Les desigualtats en salut, la pitjor epidèmia del segle

Dins la sèrie 'La despossessió quotidiana', l'autor aborda el vessant polític i les relacions de poder que generen i alhora poden reduir les desigualtats en matèria de salut, rebatent els discursos que entronitzen la responsabilitat individual.

Les desigualtats existents entre els individus i grups socials pel que fa a la seva salut, entesa més enllà de l'absència de malaltia, són ubiqües, enormes, graduals, creixents, adaptatives i històriques. Aquestes són les característiques fonamentals que se'n destaquen a Aprendre a mirar la salut, llibre essencial per totes aquelles interessades a entendre l'origen, ens obren, amb un llibret minúscul, una esquerda al sentit comú per la qual guaitar críticament cap als revolts foscos de la realitat social. Els seus autors, Joan Benach i Carles Muntaner ens obren, amb un llibret minúscul, una esquerda al sentit comú per la què guaitar críticament cap els revolts foscos de la realitat social. Les seves pàgines s’enceten amb una afirmació que opaca la falsa lluentor d’un capitalisme tant auto-complaent amb els seus propis fruits: les desigualtats en salut, conseqüència de les creixents desigualtats socials a què porta l’actual sistema econòmic, són la pitjor epidèmia que pateix la humanitat.

Entendre bé les característiques de les desigualtats en salut és necessari per copsar com es generen i com les tendències dominants en les branques del saber que es vinculen a la salut tracten d'obviar-les per evitar reconèixer que, sense anar a la seva arrel, el mateix sistema capitalista, les receptes màgiques que es proposen eliminar-les són ridícules. Per això, en el breu espai de què disposem en aquest article, farem èmfasi en el vessant polític i en les relacions de poder que generen i alhora poden reduir les desigualtats en salut.

La biopolítica aplica el seu poder normatiu i ideològic atomitzant els col·lectius a través de terminologia individualitzant i inculpatòria i de la negació dels anomenats determinants socials de la salut. Es parla de factors de risc i estils de vida individuals. Així, un fumador o una obesa tenen a les seves mans, són responsables, de fer que la seva salut, que s'entén de forma reduccionista com la postergació dels esdeveniments mòrbids greus vinculats amb hàbits perjudicials, sigui bona. Aquest és l'enfocament, sigui com sigui la classe social, el gènere, l'ètnia, les condicions de treball, la situació de resident o migrant, o altres determinants fonamentals de tipus social, de la salut dels individus i col·lectius. Aquestes són les ulleres que fan servir per mirar el món la majoria dels professionals actuals de la salut, així com les persones responsables de dissenyar i posar en pràctica les polítiques públiques relacionades amb la salut.

Així doncs, no ens ha d'estranyar que a mesura que els mecanismes de despossessió del capitalisme es despleguen cada cop amb major força, les desigualtats en salut es facin més i més grans, malgrat que índexs crus, que no tenen cap sentit sense analitzar-los amb cura -com l'esperança de vida d'un país i la seva relació amb el PIB- millorin. De fet, la qualitat de les dades de què disposem i els indicadors que fem servir per mesurar les desigualtats en salut ens permetran copsar realment el problema o ens limitaran a un abordatge superficial i sovint retòric, però buit de polítiques que s'adrecin veritablement a modificar els factors que intervenen en la gènesi d'aquestes desigualtats. Posem un exemple: si volem entendre com les condicions laborals afecten la salut, no ens servirà recollir únicament dades d'un tipus determinat de treballadors, o no considerar-hi de forma simultània la classe social, el nivell d'estudis, el gènere o l'ètnia. Tampoc podrem extreure conclusions valuoses si ens limitem a mesurar la salut dels treballadors o desocupats sota una òptica basada en la seguretat laboral o en els episodis cardiovasculars com infarts o ictus.

Com respondrem, amb aquesta informació, a preguntes com: què implica en termes de salut el patiment, l'angoixa, l'alienació i la sensació d'inestabilitat vital dels treballadors en situació d'informalitat o precarietat?; hem de seguir tractant amb pastilles per abaixar el colesterol als individus obesos de classe treballadora que han quedat a l'atur i que no poden permetre's menjar millor? O més aviat hem de recomanar, com a salubristes o polítics, que es millorin les seves condicions laborals? Les dades que ens poden servir per entendre què passa a la salut poblacional en relació a les condicions laborals o altres determinants socials de la salut a un país del sud d'Europa ens serviran també per entendre què passa a Bangladesh? És possible aconseguir aquestes dades a aquest país? Per altra banda, si mesurem les repercussions en la salut mitjançant determinats indicadors, podrem explicar les mateixes coses? El cas paradigmàtic és tractar d'explicar el grau de desenvolupament d'un país, incloent-hi la salut, a partir del seu PIB. És evident que si posem als Estats Units a una escala amb altres països, l'encapçalarà si mesurem el progrés en termes de PIB per càpita. No obstant això, si fem servir altres indicadors, com el coeficient de Gini, que mesura les desigualtats en ingressos i també té moltes mancances, o l'índex de progrés real (GPI per les seves sigles en anglès), la situació dels Estats Units es veurà notablement afectada en el llistat.

Tanmateix, als cercles acadèmics, a les reunions de briefings dels lobbies a Brussel·les, a les reunions executives de les grans corporacions, als despatxos ovals i altres gabinets, tenen molt clar que està molt bé parlar de desigualtats en salut però s'ha de seguir sota el paradigma de l'iceberg. És a dir, només s'ha de mostrar una part ínfima del problema i en cap cas anar a la seva arrel. Per això se seguiran fent servir indicadors enganyosos, incentivant la recerca clínica que redueixi la salut a prendre fàrmacs o l'epidemiologia reduccionista dels factors de risc, en lloc de l'estudi crític de les desigualtats de la salut, que posa èmfasi en el component econòmic i polític de la gènesi d'aquestes desigualtats. És millor que hom segueixi pensant que si els pobres es moren abans és perquè són uns obesos maleducats i violents que no han volgut escoltar els metges (culpabilitzant així la víctima), que fer-los veure que les desigualtats segueixen un gradient social que ens afecta de forma relativa a tots nosaltres i que és el capitalisme el que genera creixents desigualtats en salut, les majors que s'havien vist mai al llarg de la història.

Dèiem al començament que reconegudes autores i activistes afirmen que les desigualtats socials i de salut són la pitjor epidèmia del segle XXI. Així mateix, afirmen que l'equitat en salut és el millor indicador de justícia social de què disposem. És hora que aquestes veus es facin sentir i entre totes pensem què és el que realment s'ha de canviar per a millorar la salut de tothom, a tot arreu.

* Juan M. Pericàs és membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa.
Aquest article forma part d'una sèrie monogràfica al voltant de l'informe La despossessió de la vida quotidiana.
https://directa.cat/actualitat/desigualtats-en-salut-pitjor-epidemia-del-segle