Les penes-multa: una eina repressiva més per perseguir les dissidències

D’ençà que el Codi Penal preveu la sanció de la “pena-multa”, recau en la persona condemnada la disjuntiva de pagar la quantitat requerida o bé, exposar-se a haver de complir presó. Les penes-multa són un concepte que apareix arran de la reforma del codi penal que aplica el govern del PP al 1996. Consisteix en el fet que una condemna econòmica, en el cas de no tenir recursos, la paguis amb presó, a concepte d'un dia de presó per cada dos de multa. Això significa que si et condemnen a pagar 6 euros al dia durant 8 mesos i no tens mitjans per pagar, compliries 4 mesos de presó per cobrir el teu "deute amb la justícia".

Aquesta mesura sorgeix com una reforma teòricament progressista en la qual, en certs delictes, la justícia et dóna l'oportunitat de pagar perquè no et fiquin a la presó. Però hi ha d'altres interpretacions: d'un temps ençà, molta gent implicada en lluites socials, per diferents motius, ens veiem condemnades per part dels tribunals a pagar penes-multa. Lluites i pràctiques quotidianes dels moviments socials com l'okupació, la desobediència civil, les lluites en defensa del territori, la participació en manifestacions, sortir a encartellar o a pintar, es troben des de fa temps en el punt de mira d'ordenances cíviques i persecucions policials i judicials. Lluny d'entendre les penes-multa com una mesura progressista de l'aplicació de la justícia, l'entenem com una evolució dels mètodes de repressió cap als moviments socials i una forma de condemnar la disidència i la pobresa.

Així, milers de persones han vist ja com se’ls imposava aquesta modalitat punitiva. Sovint, els condemnats abonen coaccionats la xifra requerida. En altres casos, l’Estat embarga comptes, salaris o propietats per satisfer la seva demanda. I en darrera instància, l’autoritat judicial, veient impossible l’embargament ja que no tothom té comptes corrents, salaris ni béns embargables, ha de triar què fer. Els procediments han estat molt variats i la jurisprudència contradictòria. En alguns casos s’han trobat hàbils mesures alternatives per evitar la presó, en altres la burocràcia ha oblidat els expedients en calaixos perduts i en altres, l’execució de la presó ha estat ordenada i satisfeta.

L’anàlisi, el debat entorn de la pena-multa ha començat amb força en determinats indrets del país, propiciat sovint pels paral·lelismes que existeixen amb les multes ordinàries, multiplicades i augmentades per les famoses normatives del civisme. Hi ha col·lectius que s’han vist forçats a determinar línies d’acció davant del xantatge de la multa i així mateix succeeix amb la pena-multa.

El cas dels dos companys de CNT-Joaquín Costa, Pablo i Martin, que recentment, a finals de novembre, van ingressar a la presó Model de Barcelona on van estar-hi tancats cinc dies pel fet de declarar-se insubmissos davant la pena-multa de 50 € que se’ls hi imposava, ha tornat a posar sobre la taula el tema de les penes-multa. La seva decisió de no pagar és compartida per diferents col·lectius i individualitats i és una manera de dir prou a l’assetjament policial i econòmic contra els moviments socials i les lluites populars.

Aquest empressonament ha representat un fet gravíssim que suposa un clar toc d’atenció per al conjunt de persones actives políticament. El no pagament d’una pena-multa implica entrar a presó: o pagues o ja saps el que t'espera. És també una nova forma d'ofegar econòmicament persones lluitadores o col·lectius socials.

El pitjor perill davant d’aquesta situació, és que sigui ignorada, que no sigui atesa amb la prioritat que mereix ja que té una afectació innegable en el desenvolupament de l’activitat dels moviments socials i sindicals crítics amb el sistema.

Afectació directa i indirecta sobre el conjunt de moviments populars

La imposició d’una sanció econòmica que de no ser satisfeta pot comportar la presó no suposa un enduriment de les conseqüències penals presumibles a l’acció política de la persona militant. La novetat que ha suposat el cas de Pablo i Martín està en la opció voluntària de pagar la sanció econòmica o exposar-te a les conseqüències. És a dir, a la persona condemnada se li dóna la possibilitat de triar. Pot escollir. Però si et negues a pagar, t'espera l'ingrés a presó per uns dies o setmanes, equivalents a la quantia de l'import de la multa. La opció de triar també ve condicionada a la pràctica per les possibilitats enormes que té l’Estat per embargar.

L’afectació per tant cap al conjunt dels moviments polítics, sindicals i socials, en la seva ordinària activitat pública, on hi predominen les accions de desobediència civil, les manifestacions i concentracions, és de coacció inherent a tota eina sorgida del complex sistema repressiu, però també de repte militant tant individual com col·lectiu.

La formulació de la pena-multa té en compte dos paràmetres que combina en la condemna: temps i diners.

Agafant el cas d’en Pablo i en Martín, tenim dues persones condemnades per un delicte de “resistència a l’autoritat”. A partir d’aquí el jutge fixa un període de temps, en funció de la gravetat del cas, i una quantitat econòmica en funció del poder dinerari del condemnat. Els dos sindicalistes de la CNT van ser condemnats a una pena-multa de 10 dies a raó de 5 euros per dia. En total, 50€ de multa... que si no són abonats es converteixen en dies de presó seguint la fórmula següent: Per cada dia que no s’ha pagat pertoca mig dia de presó. Si la condemna preveia 10 dies a x euros, com que no se n’ha pagat cap, cal complir 5 dies de presó.

Cal tenir ben present el poder desmobilitzador de les sancions administratives consistents en la transformació de la pena privativa de llibertat per mesures alternatives de sostracció econòmica. A l’efecte invisibilitzador de la repressió (és molt més difícil generar solidaritat vers un “multat” que per un empresonat), s’hi afegeix el caràcter recaptatori: l’Estat ens xucla els pocs diners que generem amb tantes dificultats i precarietats. I pot fer caure els col·lectius i moviments socials en la vergonyant contradicció d'atacar l’Estat alhora que el financem amb el pagament de les sancions, a més de tota la feina que implica la celebració d’actes per a recollir els diners que seran finalment entregats a l’Estat i que impedeixen per temps i capacitat la celebració d’altres actes que servirien per a finançar les nostres lluites o continuar amb les campanyes en les que estem immersos.

La necessària resposta i solidaritat

Cal reflexionar entorn d’aquestes eines repressives i, sense renunciar a res, mirar d’adoptar els mecanismes per a esquivar-les o fins i tot aprofitar-les. Campanyes genèriques o d’altres de més concretes demanen que a l'hora de realitzar accions, aquestes hagin estat ben calculades, preparades i que les seves conseqüències formin part del desenvolupament de la campanya o, si no n’han de formar part, almenys que no sobrevinguin per sorpresa a ningú, tot i que sempre hi haurà persones i col·lectius que s’enfronten a la repressió sense necessitar càlculs polítics, simplement per dignitat.

La insubmissió a qualsevol sanció, així com a altres obligacions imperatives de l’Estat com ho era la mili, ha estat un important element de lluita, en que el discurs i la pràctica es conjugaven de forma coherent. Les penes-multa, accentuen però tant la multiplicitat d’escenaris en els quals els moviments socials han de preveure quines actituds prendre en tot moment i si aquestes serviran per reforçar les lluites, sobretot pel perill d'originar contradictòries actituds d’assumpció voluntària del pagament enfront un discurs polític contra les penes-multa que es dissol en el silenci, a voltes acomplexat i avergonyit, i a voltes volgut i assumit políticament com a mal menor en una situació col·lectiva de debilitat.

Cal doncs afrontar amb coherència i dignitat la repressió política per tal de no quedar deslegitimats com a moviments revolucionaris. Atendre amb intel·ligència les opcions que se’ns obren, contràriament, pot suposar situacions personals difícils però avenços polítics importants no s'han de desaprofitar.

Joan Saura, responsable polític de l'actuació repressiva dels Mossos d'Esquadra

En els darrers temps, hem sentit a dir que els jutjats estan saturats, col·lapsats, i el Consell General del Poder Judicial fa impossibles per evitar la vaga. En els darrers temps però, hem vist com una doble vara segueix fixant la prioritat dels delictes a perseguir i en aquests, destaquen els desenvolupats per la dissidència política.

Al conseller Saura correspon la responsabilitat política de l’acció dels Mossos d’Esquadra. A aquests agents, i en concret, als membres de la Divisió d’Informació, recau el mèrit d’haver perseguit, localitzat i ordenat als policies de Martorell o de la Brigada Mòbil, la detenció i posterior empresonament dels dos sindicalistes de la CNT, acusats de “resistència a l’autoritat” per negar-se a entregar una bandera a la policia en la manifestació antirepressiva del 17 de juny del 2007, que volia recórrer el centre de Barcelona sota el lema, al·lusiu al sistema polític repressiu: “La repressió no ens tallarà les ales” i va acabar segrestada durant més de dues hores pels Mossos d'Esquadra.

Amb diligència, que no sempre amb eficàcia, els Mossos d’Esquadra remeten informes a l’Audiència Nacional denunciant independentistes que cremen fotografies de la família reial. Amb igual celeritat, identifiquen i sancionen els qui es manifesten, es concentren, o realitzen qualsevol acte públic de contingut polític contrari als interessos del Govern. Carreguen contra estudiants, detenen per simples delictes de faltes, i sobretot actuen sobre la impunitat de que cap responsable polític els molesti pel fet de gestionar fitxers polítics il·legals que contenen dades personals, afiliacions polítiques, activitats polítiques públiques pacífiques legítimes i per tant ajustades a dret constitucional, etc.

Joan Saura, Conseller d’Interior, i Joan Boada, Secretari General d’Interior, renovats en els càrrecs dins d’Iniciativa per Catalunya-Verds, no poden negar la seva responsabilitat política en tota aquesta escalada repressiva. Les bases del seu partit estan sent còmplices d’una fractura ja insalvable entre ICV i els moviments polítics i socials als que desprecien i reprimeixen.

Diversos col·lectius s'estan organitzant per fer front a les penes-multa, cridant directament a la desobediència i la insubmissió. Mira el web: alespenespunyalades.blogspot.com/

Secretaria Comunicació CGT Catalunya