes perceben un salarianual brut inferior a 13.400 euros, quan la mitjana se situa en els 2 .097 euros. Tot plegat, el mateix any que s’han tornar a apujar i encarir –per sobre de l’IPC i sense cap millora en el servei– les tarifes de serveix bàsics com la llum (2,64%), el gas butà (3,6%) o, particularment, el transport públic. I també l'any que l’augment de la fiscalitat directa i indirecta, via augment de l’IRPF des del gener i a través de l’anunciada pujada de l’IVA, minvarà més el poder adquisitiu.
Les mateixes desigualtats, més exclusió
Les dades sobre l’impacte de la crisi també es reflecteixen en la consolidació dels índexs de pobresa que fa anys que afecten més d'1.300.000 persones a Catalunya, el 18% de la població total. Segons les dades de l’Obra Social de Caixa Catalunya, 240.000 menors d’entre zero i setze anys anys viuen en situació de pobresa en graus elevats de severitat a Catalunya, en un context on apareixen nous escenaris d’empobriment i marginació social: llars monoparentals, gent gran, joves precaris, migrants abocats a l’atur o els rostres feminitzats de la pobresa. Aquests escenaris, però, no són pas fruit de l’actual crisi, ja que es tracta d’una desigualtat cronificada fa dècades: l’actual col·lapse econòmic només aguditzarà una densa exclusió social de llarg abast, que dura des de fa dècades i que cada cop és més polifacètica.
Perquè ni tan sols durant el darrer cicle llarg d’expansió econòmica, previ a la crisi, els poders públics van atrevir-se a reduir i combatre
l’exclusió. Aquestes són les dades contundents que es desprenen del
darrer informe sobre exclusió i desenvolupament social de la Fundació
Foessa, que assenyala que la taxa de pobresa ja era massa elevada abans de la crisi i que, ara, augmentarà. També hi destaquen la llunyania de l’Estat espanyol respecte les polítiques socials de la UE i l’esquerda oberta pel miratge del miracle espanyol: la tupinada generada de la fal·lera constructora sustentada en el tsunami immobiliari només va enriquir uns pocs, que van saber provocar que el 46% de la renda familiar anés destinat a l’habitatge.
Sense papers, sense sostre i sense llibertat
Qui més patirà les conseqüències directes i indirectes d’una crisi que
exclou i precaritza seran, un cop més, els sectors més vulnerables: fonamentalment, persones immigrants, dones i joves. Respecte a la
població nouvinguda, cal assenyalar que va experimentar un creixement
de l’atur del 93,8% només durant el 2008. A aquests indicadors socials, cal afegir-hi l’augment de la població presa –que ja supera les 10.000
persones– i les 8.000 persones sense sostre que sobreviuen a Catalunya, segons les dades recollides als informes del Síndic de Greuges (1.878 de les quals ho fan a Barcelona, segons l’informe Qui dorm al carrer de la Fundació Un Sol Món).
Respecte als ciutadans de segona, mà d’obra barata i desproveïda de
qualsevol dret social, les darreres estimacions xifren en 240.000 les persones migrants sense papers. En aquest àmbit dels nous sobreexplotats invisibles, cal destacar que, a Catalunya, l’economia submergida –tant en frau fiscal com en frau a la Seguretat Social– ja es xifra en 39.000 milions d’euros, ben bé un 19% del diner negre que es mou a tot l’Estat espanyol. Economia submergida encapçalada per la província de Barcelona amb una estimació de 29.000 milions defraudats i on el principal focus d’evasió es detecta en la compravenda d’immobles.
Un any més, beneficis bancaris
Per contra, a l’altre pes de la balança d’un desequilibri social creixent,
trobem els que mai no hi perden. Segons les dades de l’Associació Espanyola de Banca (AEB) fetes públiques el desembre de 2009, els
guanys de la banca espanyola durant els nou primers mesos de 2009
ascendia a 12.709 milions d’euros, descomptant les nombroses partides
per provisions assignades durant l’exercici. Només el Banc Santader
d’Emilio Botin, durant els nou primers mesos, s’havia apuntat 6.470 milions d’euros de guanys. En el mateix període, La Caixa ja acumulava
beneficis per valor de 1.410 milions d’euros. Durant el 2008, la banca tampoc no havia deixat de perdre res: només els cinc primers grans bancs (Santander, BBVA, Caja Madrid, La Caixa i Banco Popular) van registrar uns guanys consolidats de 17.500 milions, que es van traduir ens uns guanys de dos milions d’euros durant el 2008. Un càlcul de benefici que es va tornar a igualar el 2009, en què la banca espanyola
va embutxacar-se dos milions d’euros per hora.
Aquestes dades del lucre bancari contrasten de manera dràstica amb
les 120.000 execucions hipotecàries, que acabaran en desnonament,
signades durant l'any 2009. La previsió del Consell General del Poder
Judicial pel 2010 no és pas millor i se'n xifren 180.000. En total, durant
el període 2008-2010, a tot l’Estat, es rubricaran 350.000 execucions
hipotecàries que seguiran engreixant els guanys bancaris mentre,
només a Catalunya, hi ha 452.921 habitatges buits. El miracle econòmic
espanyol sempre va ser això i continua essent així: socialitzar pèrdues, privatitzar beneficis. Una bona prova d'això és la dada que les grans fortunes tampoc no hi han perdut res. Durant el 2009, les grans fortunes espanyoles van atresorar 6.800 milions més que durant l'any 2008 i van elevar el seu patrimoni un 27% després de la pujada en borsa registrada el mes de març. Amancio Ortega (de l’imperi Inditex), les germanes Koplowitz o Emilio Botin és compten entre els que han continuat guanyant desorbitadament.
Tanmateix, en plena època de crisi, les previsions per les grans
empreses espanyoles no són pas negatives. De les principals empreses
que cotitzen a l’Ibex 35, deu van augmentar el benefici entre un 10% i un 40%. D'entre elles, destaquen Telefònica (5.610 milions de benefici els tres primers trimestres de 2009) o Repsol (1.257 milions durant el mateix període). Ara per ara, aquesta és la cartografia social de la crisi i la radiografia de la desigualtat al país del tripartit. Pressió patronal per l’enèsima reforma laboral; polítiques socialistes per allargar la jubilació fins als 67 anys i banquers que sempre guanyen i mai perden. Fet i fet, en la cloenda d’aquest darrer Fòrum Social Català i davant la imposició dels patrons neoliberals, una activista feminista de Dones x Dones ho anunciava i ho reblava: “Clar que es poden fer polítiques públiques d’esquerres... el problema és que no es fan... que fa molt i massa que no es fan”.
La Banca March és la vuitena fortuna de l’Estat espanyol
100 FAMÍLIES CONTROLEN ELS PODERS PÚBLICS I PRIVATS
Les nissagues de poder de la burgesia catalana, concentrada
en 100 elits familiars enxarxades entre elles en cercles de poder real, sempre han dut amb discreció, silenci i opacitat el volum del seu enriquiment. Una elit endogàmica on els mateixos cognoms
copen sempre els espais de presa de decisió de l’esfera pública
i privada. “Som uns 400, però sempre som els mateixos”, reconeixia el 2002 el mateix Fèlix Millet als periodistes Pere Cullel i Andreu Farràs,
autors de L’oasi català. Les dades sobre el rànquing dels més rics, però, sempre són variablement canviants segons les fonts, tot i que les dades més recents les va facilitar aquest mes de gener el periodista especialitzat Josep Maria Cortés, que va destriar les deu primeres fortunes catalanes (vegeu quadre adjunt).
Tanmateix, l’índex de referència del rànquing mundial de multimilionaris,
la revista Forbes, va publicar el llistat dels 100 multimilionaris de l’Estat espanyol l’any 2008. Entre els cinquanta primers, hi figuraven Juan i Carlos March Delgado, de la Banca March (8); Antoni i Jorge Gallardo Ballart, presidents de la farmacèutica Almirall (11); Josep Maria Serra Farré, president de Catalana Occidente (13); José Manuel Lara
Bosch, president de Planeta i accionista d’Antena 3 TV (16); el mallorquí
Gabriel Escarrer Juliá, president de la cadena Sol Meliá (26); José Luis
Bartibás Herrero, president d’Inbesòs (31); Víctor Grifols Roura, president del Grup Grifols (35); Carmen i Liliana Godia Bull i Guardiola, accionistes d’Abertis i Fersa (36); José Castro de Sousa, president d’Hoteles Hesperia i accionista de NH Hoteles (44); Joaquim Molins Gil, vocal del consell d’administració de Cementos Molins (46).
Altres mitjans especialitzats en premsa econòmica no obliden pas les fortunes acumulades per Juan Roig Alfonso, propietari de Mercadona; Isak Andic, de Mango; Francisco Rubiralta Vilaseca, propietari de la siderúrgica Celsa; Jesús Ger García, amo i senyor de Marina D’Or; Manuel Lao, de Corporación Nortia; els germans Lluís i Artur Carulla Font, d’Agrolimen; Demetrio Carceller Arce, president de DISA i DAMM ; Sol Daurella Comadrán, vicepresidenta de Cobega, concessionària de Coca-Cola; Mariano Puig García, propietari d’Exea i Corporación Puig; Antoni Esteve Cruella, gerent de Laboratoris del Dr. Esteve; Maria Reig Molés, presidenta del Reig Capital Group; Abel Matutes Juan, exministre del PP i president de Fiesta Hotels i Resorts; Josep Terradellas Arcarons,
president de Casa Tarradellas; Josep Ferrer Sala, president d’Honor
de Freixenet; Carmen Riu Güell, màxima accionista d'Hoteles Riu;
Jose Luís Carrillo (Mecalux); Jorge Miarnau (Grup Comsa) o Josep Maria
Pujol (Ficosa Internacional).
Aquells que representen fidelment els seus interessos econòmics
(Institut d’Economia Familiar, Foment de Treball o Cercle d’Economia) no paren de demanar mai l’enèsima reforma laboral, nous incentius fiscals i més contenció salarial, rebaixa de costos i abaratiment dels acomiadaments. Els mateixos que no han deixat mai de guanyar exigeixen de nou no perdre mai. Així rondina el repartiment del pastís al país del tripartit heretat de CiU: són 400 i sempre són els mateixos. Per ells, queden els fets, concretats en guanys i més patrimoni. Per tota la
resta, les paraules, les desigualtats socials i els índexs inacabables de
l’atur i la precarietat.
>>> Article extret del núm. 170 del setmanari Directa.
>>> Adjuntem quadre de les grans fortunes catalanes.
