Les grans empreses catalanes sumen més de 200 filials a paradisos fiscals

Els paradisos fiscals són una eina fonamental del gran casino global. Els grans patrimonis, d’origen lícit o no, hi recorren per amagar les seves fortunes. I cada cop són més les multinacionals que hi tenen alguna filial, que els serveix com a trampolí per fer operacions borsàries i, especialment, per reduir la factura tributària. La majoria de les grans corporacions dels Països Catalans participen d’una pràctica enormement lesiva per a les administracions públiques, que perden uns ingressos milionaris en impostos, i per a gairebé tota la ciutadania

EcoEléctrica Holding Limited i Sabadell International Equiti Limited són dues societats diferents, sense cap connexió entre elles, però amb diversos trets en comú. Estan radicades a les Illes Caiman, un arxipèlag caribeny dependent del Regne Unit que es considera un paradís fiscal. I ambdues són companyies filials de grans empreses catalanes. La primera ho és de Gas Natural Fenosa; la segona forma part de Banc Sabadell. No és excepcional que els principals grups corporatius del país comptin amb filials a territoris offshore –centres financers amb un nivell impositiu molt baix per a no residents, també sinònim de paradís fiscal–, sinó que és una pràctica majoritària.

La DIRECTA ha investigat les 60 principals companyies per facturació dels Països Catalans i ha detectat que 37 tenen alguna societat participada en paradisos fiscals. En total, acumulen 222 filials en territoris de baixa tributació, cosa que no significa que totes s’utilitzin per pagar menys impostos. Repsol, amb 47 societats offshore, és la que en té més. Gas Natural Fenosa (24 casos), Abertis (15), Banc Sabadell (13), Cirsa (12 a través de la seva matriu, Nortia Business Corporation SL), Globalia (11), Mango (10) i Roca (10) també sumen nombroses subsidiàries en aquests territoris. CaixaBank només compta amb una participada en un paradís fiscal –a Hong Kong–, però és accionista de referència a Repsol, Gas Natural Fenosa i Abertis.

L’expert en paradisos fiscals Juan Hernández Vigueras, membre del consell científic d’Attac-Espanya i autor del llibre Los lobbies financieros, tentáculos del poder, recalca –en una entrevista telefònica– que tenir una filial en un territori de baixa imposició fiscal és “perfectament legal”. Una altra cosa és que sigui ètic, tenint en compte que implica un enorme perjudici per a les arques públiques. Les administracions deixen de recaptar xifres astronòmiques pel fet que part dels beneficis empresarials tributen a centres offshore en comptes de fer-ho allà on la companyia desenvolupa l’activitat.

El privilegi de l’opacitat

En paraules d’Hernández Vigueras, un paradís fiscal és un territori on les autoritats autòctones “concedeixen als no residents privilegis fiscals (baixa o nul·la tributació) i normatius que no donen als habitants o a les empreses locals, com la possibilitat d’ocultar la identitat del propietari dels diners”, de manera que es garanteix l’opacitat en les transaccions. Afegeix que, en gran mesura, actuen com a “plataforma per operar financerament i comercialment als mercats mundials”, fonamentalment en negocis “transnacionals de gran envergadura”. Sorgits als anys seixanta del segle passat, es van consolidar com a destí del flux internacional de capitals durant la dècada dels vuitanta, aprofitant la desregulació financera pilotada pel tàndem format per Ronald Reagan i Margaret Thatcher.

Tenir-hi un compte bancari o una societat és totalment legal. Una altra cosa és l’origen dels fons. Durant les darreres dècades, els paradisos fiscals han estat el refugi de les fortunes obtingudes per dictadors després de saquejar els seus països –els casos del peruà Fujimori o el xilè Pinochet a Panamà o el filipí Ferdinand Marcos i la seva família a les Illes Verges britàniques–, així com d’altres riqueses d’origen il·lícit. Per exemple, l’extresorer del PP Luis Bárcenas tenia almenys 33 milions d’euros a Suïssa. També guarden grans patrimonis i, gràcies a la llista de 3.000 presumptes defraudadors de l’Estat espanyol entregada per l’extreballador de l’HSBC Hervé Falciani, es va saber que la família Botín (Banc Santander) comptava amb 2.000 milions en comptes opacs a la Confederació Helvètica.

