Les baixes laborals son el símptoma, no el problema

Quan la CEOE parla de les baixes laborals, sempre posa el focus en el mateix lloc: el cost econòmic que suporten les empreses, l'augment de l'absentisme i la necessitat d'endurir els controls. Un relat simplista. Però hi ha una pregunta que gairebé ninguna de les parts es fa. Per què cada vegada hi ha més persones que necessiten una baixa?

Resulta sorprenent que gairebé no s’analitzin les causes que expliquen per què Espanya registra avui més incapacitats temporals i, sobretot, per què aquestes duren molt més que fa només uns anys. Per tant, no es tracta únicament que hi hagi més baixes, sinó també de que els processos de recuperació s’han allargat entre un 35 % i un 50 % en poc temps.

En canvi, la CEOE no diu res sobre que Espanya està entre els països de la UE on les empreses assumeixen menys dies de baixa laboral. No els interessa dir això. Si una empresa es beneficia del treball d'una persona durant dècades, és raonable que no assumeixi cap part del cost quan aquesta persona emmalalteix? El treball no és només una relació mercantil, també implica drets, protecció social i responsabilitats compartides. Els països europeus fan participar les empreses en aquest cost perquè això reforça la prevenció i la corresponsabilitat en les relacions laborals. Treballadors, empreses i sistema públic, son una tríada on cadascun obté un benefici del fet que existeixi una força de treball sana. La riquesa no la genera només el capital, la genera, sobretot, el treball. Per això és legítim que una part dels beneficis empresarials retorni als treballadors en forma de protecció social quan la malaltia els impedeix continuar treballant. La corresponsabilitat és una expressió del contracte social que sustenta l'estat del benestar.

Què està passant perquè un treballador necessiti avui entre un 35% i un 50% més de temps per recuperar-se que fa només uns anys?

La resposta difícilment es troba en els tòpics sobre la cultura de l'esforç.

Si l’explicació principal fos un canvi de comportament dels treballadors, costa d’entendre per què la durada de les baixes ha crescut de manera tan intensa en patologies estretament vinculades a l’envelliment, la salut mental o les llistes d’espera sanitàries.

Una primera explicació seria demogràfica.

Catalunya i Espanya tenen una població activa cada vegada més envellida. Els treballadors de més edat no són els que acumulen més baixes. De fet, la incidència ha crescut més entre els menors de 35 anys. Però quan un treballador  emmalalteix, la recuperació és molt més llarga. Una incapacitat temporal dura de mitjana uns 46 dies entre els treballadors joves, mentre que supera els 79 dies entre els qui tenen entre 55 i 65 anys.

Coses de la biologia! No es recupera igual una cirurgia de genoll, una hèrnia discal o una lesió d'espatlla als trenta anys que als seixanta. 

Això posa de manifest tota una contradicció que hauria de preocupar tant els governs com les organitzacions empresarials. Des de fa anys, les polítiques públiques incentiven l'allargament de la vida laboral davant l'envelliment de la població i les tensions sobre el sistema de pensions. Allargar l'edat de jubilació sense transformar l'organització del treball, invertir en prevenció i adaptar les condicions laborals és traslladar el problema cap al sistema d'incapacitat temporal.

L'esperança de vida ha augmentat, però això no significa que augmentin en la mateixa proporció els anys viscuts amb bona salut. Cal adaptar els llocs de treball, reduir els riscos físics i psicosocials, impulsar la prevenció i facilitar transicions flexibles cap a la jubilació. En cas contrari, el que s'estalvia en pensions es pot acabar pagant en incapacitats temporals, incapacitats permanents i despesa sanitària. 

També hi ha una pregunta que transcendeix el debat sobre les pensions. En una societat que afronta una crisi climàtica, amb recursos naturals limitats i un model econòmic basat en un creixement constant de la producció i el consum, té sentit que l'única resposta sigui treballar cada vegada més anys? Si els guanys de productivitat, la tecnologia i l'automatització permeten produir més amb menys mà d'obra, potser el debat no hauria de centrar-se exclusivament en allargar la vida laboral, sinó també en com repartir millor el treball, la riquesa i el temps de vida. El progrés no hauria de mesurar-se només per la capacitat de produir més, sinó també per la capacitat de garantir que les persones puguin arribar al final de la seva vida laboral amb salut i gaudir d'una jubilació digna.

Una segona explicació en seria la salut mental.

Les baixes per ansietat, depressió, burnout o trastorns adaptatius han crescut de manera molt important. I quins son aquells factors que afecten el món del treball? com una major pressió per assolir objectius, la hiperconnectivitat permanent, les dificultats per conciliar la vida laboral i familiar, la incertesa econòmica o l'empitjorament de les condicions laborals, la inflació i l'empobriment de la població.

Però això també permet una lectura diferent, una societat que, afortunadament, comença a reconèixer com a malalties problemes que durant dècades es van ocultar o es van suportar en silenci. La mateixa AIReF aporta un altre element que mereix una reflexió. La incapacitat temporal és més freqüent entre treballadors amb contracte indefinit, en empreses grans i al sector públic, observant que com més estabilitat laboral hi ha, menys por hi ha d’exercir un dret. Durant anys, milers de treballadors temporals anaven a treballar malalts perquè sabien que una baixa podia costar-los la renovació del contracte. 

Aquí hi ha un aspecte que sovint queda fora del debat. Per a moltes persones amb salaris baixos, la baixa mèdica ja representa una pèrdua important d'ingressos. En la incapacitat temporal per contingències comunes no sempre es cobra el 100 % del salari, i això fa que moltes persones continuïn treballant malaltes perquè no es poden permetre perdre una part del sou. Hi ha treballadors que retarden anar al metge o allarguen el patiment perquè arribar a final de mes és més urgent que cuidar-se.

Cap treballador decideix unilateralment estar de baixa. La incapacitat temporal és un acte mèdic, un professional sanitari qui, d'acord amb els criteris clínics i l'estat de salut del pacient, determina si aquesta persona està en condicions de treballar o si, per protegir la seva salut i evitar riscos, necessita interrompre temporalment la seva activitat laboral. 

I una tercera explicació... en serien les llistes d'espera

Un treballador pendent d’una ressonància, una intervenció traumatològica, rehabilitació o una consulta de salut mental pot romandre mesos de baixa sense que això respongui a la gravetat de la seva patologia, sinó simplement a la incapacitat del sistema per atendre’l abans, i per tant allargant la durada de la baixa.

Un dels motius que assenyalen tots els especialistes, tant sindicals com patronals, per explicar l'augment de la incapacitat temporal a Espanya és l'empitjorament del temps de resposta de la sanitat pública. Els serveis públics de salut de les comunitats autònomes acumulen llargues llistes d'espera, que allarguen baixes laborals que es podrien resoldre abans.

Actualment, més de 850.000 persones esperen una intervenció quirúrgica al Sistema Nacional de Salut, amb una demora mitjana superior als quatre mesos. Quan el sistema sanitari triga a diagnosticar o tractar, també triga més la recuperació i, en conseqüència, la reincorporació al treball.

Un debat imprescindible. Què podem fer perquè la gent emmalalteixi menys, es recuperi abans i pugui tornar a la feina amb garanties?

L'envelliment de la població activa, l'increment dels problemes de salut mental, les llistes d'espera, les noves formes d'organització del treball i una major sensibilització social expliquen molt millor el fenomen.

El debat que necessita el país és com evitar que les persones emmalalteixin i garantir que, quan ho facin, puguin recuperar-se i reincorporar-se a la feina amb totes les garanties.

Sorprèn que en bona part del discurs empresarial gairebé ningú no parli de prevenció ni de corresponsabilitat SOCIAL.

Núria Losada Pla

Secretaria de Salut Laboral de la CGT de Catalunya