Les Dones del 36 s’acomiaden

L'associació es dissol amb un acte multitudinari d'homenatge a l'ajuntament de Barcelona

«Estàvem a punt de fer vuitanta anys quan vam iniciar el projecte. Ara, que estem a punt de fer-ne noranta, creiem que ha arribat l'hora de jubilar-nos.» Amb aquestes paraules, la presidenta de l'associació Dones del 36, Trinidad Gallego, va explicar ahir per què l'entitat ha decidit dissoldre's. Ahir l'associació es va acomiadar al mateix lloc on va néixer, al Saló de Cent de l'ajuntament de Barcelona, on el 1997 va rebre el premi municipal Maria Aurèlia Capmany, que li va servir per aconseguir els primers fons per fer realitat el seu «projecte»: donar a conèixer la història d'unes dones com a protagonistes en primera persona de la República, la Guerra Civil, l'exili i el franquisme. Ahir Carme Casas, Trinidad Gallego, Conxa Pérez, Manola Rodríguez, Maria Salvo, Emèrita Arbonès, Victòria Santamaria i Josefina Piquet, la Nena –com la coneixen les seves companyes perquè era això, una nena, quan va esclatar la guerra–, van tornar a seure al Saló de Cent, en un acte multitudinari organitzat per la regidoria de la Dona de Barcelona. Hi va faltar Laia Berenguer, que no hi va poder anar per malaltia, i les que ja no hi són: Victoria Carrasco, Rosa Cremón, Enriqueta Gallinat i Isabel Vicente. I també ahir les Dones del 36 van demostrar una vegada més per què, quan elles parlen, tothom escolta.

«Qui m'havia de dir a mi que tot això duraria deu anys?», va comentar la Trinidad, que està a punt de fer 94 anys i encara continua impartint conferències. «Hem fet més de 400 xerrades davant de més de 22.000 persones, hem concedit més de 200 entrevistes a estudiants, escriptors i periodistes, hem anat a més de 40 programes de ràdio i 20 de televisió, i 29 llibres i 16 documentals han recollit el nostre testimoni», va enumerar la Josefina, que va destacar que « fins i tot el 1998 ens va convidar la cadena COPE». El comentari va fer riure al públic. La Josefina també va explicar que una amiga, amb molta voluntat, els va preparar un guió per fer les conferències. «Algú de vosaltres ha seguit mai el guió?», va preguntar a la resta de companyes. Totes van fer que no amb el cap, i això també va provocar rialles. Les Dones del 36 fins i tot han escrit, editat i distribuït un llibre: Les Dones del 36. Un silenci convertit en paraula. La Josefina va explicar l'odissea de reunir desenes de fotografies, articles i documents de referència, d'escriure el text i barallar-se amb les faltes, de passar-ho després tot a l'ordinador –feina que va fer, segons va dir, el seu sofert marit–, i finalment de distribuir el llibre, perquè són elles qui l'han portat a pertot, i també l'han enviat allà on calia: «Enviar un llibre per correu val 5,5 euros. És molt car», es va queixar la Josefina, que, amb això, es va acabar de ficar els assistents a la butxaca.

«Ha arribat el moment de deixar-ho», va dir amb to solemne, en referència a l'associació. «No és un punt final, sinó un punt i seguit. Algunes de nosaltres continuarem fent conferències, però a títol personal.» També va recordar que les dones que formaven l'associació eren totes dones d'esquerres, però d'ideologies ben dispars (comunistes, llibertàries, socialistes, etc.) i malgrat això, va destacar, es van unir per tirar endavant un projecte comú. «Estaria bé que els polítics en prenguessin nota». I va concloure: «No som historiadores, però hem fet història en primera persona. No som conferenciants, però hem pres la paraula. No som escriptores, però hem escrit un llibre.» El públic, més de mig miler de persones, es va posar dret i les va ovacionar. No calien més paraules.