El periodista Andreu Missé, en un article a la revista Alternativas Económicas, resumia en quatre punts el dany que causen els paradisos fiscals a la immensa majoria de la població mundial: “Distorsionen el funcionament dels sistemes democràtics perquè emparen diners de tots tipus de defraudadors; impedeixen que els estats recaptin els recursos necessaris per atendre els serveis públics; priven els països en desenvolupament dels ingressos fiscals que evadeixen certes multinacionals, i constitueixen la principal font d’inestabilitat financera perquè donen cobertura als productes financers més tòxics”.

Traduït a xifres, significa que són el refugi d’entre 16 i 24 bilions d’euros, segons la investigació que, l’any passat, va presentar Tax Justice Network (TJN), una de les principals organitzacions en la lluita contra el frau i l’evasió fiscal. L’ONG estima que prop de 550.000 milions són d’origen espanyol –no hi ha dades concretes dels Països Catalans–, una quantitat astronòmica que s’escapa del control d’Hisenda i, per tant, no tributa. Només que ho fes al 10%, serien 55.000 milions per a les arques públiques, una xifra que multiplica gairebé per deu els 5.900 milions de retallades que acumula la Generalitat catalana des de 2010 i per cinc els 11.000 milions de tisorada de l’executiu espanyol en el mateix període.

La UE com a epicentre

Les filials en centres offshore formen part de les estructures cada cop més complexes de les grans empreses per minimitzar la càrrega fiscal. Gràcies a uns recursos fora de l’abast de les companyies petites, transfereixen guanys i pèrdues entre societats del mateix grup amb l‘objectiu que, finalment, els beneficis es comptabilitzin en financeres d’un territori amb una tributació el més baixa possible, encara que no hagin dut a terme l’activitat allà.

Juan Hernández Vigueras subratlla que tenen les societats als paradisos com a “trampolí per fer operacions a la borsa” i com a “centre de comptabilitat”, cosa que els permet “evadir diners”. Que la pràctica és massiva, ho demostra el fet que els beneficis de les companyies britàniques van créixer un 58% entre 1999 i 2011, però les seves contribucions a Hisenda van fer-ho menys d’un 5%.

A la cimera del G-20 que es va fer a Londres l’abril de 2009, es van proclamar “mesures dràstiques” per “eradicar” els paradisos fiscals. Era una època en què Nicolas Sarkozy parlava de “refundar” el capitalisme. El pas del temps ha demostrat que no s’ha complert ni una cosa ni l’altra, però les declaracions grandiloqüents continuen acompanyant aquestes cimeres. A la que va fer el G-20 el setembre a Sant Petersburg (Rússia), es va anunciar que arrencava una ofensiva contra l’enginyeria fiscal de les multinacionals que traslladen els beneficis allà on menys els graven. El membre d’Attac- Espanya sentencia que tot plegat són “paraules que no es compleixen mai”. I les dades, almenys fins ara, li donen la raó.

No es pot dir que els països occidentals hagin demostrat un interès real per acabar amb els centres offshore. Segons un informe que Oxfam va presentar el mes de maig, la UE i enclavaments sota la seva jurisdicció –com ara els territoris britànics d’ultramar– acaparen dos terços de les fortunes individuals amagades en paradisos fiscals. I és en aquesta àrea on es concentren la major part de les filials d’empreses catalanes, que sumen fins a 57 societats als Països Baixos (Repsol, Gas Natural, Catalana Occidente i Agrolimen, són les que en tenen més), 21 a Irlanda, 12 a Bèlgica i 10 a Luxemburg, a banda d’ubicar-ne en territoris britànics com les Illes Caiman (11) o les Bermudes (3). Els Estats Units, de la seva part, tenen l’Estat de Delaware com a centre offshore per excel·lència. Amb la possibilitat de crear-hi una societat pantalla per poc més de 100 euros i en només un dia, hi trobem 25 subsidiàries de companyies nacionals, amb especial incidència de Repsol (12) i Abertis (9).

Els fluxos de capital

L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) va publicar, l’any 2000, una llista on considerava 31 països com a paradisos fiscals, però actualment només tipifica com a tals Nauru i Niue, dues illes minúscules del Pacífic. Per tant, les llistes més fiables, les elaboren organitzacions independents com TJN, que són menys complaents amb els avenços en la lluita contra l’evasió fiscal i que inclouen fins a 80 països.

Per acabar amb la sagnia que suposen, Juan Hernández Vigueras creu que és fonamental abordar la qüestió de fons, que, segons ell, és la “no regulació dels fluxos financers internacionals de capital”. TJN també reclama que els informes de gestió de les multinacional detallin “no només les filials que tenen en paradisos fiscals, sinó quant han tributat a cadascun d’ells”. De moment, el problema no deixa d’augmentar i Oxfam quantifica en 80.000 milions d’euros anuals la recaptació que perden els governs a escala mundial per un fenomen que perjudica el 99% de la població. Mentrestant, però, els dirigents dels grups nostrats que l’alimenten encara són aplaudits per l’establishment, fins al punt que el màxim responsable d’Abertis –quinze filials a paradisos fiscals– és assessor d’Artur Mas com a president del CAREC. L’opacitat empresarial té premi.

Una pràctica creixent a l’Ibex 35

El 94% de les empreses de l’Ibex 35, el principal índex borsari espanyol, compten amb filials a paradisos fiscals i cada vegada en tenen més. Així ho constata el darrer informe de l’Observatori de la Responsabilitat Social Corporativa (ORSC), que es va presentar el maig, amb dades corresponents al tancament de 2011. Si el 2009 hi havia 27 companyies de l’Ibex amb participades en centres offshore, dos anys després, havien augmentat a 33. A més, durant el mateix període, el nombre de filials ha passat de 273 a 437, un increment del 60%.

A banda de Repsol, entre les empreses que en tenen més, trobem el Banc Santander (70) i el BBVA (43). Al treball, l’ORSC reclama més transparència i subratlla que una empresa no té un comportament “socialment responsable” quan “utilitza estratègies d’enginyeria fiscal per evitar càrregues impositives proporcionals a les seves operacions i els seus ingressos als diferents països.

*Article de Marc Font publicat al número 335 del setmanari DIRECTA.

http://periodistaitinerant.blogspot.com/2013/11/les-grans-empreses-catalanes-sumen-mes.html

El que no explica 'Forbes' dels multimilionaris dels Països Catalans

La majoria de les fortunes dels Països Catalans controlen o participen en societats amb filials en paradisos fiscals i algunes encara empren les sicav. L’objectiu, a banda de l’opacitat, és reduir al mínim la factura en impostos, perjudicant les administracions públiques i la resta de la ciutadania.

Són els més rics i, probablement, els més poderosos. Alguns s'exhibeixen amb aparicions constants als mitjans i en saraus socials diversos. D'altres, opten per la discreció i l'opacitat. Tots acumulen patrimonis de, com a mínim, centenars de milions d'euros i des de la setmana passada poder presumir de compartir espai al rànquing dels més rics de la versió espanyola de la revista Forbes. El que el magazín no va fer, ni tampoc els mitjans que s'han fet ressò del llistat, és gratar rere les grans fortunes que hi apareixen. Podem saber quina és la font principal de la riquesa, però no quines pràctiques poc ètiques -malgrat que en la majoria de casos siguin legals- porten a terme els potentats del país per engrandir-les, utilitzant instruments que, fonamentalment, els permeten pagar menys impostos i, per tant, disminueixen la recaptació tributària de les administració. O dit d'una altra manera, ens perjudiquen a (gairebé) tots.

Sense haver portat a terme una investigació a fons i centrant-me únicament en les 42 majors fortunes dels Països Catalans -que va llistar Vilaweb la setmana passada arran de la publicació del número de Forbes-, la conclusió és que la immensa majoria no poden donar lliçons d'ètica ni posar-se com a exemple a la ciutadania. Per què? Bàsicament perquè les empreses que controlen, o en les que hi tenen paquets accionarials importants, tenen en molts casos filials en paradisos fiscals. Com vaig explicar recentment en un Estirant del Fil al setmanari Directa, això és “perfectament legal”, però implica un enorme perjudici per a les arques públiques, ja que part dels beneficis empresarials tributen en territoris offshore -amb una tributació molt baixa o directament nul·la per als no residents- en comptes de fer-ho allà on la companyia desenvolupa l'activitat. La presència en paradisos fiscals també s'utilitza com a trampolí per actuar als mercats financers mundial, gràcies a l'opacitat que garanteixen aquests centres.

Una altra pràctica legal, però qüestionable i perjudicial per als ciutadans comuns, és tenir un societat d'inversió de capital variable, les famoses sicav. Tot i que darrerament han deixat d'estar de moda, en la llista de multimilionaris catalans n'hi ha uns quants que encara són titulars de sicav. Finalment, també apareixen el rànquing de Forbes alguns protagonistes d'escàndols vinculats, precisament, al -presumpte- no pagament d'impostos. Fora de l'abast del text, hi ha els escàndols laborals -acomiadaments massius, repressió sindical, abusos,...- que hagin pogut protagonitzar a les seves empreses (en el cas que ho hagin fet). Així que si voleu saber qui hi ha darrere la llista de Forbes hauríeu de seguir llegint.

1. Juan Roig Alfonso. El president de Mercadona és el més ric dels Països Catalans i acumula, sempre segons les estimacions de Forbes, una fortuna de 5.800 milions d'euros, que no ha deixat de créixer els darrers anys. Amb ell faig una excepció i enllaço el darrer cas d'abús laboral comès per la seva cadena de distribució que ha transcendit. No és ni molt menys, el primer.

2. Isak Andic. El propietari de Mango té una riquesa de 3.800 milions. L'empresa tèxtil té filials en paradisos fiscals -Països Baixos, Delaware, Singapur, Irlanda, Bèlgica i Macau, entre d'altres-. Andic també té diverses financeres als Països Baixos, un dels grans centres offshore dins la UE i durant anys va invertir en diverses sicav, que va tancar l'any passat.

3. Carlos i Juan March. Els germans mallorquins, propietaris de la Banca March, tenen 2.200 milions. A través de la Corporación Financera Alba, que controlen, participen en 13 societats, algunes de les quals tenen filials a paradisos fiscals, com Mecalux, a Delaware; Pepe Jeans, als Països Baixos; Acerinox, a Hong Kong, Singapur i Delaware; Clínica Baviera, als Països Baixos; i ACS, amb més de 70 filials en centres offshore, segons l'últim anuari de l'Observatori de la Responsabilitat Social Corporativa. A més a més, els March també inverteixen a Indra, una companyia parcialment dedicada al sector armamentístic.

4. Família Carulla. Propietaris d'Agrolimen. 1.950 milions d'euros. El hòlding familiar té filials als Països Baixos (3) i Bèlgica (1). A més, des de fa anys els sis germans Carulla arrosseguen un procés judicial per, presumptament, defraudar cada un entre 300.000 i 450.000 euros a Hisenda mitjançant operacions fictícies a través d'un entramat empresarial ubicat en centres de baixa tributació. Al juny l'Audiència de Barcelona va ordenar l'obertura de judici oral contra ells per aquest cas.

5. Antonio i Jorge Gallardo. 1.950 milions. Principals accionistes de la farmacèutica Almirall, que té filials al paradís fiscal dels Països Baixos. També controlen el Grupo Plafin, amb societats a Suïssa.

6. José Manuel Lara Bosch. El factòtum del Grup Planeta i d'Antena 3 té una fortuna 1.800 milions. El hòlding té filials als Països Baixos, Luxemburg i Bèlgica. També és accionista del Banc Sabadell, que suma almenys 13 societats offshore i és l'única entitat del país que té un fons que engreixa l'especulació alimentària.

7. Família Serra Farré. Accionista majoritària de Catalana Occidente. 1.700 milions d'euros. La companyia d'assegurances té 12 filials en paradisos fiscals com els Països Baixos, Singapur, Irlanda, el Líban o Panamà.

8. Sol Daurella. La propietària de Cobega i principal accionista de Coca Cola Iberian Partners té 1.600 milions de fortuna. La seva empresa té participades a Andorra i Libèria. Daurella, la dona més rica del Principat, inverteix al Banc Sabadell -amb filials en centres offshore- a través de Begindau SL, societat al seu torn controlada per Indau SARL, que té la seu a Luxemburg, el gran centre de rentat de diners del cor de la UE.

9. Víctor Grífols. 1.400 milions. President dels laboratoris Grífols, amb quatre filials als paradisos de Suïssa, Irlanda, Singapur i Delaware.

10. Mariano Puig. Controla la Corporació Puig (cosmètica). 1.200 milions. Té filials als Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg. Controla la sicav Quaster Investments.

11. Demetrio Carceller. President de Damm. 1.150 milions. El jutge de l'Audiència Nacional espanyola Pablo Ruz ha ordenat aquesta setmana l'obertura de judicioral contra ell i el seu pare -Demetrio Carceller Coll- per un total de 13 delictes contra la Hisenda Pública i un de blanqueig de capital. En total, els reclama 750 milions d'euros de fiança per , en el cas del pare, fingir que no residia a l'Estat espanyol per defraudar més de 70 milions d'euros en impostos. A més, s'ha descobert que controlen prop d'un 14% del capital de Damm a través d'una societat radicada en un paradís fiscal.

12. Miquel Fluxà. President d'Iberostar Hotels. 1.100 milions. La companyia té societats als Països Baixos i Luxemburgs. Fluxà també és el factòtum de la sicav Sayglo Holding SL i té altres societats als Països Baixos.

13. Ricardo Portabella. Accionista de Danone. 1.050 milions. Té la sicav Carmavent Inversions i també té capital en societats de Luxemburg.

14. Bautista Soler Crespo. Accionista de Gecina. 950 milions d'euros. País Valencià. Té accions al Banco Santander, que té almenys 70 filials en paradisos fiscals -segons l'Observatori de la RSC-, i al BBVA, que n'acumula més de 40.

15. Gabriel Escarrer. President de Melià Hotels. 900 milions. La companyia té participades a Panamà, Països Baixos, Bèlgica i Hong Kong. Tots, centres offshore.

16. Carmen Thyssen. L'aristocràtica baronessa acumula 900 milions d'euros. Fa uns mesos, una investigació delConsorci Internacional de Periodistes va revelar que emprava societats en paradisos fiscals per comprar obres d'art i, òbviament, estalviar-se els impostos corresponents.

17. Simon Pedro Barceló. Propietari d'Hotels Barceló. 850 milions d'euros. L'empresa té una filial a Suïssa.

18. Elías Hernández Barrera. Accionista d'Ebro Foods. 800 milions. País Valencià. Té la sicav Soixa.

19. Enrique i Bartolomé Freire Arterta. Propietaris de Megasa. 750 milions. Principat.

20. Família Roca. Corporació Roca, construcció. 750 milions. País Valencià.

21. Enrique Bañuelos de Castro. Antic màxim accionista d'Astroc. 750 milions. Actualment controla Veremonte, la societat que impulsa BCN World, un complex gegantí on els casinos hi tenen un pes fonamental. Bañuelos simbolitza l'especulació i labombolla immobiliària.

22. Carmen i Liliana Godia. Accionistes d'Abertis i Fersa. 700 milions. Controlen el 8% d'Abertis, que té almenys 15 filials en paradisos fiscals. Liliana, a través de BCN Godia, té inversions en una societat de Luxemburg. Fa uns mesos va haver de declarar, juntament amb el seu marit i el seu cosí, per haver defraudat 5,7milions d'euros en impostos, fent passar despeses personals per despesesd'empresa.

