CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

L’atur i la pastanaga

Dilluns, 28 juliol, 2014
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Qui hem passat mesos o anys a l'atur sabem perfectament de què parlem. Les expectatives frustrades d'una feina. L'angoixa de no arribar a finals de mes o de veure uns estalvis minvar sense cap esperança de cobrar per res. L'anar patint com el cotxe, la casa o la roba es degraden sense poder-los renovar. El sentiment de no tenir res a fer o de començar un dia pensant com l'ocuparàs, bàsicament per distreure el cap i mirar que no pensi tant. L'atur, com a mort social, és una autèntica arma de destrucció massiva contra els treballadors.

Ja fa varis mesos que el govern pregona que l'atur baixa. Possiblement la darrera Enquesta de Població Activa sigui la primera que mostra una certa creació de llocs de treball. A les anteriors la davallada de l'atur era producte, en certa mesura, pel fet que milers de joves passaven a ser "ni, ni", ni treballadors, ni aturats. Simplement exclosos de les estadístiques o forçats a cercar feina a l'estranger. Com els seus avis.

Ara, suposadament, hauríem d'estar contents ja que potser s'han creat uns pocs milers de llocs de treball. Si considerem que les penúries de la classe treballadora provenen d'un atur motivat per una crisi, en gran part anònima quan als seus responsables, difícilment podem desprendre'ns d'un sentiment una mica optimista. Per primer cop en anys, ha augmentat el nombre de persones que treballen. Encara que sigui una xifra irrisòria per eixugar el drama de l'atur que patim, segons l'EPA del segon trimestre a Catalunya hi ha quasi 100 mil persones més treballant.

No obstant, sabem perfectament que la "plena ocupació" que pregonaven els defensors del diàleg social uns anys endarrere és un miratge. En primer lloc perquè el desenvolupament capitalista de l'Estat Espanyol, des de fa molt temps, sempre s'ha edificat sobre taxes d'atur molt elevades, per sobre de la mitjana de la UE. En segon lloc, perquè la solució tampoc passa per treballar a "qualsevol preu", i mai millor dit. Segons el mateix Banc d'Espanya els sous van baixar al conjunt de l'Estat més del 2% l'any 2012 (casualment hi ha molt poques estadístiques públiques sobre l'evolució dels salaris) i prop d'un 3,6% si es considera la pèrdua d'una paga extra que hem patit els treballadors públics. I això sense tenir present que es tracta de promitjos que amaguen el constant increment de l'abisme salarial entre directius i treballadors de base. A més, mentre els sous han baixat clarament, les jornades laborals s'han incrementat. Al conjunt segons les dades de l'INE de l'Estat l'any 2013 es van fer més de 5,8 milions d'hores extres declarades, de les quals quasi el 60% van ser no pagades. Un 28,6% més que l'any anterior. En canvi, les hores extra pagades només van pujar un 6,8%.

Els sindicats no podem acceptar, de cap manera, que la reducció de l'atur es faci mitjançant llocs de treball amb salaris molt baixos, sovint de poc més de 600 € al mes. Tampoc podem tolerar, de cap manera, les condicions de molts d'aquests nous llocs de treball, amb jornades molt mòbils. La situació actual suposa un fort augment del nivell d'explotació que patim el conjunt dels treballadors, i en especial els que tornen a tenir feina després de patir l'atur. De fet, sembla de manual. Es provoca un atur desbocat, es condemna a milers de persones a patir-lo i, després, poc a poc, es permet que una part dels aturats torni a trobar feina. I pel camí ens hem tornat molt més dòcils i passem a acceptar condicions que abans hauríem rebutjat.

Centrar el problema en l'atur i la pobresa oblidant que darrera hi ha el model capitalista de producció ens aboca a aquest joc. I la CGT no està disposada a jugar-lo.

* Article d'Ermengol Gassiot, Secretari General de CGT Catalunya, publicat a CatalunyaPress

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció