Les agències d’avaluació i l’economia espanyola
Les agències d'avaluació, les conegudes com agències de rating (Moody's, S&P i Fitch), determinen el valor del deute espanyol. Segons aquesta avaluació els mercats –els grans fons d'inversió – compren més o menys, o més o menys fàcilment aquest deute.
Però com els fons d'inversió i les agències d'avaluació tenen moltes connexions entre si –els fons són accionistes importants de les agències d'avaluació– això es presta a que es realitzin moltes operacions combinades que poden tenir un fort caràcter trampós i especulatiu. Per exemple: tres fons lligats a les agències d'avaluació esmentades tenen 7.500 milions d'euros invertits en deute públic espanyol. A mesura que es rebaixa la qualificació del deute espanyol (el que fan les agències) augmenta el tipus d'interès que cal pagar per ell, i els beneficis dels inversors augmenten.
Davant l'onada de privatitzacions en marxa –Caixes d'estalvis, Loteries, aeroports– competint desesperadamente per atreure capital, tots els analistes situen com inversors en la graella de sortida als grans fons nord-americans, que porten mesos catant el sector i estudiant comprar accions de caixes, com més barates millor. Diversos d'aquests grans fons són accionistes de Moody´s i de Standard & Poor. La importància que per al procés de privatització tenen aquests fons d'inversió – accionistes de les agències que han forçat precisament aquest procés– és tal que el passat octubre el rei va rebre a la Zarzuela al conseller delegat d'un d'aquests grans fons.
Si les agències disminueixen la valoració del deute espanyol, la compra d'actius serà més barata. El 10 de març de 2011, només unes hores abans que el Banc d'Espanya xifrés en 15.152 milions les necessitats extra del sistema financer espanyol, Moody´s va rebaixar la qualificació del deute espanyol i va xifrar les necessitats del sistema financer en 120.000 milions d'euros, 10 vegades més que la xifra del Banc d'Espanya. La nota de Moody´s difosa a l'obrir la Borsa, la va rebentar. Totes les caixes han d'accelerar la seva privatització i probablement a preus més barats del que aspiraven, en benefici dels fons interessats a comprar, gairebé tots accionistes o clients de Moody´s.
Aquests fons d'inversió són també grans inversors en la Borsa espanyola i tenen també participacions en els principals bancs espanyols: dos fons tenen més del 1% dels quatre grans –Santander, BBVA, Popular i Sabadell– i un altre arriba fins al 7% del Santander. El sector bancari porta anys exigint la privatització de les caixes, ara encarrilada en part per la pressió de les agències qualificadores. “El conflicte d'interessos de les qualificadores és múltiple i increïble i un dels més descarnats és que els fons participen en el seu accionariat… El problema és que són massa poderoses i el que tracti de limitar el seu poder té molts números per a sortir-ne cremat” (A. Inurrieta, professor de l'Institut d'Estudis Borsaris).
L'Eurocambra ha advertit del “conflicte d'interessos”, igual que el Congrés i la Secretària d'Estat d'Estats Units, el G-20, la Comissió Europea, el FMI i a Espanya el president de la Comissió Nacional del Mercat de Valors. L'Eurocambra pretén la creació d'una agència pública, però cap govern de la UE hi dóna suport perquè els mercats, que són ens privats, no voldrien reconèixer les avaluacions d'una agència pública. A Espanya un despatx d'advocats “alternatiu”, pròxim als moviments socials, va presentar al febrer una querella contra les tres agències d'avaluació, però encara no se sap si serà admesa a tràmit. Les agències sempre neguen aquesta vinculació d'interessos amb l'argument de la “muralla xinesa”: diuen que en les agències hi ha unes muralles xineses molt estrictes entre el departament d'avaluació i altres departaments i que no hi ha transmissió d'informació entre el departament d'avaluació i els d'inversió. L'evidència mostra que és bastant difícil que la muralla sigui inexpugnable.
Les tres agències d'avaluació són negocis molt pròspers els ingressos dels quals procedeixen bàsicament del que paguen les entitats financeres i els estats interessats que els assignin una qualificació als productes que treuen al mercat. És a dir, paguen per qualificar els productes, aquells que venen els productes. Pel que les agències tenen conflictes d'interessos entre els seus propis interessos que els recomanen qualificar favorablement als seus clients, i els dels fons d'inversió, que són parcialment els seus propietaris, que prefereixen que informin menys favorablement.
El 2009, S&P va ingressar a Espanya 24 milions, va gastar 3,6 milions en personal i va declarar uns beneficis de 7,1 milions; Moody´s va tenir una xifra de negocis de 24,2 milions, 4,8 milions en despesa de personal i 9,8 milions de benefici, i Fitch va declarar 4,6 milions de beneficis a Espanya.
Els dirigents d'aquests fons i d'aquestes agències són, a més, dirigents de molts altres negocis: un secretari de Fitch Ratings a Espanya des de 1996 és conseller d'altres set empreses importants, l'executiu Marias Torrellas va passar de Lehman Brothers (1994-2000) a Merryl Lynch (2000-2003), després a Fitch Ratings (2003-2007) i després a Caixa de Catalunya (i després diran que les caixes no tenen gestors professionals!).
Com és un sector autoregulat, és a dir que no ho controla cap autoritat externa, tot això és legal. I es defensen dels possibles atacs amb força i amenaces: “Les agències de qualificació han advertit a la Comissió que podrien deixar de qualificar als països més exposats si segueix endavant amb els seus plans de fer-les legalment responsables de rebaixes errònies”. És a dir, ni tan sols accepten ser responsables dels seus errors. Perquè saben que si les agències deixessin de qualificar el deute d'un país aquest es veuria abocat a la fallida de forma immediata, que és de témer que és el que en certa manera està passant amb Grècia que ja està qualificada com CCC. Ja ho va dir un columnista americà el 1995: “Vivim en un món amb dues superpotències: Estats Units i Moody´s. EUA pot destruir un país llançant-li una bomba. I Moody´s rebaixant-li la qualitat del deute”.
Seminari d'economia crítica Taifa
* Resum lliure del reportatge de P. Rusiñol “El acecho de los especuladores” publicat al diari Público del 13 de juny de 2011.