23. Manuel Lao. President de Cirsa. 700 milions. El grup del joc té més de 10 filials en paradisos fiscals com Luxemburg, Panamà o Curaçao.

24. Famílies Botet, Elías i Carbó. Expropietaris de Caprabo. 700 milions.

25. Carmen i Lluís Riu Güell. Propietaris de Riu Hotels. 700 milions. Illes Balears. El hòlding té filials en territoris offshore. Carmen té càrrecs en societats dels Països Baixos.

26. Francesc Rubiralta. Accionista de Celsa. 650 milions. La companyia té tres subsidiàries a Irlanda.

27. Antoni Esteve. Propietari de Laboratoris Esteve, que té una filial a Irlanda. 650 milions.

28. Juan Luis Gómez Trenor. Accionista de Coca Cola Iberian Partner. 600 milions. País Valencià. Té sicav.

29. Javier Serratosa Luján. Controla Nefinsa, Uralita i Zríser. 550 milions. País Valencià. Uralita té filials a Luxemburg, Suïssa i els Països Baixos.

30. María José Soriano Manzanet i Silvestre Segarra. Socis majoritaris de Porcelanosa. 475 milions. Amb filials a Delaware i Irlanda.

31. Juan Lladró Dolz. Propietari de Lladró. 475 milions. País Valencià. El grup té una filial a Singapur. També controla la sicav North Cape Inversiones i és accionista del Banco Santander, amb societats en centres offshore i inversions en la indústria armamentística.

32. Jordi Miarnau Banús. Propietari de Comsa-Emte. 475 milions. L'empresa té societats a Irlanda, Suïssa, Panamà i Andorra.

33. Alberto Palatchi. El propietari de Pronovias acumula 450 milions. És el president de dues sicav: Gesprisa Inversiones i Herprisa Inversiones.

34. Josep Lluís Núñez. Expresident del Barça i propietari de Núñez i Navarro. 450 milions. Va ser condemnat a presó, tot i que mai hi ha entrat, pel cas Hisenda, segons el qual subornava els inspectors d'Hisenda per, òbviament, reduir la factura tributària del grup familiar.

35. Jordi Rubiralta Giralt. Propietari de Werfen Group. 450 milions. Principat. Té filials a Hong Kong, Irlanda i els Països Baixos.

36. José Llorens Torra. Controla Epsa Internacional, construcció. 425 milions. Principat. Té filials a Irlanda i Panamà.

37. Artur Suqué Puig i Carmen Mateu Quintana. Propietaris del Grup Peralada. 425 milions. Van deslliurar-se d'una condemna per l'anomenat cas Casinos, segons algunes opinions per una molt mala instrucció judicial. Se'ls acusava de finançament il·legal de CiU a través del hòlding del joc Inverama, que controlen, segueix actiu i té una filial a Luxemburg. El sogre de Suqué era Miguel Mateu, amic de Franco i primer alcalde de Barcelona durant la dictadura.

38. Héctor i Manuel Colonques Moreno. Accionistes de Porcelanosa. 425 milions. País Valencià. El grup té filials a Delaware i Irlanda.

39. Xavier Bernat. Expropietari de Chupa Chups. 400 milions.

40. Sergio i Beatriz Ferrer. Propietaris dels laboratoris Ferrer. 375 milions. El grup té filials a Hong Kong i Bèlgica.

41. Abel Matutes. Propietari de Fiesta Hotels Group, que té una filial als Països Baixos. L'exministre d'Aznar acumula 350 milions de fortuna i també té càrrecs al Banco Santander. És accionista de Globalia. La seva filla està imputada per corrupció.

42. Ramon Miquel Ballart. Propietari del grup Miquel Alimentació. 350 milions. Té la sicav Invera GRN 2000.

http://periodistaitinerant.blogspot.com/2013/11/el-que-no-explica-forbes-dels.html