CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

“Les classes populars no hem reaccionat: ens estan donant totes les bofetades que volen”

Dimarts, 11 maig, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Parlem sobre les pensions i la crisi amb Miren Etxezarreta, catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona i coautora del llibre Qué pensiones, qué futuro.

Pablo Elorduy (Redacción) i Jon Bernat Zubiri / Barcelona

DIAGONAL: Creus que la proposta del ministre de Treball s'ha quedat aparcada definitivament?

MIREN ETXEZARRETA: No sé què passarà amb l'edat de jubilació, ni si s'ha aparcat aquest aspecte temporalment a causa de la reacció de l'opinió pública. Però em sembla que abans o després, dissimulat d'una o altra forma, el projecte és el d'augmentar l'edat de jubilació; per les orientacions de les institucions internacionals i bastants països de la UE que han augmentat també l'edat de jubilació. Només posicions contràries molt decidides de l'opinió pública ho evitarien, i vista la molt moderada reacció dels sindicats i de l'opinió pública, és possible que això no succeeixi.

D.: Per què ha quedat en segon pla la proposta d'augment del període de cotització?

M.E.: Ha suscitat menys controvèrsies perquè és una cosa una mica més difícil d'entendre i el tema del canvi en l'edat ha pres el lloc central en els mitjans. Està servint de cortina de fum per a tota la resta. Crec que és més greu l'augment d'anys per al còmput que l'augment de l'edat de jubilació, doncs l'augment d'anys de còmput rebaixa immediatament les pensions. A més, ara s'ha plantejat passar de 15 a 25 anys de còmput, però alguns recordaran que fa poc temps es va parlar d'utilitzar com còmput per al càlcul tota la vida laboral, el que encara disminuirà més les pensions. És curiós que en tot aquest debat no he escoltat esmentar el benestar dels pensionistes ni una sola vegada. Aparentment no importa, sembla que tots els pensionistes viuen molt bé amb les seves pensions actuals quan la mitjana és de 750 euros al mes i el 25% dels jubilats està per sota de la pobresa severa.

D.: Podries donar-nos alguna idea que consideris fonamental per a entendre la crisi global i la incidència que està tenint a Espanya?

M.E.: Bàsicament la crisi té una faceta financera i una faceta en el món del real. Es parla molt menys d'aquesta segona perquè es basa principalment en la caiguda dels salaris des de la crisi dels anys ‘70 fins a ara. Tots els salaris en els països rics han disminuït i això suposa una incapacitat de l'economia per a absorbir els béns que s'estan produint. És a dir, una crisi de sobreproducció important. Mentre hi ha hagut crèdit, el crèdit ha estat cobrint aquest buit, però en el moment que s'ha parat aquest crèdit s'observa clarament la incapacitat del consum per a absorbir els béns produïts.

D.: Com consideres que està afectant a les classes treballadores?

M.E.: Està claríssim que amb quatre milions i mig de desocupats, no cap el menor dubte que les incidències són fortíssimes. A això cal afegir la congelació de salaris, fins i tot la disminució real de salaris que està tenint lloc i a més l'augment de la precarietat laboral. També em sembla molt greu el tema dels desnonaments. Sembla que ens oblidem de la gent que està sent desnonada, quan perdre el lloc on vius és un dels drames majors que pot succeir.

D.: Quins poden ser els fronts de lluita des d'una visió alternativa?

M.E.: La veritat és que un dels problemes que s'observa en aquesta crisi és que les classes populars no hem reaccionat. Estem tremendament afeblits i ens estan donant totes les bofetades que volen donar-nos. Així que parlar de què es pot fer quan estem indicant que no tenim voluntat o força per a fer res és bastant quimèric. No creiem que amb la composició de forces actual tinguem energia per a exigir vies reals per a sortir de la crisi.

D.: Quines solucions proposeu des del seminari Taifa?

M.E.: Hem donat algunes recomanacions per a avançar cap a aquesta sortida de la crisi. Principalment en tres eixos d'actuació: un subsidi d'atur indefinit i d'una quantitat suficient per a sobreviure; frenar els desnonaments, demorant-los fins que es passi la crisi, ja que els bancs tenen beneficis com per a poder assumir-lo; i que l'aigua, la llum, el gas i fins i tot el transport públic i una part de l'alimentació siguin gratuïts per a una família de desocupats. El segon eix és un altre model de sosteniment del mercat financer. Cal sostenir algun tipus de sistema financer perquè el capitalisme necessita d'un. Per a sostenir el sistema financer, creiem que cal tornar a la banca pública, basant-se en un sistema a partir del model de les caixes d'estalvis i de la nacionalització dels bancs. Sostenir i crear una banca bona, pública, i deixar caure els bancs que van malament, salvant els dipòsits fins a un nivell relativament reduït. El tercer punt és que hi hagi molts elements d'actuació directes de l'Estat. Per exemple, que sigui l'Estat el que crea ocupació directament en lloc de fer-lo via bancs que donen el crèdit a les empreses. Nosaltres creiem que hi ha moltes necessitats que pot cobrir l'Estat amb actuacions públiques importants, fonamentalment creant ocupació i invertint en les empreses petites i mitjanes i, per què no en alguns casos, tornar a les empreses públiques. Però tot això suposa un plantejament de l'Estat molt diferent del que realment existeix. Ens sembla que cal lluitar per un Estat molt més democràtic i molt més participatiu que, gradualment vagi potenciant una transformació del sistema, perquè estem convençuts que dintre del sistema capitalista no hi ha solució.

D.: Quines potencialitats veus en l'economia alternativa i les iniciatives productives basades en criteris ecològics i socials?

M.E.: No vull entrar en aquest últim àmbit, ho conec poc i no vull fer un judici precipitat. Si que estic convençuda que si els moviments socials tinguéssim una possibilitat de treballar junts, mantenint cadascun la seva identitat, però treballant en les línies del que acabo d'assenyalar, seria extremadament valuós.

“Hi ha una cosa més absurda?”

“Els fons de pensions privats són uns excel·lents negocis per al capital financer (bancs i caixes); si la gent té unes pensions públiques decents no tindrà necessitat de fer-se fons de pensions privats, pel que les institucions financeres tenen tot l'interès que la gent cregui que les pensions públiques no es mantindran, de manera que els que tenen possibilitats, es facin plans de pensions privats. A més aquests fons gaudeixen d'importants desgravaments fiscals. Es dóna la paradoxa que s'utilitza diners públics per a desgravaments per les pensions privades, mentre es diu que no hi hurà diners per a pagar les pensions públiques… Hi ha una cosa més absurda?

>>> Article publicat al núm. 125 de la revista Diagonal:
www.diagonalperiodico.net/Las-clases-populares-no-hemos.html

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció