Les pensions no es toquen

És sorprenent la manca de debat i les poques mobilitzacions sorgides al voltant de la reforma de les pensions que el govern vol aprovar abans de cap d'any. La gravetat de la reforma és palesa en els pressupostos públics del 2014 presentats la darrera setmana. "Les pensions pujaran un 0,25%" titulaven fal·laçment els mitjans de comunicació convencionals. Si la inflació és superior al 0,25%, i rarament no ho és, les pensions no pugen sinó que baixen. El cert és que les pensionistes cobraran cada vegada menys. El govern reduirà les pensions no només futures sinó també actuals, quelcom insòlit fins ara. Les conseqüències poden ser dramàtiques atès que les prestacions són ja molt limitades i milers de famílies amb tots els seus membres aturats sobreviuen gràcies a la pensió dels pares, mares, avis i àvies. Això, però, podria ser una oportunitat per mobilitzar un ampli sector de la població en la defensa d'un dret que fins ara crèiem un pilar intocable de l'Estat de Benestar.

El Seminari d'Economia Crítica Taifa ha publicat recentment un breu informe (http://seminaritaifa.org/files/2013/09/laspensionesnosetocan_CA.pdf) on desemmascara els arguments i denuncia les conseqüències d'aquesta reforma de les pensions. Em limito a recollir els eixos del debat i els arguments que han de servir per conscienciar una població colpejada per la crisi i els programes d'ajustament.

Les pensions no tenen relació directa amb la crisi econòmica. Els poders polítics i econòmics plantejaven aquesta qüestió molt abans. El sistema de pensions públic és un dels objectius a enderrocar de l'agenda neoliberal des de fa dècades. L'estratègia de deteriorament de les pensions públiques comença per la reducció de les prestacions. L'argument central que utilitzen els "comitès de savis", sempre formats per representants de la banca i les asseguradores, és que el sistema de pensions és insostenible. Les causes que presenten són que l'esperança de vida augmenta progressivament alhora que hi ha cada vegada menys persones que cotitzen per la caiguda de la població activa. A partir d'aquesta idea estenen l'alarma social i pregonen que a llarg termini no hi haurà diners per pagar les pensions públiques.

L'actual reforma es centra en dos índex d'aparent caràcter tècnic. Per una banda, el Factor d'Equitat Intergeneracional (FEI), a través del qual tots els nous jubilats veuran reduir-se anualment l'import de la seva pensió en funció de l'augment de l'esperança de vida. Per altra banda, el Factor de Revalorització Anual (FRA) afectarà a tots els jubilats, futurs i presents, a través de l'eliminació de la revalorització per l'IPC -índex de preus al consum que mesura la inflació. Aquest índex serà substituït per una complicada fórmula que acabarà provocant la reducció de la capacitat de compra de les pensions doncs difícilment augmentaran per sobre de la inflació.

Observem una vegada més com el llenguatge tecnocràtic i opac és una eina utilitzada pels governs per fer creure a la població que les reformes imposades són l'única i adequada alternativa. Les trampes d'aquests arguments són múltiples, i se'n podria extreure una lectura política sobre el repartiment de l'excedent social produït pels treballadors i les treballadores. Però en un nivell més superficial del problema trobem flagrants fal·làcies.

No hi ha cap motiu econòmic que justifiqui que el pressupost de pensions ha d'estar constantment equilibrat o en superàvit. A cap altra partida del pressupost públic se li exigeix que s'autofinanci atès que són els ingressos via impostos que cobreixen una sèrie de despeses i inversions. Per què les pensions han de pagar-se exclusivament amb les cotitzacions dels treballadors? Si entenem que els ancians són un col·lectiu del qual ens hem de fer càrrec el conjunt de la població també les rendes del capital, i altres impostos, podrien aportar al fons de pensions. Per què no es considera un augment dels ingressos del sistema de pensions? Si cal solucionar l'actual situació de dèficit, present només dos anys ençà i minúscul comparat amb el dèficit d'altres partides de l'administració, es podria augmentar les cotitzacions dels treballadors actius i de les empreses o bé crear un impost a tal efecte o destinar una part dels ingressos dels impostos ja existents.

El número de treballadors, certament minvant per la destrucció productiva causant de la crisi, és una dada secundària. El que importa és la riquesa produïda. Els augments de la productivitat gràcies als avenços tecnològics de les darreres dècades han permès a l'economia produir més mercaderies amb menys treballadors. Deixem ara de banda, tot i que cal no oblidar, el que això suposa en termes de generació d'un creixent exèrcit de reserva i de la intrínseca caiguda de la taxa de guanys del capital. Així doncs, aquests béns i serveis, o valors d'ús, que serveixen per cobrir les necessitats de les persones són cada vegada majors. No cal observar que per produir-ho ha calgut menys treballadors sinó que es genera una riquesa creixent en proporció a una població donada. D'aquesta manera, el problema es desplaçaria cap al moll de l'os del debat: la distribució de la riquesa.

L'altre element important, que explica perquè es recupera ara el debat de les pensions, és que en el context de crisi actual és més fàcil aprovar aquest tipus de mesures antipopulars. La reforma de les pensions públiques casa perfectament amb les polítiques d'ajust centrades en les retallades de la despesa pública, la privatització del patrimoni i serveis públics i la liberalització de l'economia. Per altra banda, la capacitat de reacció de la població, massivament aturada i endeutada i atemorida per l'incert avenir, és molt reduïda.

Un cop tinguem pensions tant reduïdes que no sigui possible sobreviure amb elles, el govern i els promotors de la reforma recomanaran la contractació de pensions privades, no només individuals sinó també col·lectives, d'empresa, quelcom que algunes institucions públiques ja han aplicat als seus funcionaris. Les pensions privades han augmentat fortament els últims anys però sembla que insuficientment pels interessos de les institucions financeres. L'insultant explicació que es troba en la majoria d'informes de la patronal i del sector financer és que les pensions públiques "són massa generoses", i per això els estalviadors no es fan pensions privades. La pensió mitjana, però, és de 858 euros: la mitjana de jubilació de 982 euros i la mitjana de viudetat de 618 euros. Tot i que aquests imports són modestos, les mitjanes no sempre expliquen la magnitud del problema. Segons la fundació FOESSA i Caritas, el 57% dels pensionistes perceben una quantitat inferior a 650 euros (llindar de la pobresa) i el 13% perceben menys de 350 euros (nivell de pobresa severa). La meitat de la població pensionista de l'Estat espanyol és pobra. Però pels experts financers les pensions són "massa generoses".

Les pensions privades gaudeixen d'importants desgravacions fiscals en la declaració de la renda. Si realment calen les retallades i les reformes per reduir el dèficit, i si realment no hi ha diners per les pensions públiques, per què es desgraven les pensions privades? La resposta es troba en el model de fiscalitat que promou afavorir sistemàticament el capital i la població amb rendes més elevades sota la falsa teoria del degoteig.

El vertader objectiu de la reforma és la privatització de les pensions, quelcom que permetria al capital financer gestionar ingents quantitats d'estalvis a través dels fons de pensions privats per destinar als mercats financers globals. Aquesta és una palanca més de l'acumulació per despossessió a través de la qual el capital vol ocupar l'espai d'un dret social que fins ara s'escapava de la seva lògica de valorització.
La conseqüència de la reforma de les pensions serà, ras i curt, l'augment de la pobresa i les desigualtats. A part de l'elevat risc que comporta dipositar els estalvis d'una vida en un fons privat. El sector financer, el realment existent, no les utopies de l'economia ortodoxa premiades amb premis Nobel, es caracteritza, com hem vist darrerament, per les crisis i les pràctiques fraudulentes. De debò volem confiar els nostres estalvis de jubilació a les mateixes institucions de les agències d'avaluació de risc, de la crisi de les hipoteques escombraria, de l'especulació amb deute públic, de la bombolla immobiliària i dels desnonaments? Ens hem begut l'enteniment?

Altres arguments com l'alt cost de gestió de les pensions privades, la baixa rendibilitat, etc. i un aprofundiment en les conseqüències de la reforma els trobareu en l'informe presentat pel seminari d'economia crítica Taifa: Les propostes sobre les pensions i les trampes que plantegen.

En resum, si no hi ha recursos per mantenir el sistema de pensions públic no s'entén d'on poden sortir els recursos per les pensions privades. La crisi de les pensions públiques no és una veritat tècnica. És una construcció política i ideològica. Si es considera el tema en tota la seva amplitud, aquesta crisi no existeix. Cal aturar aquesta reforma. La única manera de defensar el dret a una pensió digna és la mateixa com es va aconseguir: la lluita i la mobilització social.

* Un article d'Ivan Gordillo, membre del Seminari d'economia crítica Taifa, publicat al setmanari Directa.

Vídeo "Las pensiones no se tocan":

Taifa Las pensiones no se tocan from Seminari Taifa on Vimeo.

http://vimeo.com/74460294