CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Les xifres ocultes de la crisi

Dissabte, 29 octubre, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Qui la fa la paga, diu la dita. Però la comptabilitat de la crisi no respon a aquesta màxima: hi ha consens general que tothom s’ha d’estrènyer el cinturó en els moments de depressió, que cal retallar l’estat del benestar i que “res no tornarà a ser com abans”. Tothom? L’aritmètica més bàsica desmenteix alguns números vermells d’una crisi que no afecta tots els ciutadans per igual.

Des de l’inici de les turbulències econòmiques, la tardor del 2007, la banca espanyola ha guanyat ja 66.111 milions d’euros, segons els comptes de resultats fets públics pel sector. Aquesta xifra contrasta amb una altra: 50.000 milions d’euros, la quantitat de la pitjor retallada en matèria de drets socials decretada mai per un executiu espanyol des del 1978. La tisorada prevista per al període 2010-2011 és de 15.000 milions. En el mateix temps, la banca ha previst guanyar, pel cap baix, més de 30.000 milions. Mentrestant, la pobresa ja colpeja dos milions de persones als Països Catalans, on l’atur afecta un milió de ciutadans.

I és que si sobre l’origen de la crisi hi ha amplis consensos —cicle col·lapsat de la fal·lera especulativa, punxada de la bombolla immobiliària, recessió internacional—, el debat sobre com sortir-ne és pràcticament monocolor. Al marge, hi trobem unes xifres que contribuirien a esperonar el debat públic sobre la dimensió de la crisi, sobre com l’estan enfrontant els governs i, sobretot, sobre qui n’està pagant la factura i a quin preu. En paraules de l’economista Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, la situació es resumeix en una màxima: “Socialitzar pèrdues, privatitzant guanys: així estem sortint de la crisi”.

Amb les reformes aprovades el maig del 2010 pel Govern de Rodríguez Zapatero ja es podia estimar que durant el període 2007-2013 es produiran a l’Estat espanyol unes retallades socials valorades en 50.000 milions d'euros, una reforma de les pensions que ha ampliat als 67 anys l’edat de jubilació i una reforma laboral que, segons els agents socials, ha precaritzat més les condicions de treball. Alhora, segons les projeccions estimades de la patronal bancària espanyola, ja es pot albirar que en el mateix període de temps la banca guanyarà 111.000 milions d’euros, més del doble del que es retalla.

Les balances de la crisi

Les dades oficials, obtingudes de l’Associació Espanyola de Banca (AEB), parlen de guanys continuats en plena època de crisi. Des del 2003, la banca espanyola ja ha acumulat uns beneficis nets de 145.000 milions d’euros. I una tercera part d’aquests guanys s’han produït després de l’esclat de la crisi. El 2007, 18.874 milions d’euros; el 2008, 16.602 milions; el 2009, 15.695 milions. I el 2010 —amb 310 oficines tancades i la supressió de 1.105 llocs de treball al sector— ha esdevingut una nova mostra de beneficis consolidats, que s’han apujat fins als 14.940 milions d’euros. Un 5% menys que els registrats el 2009.
En el tercer any de la crisi i en la posició habitual, el Banco Santander d’Emilio Botin va tornar a encapçalar el rànquing amb 8.181 milions d’euros. Seguit pel BBVA, en segona posició amb més de 5.200 milions i per davant de La Caixa, primera entitat catalana del rànquing, amb 1.307 milions nets. Les dades, però, estan parcialment esbiaixades perquè les principals entitats financeres han estat tancant els darrers exercicis amb dotacions milionàries per a provisions. Durant el 2010, a tall d’exemple, les cinc primeres entitats bancàries van dotar-se de provisions per valor de 6.670 milions d’euros. Cal apuntar, a més, que els comptes d’explotació de les dues principals entitats, el BSCH i el BBVA, estan directament vinculats a la seva expansió a l’Amèrica Llatina.

Tot i aquests grans beneficis, la banca ha rebut durant la crisi econòmica el suport decidit de polítiques públiques de rescat: des d’un FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària) de 6.750 milions d’euros carregats als Pressupostos Generals de l’Estat fins als plans de rescat de 150.000 milions anunciats per injectar liquidesa i reactivar un crèdit que mai no ha arribat al teixit productiu.

Per a Miren Etxezarreta, catedràtica emèrita d’Economia Aplicada de la UAB, les dades demostren alhora “el gran poder de la banca” i que “qui està pagant la crisi són, finalment, els treballadors i les treballadores i la població en general”. “De múltiples maneres”, afegeix, “amb l’atur desbocat que estan patint, amb l’empitjorament de les condicions de treball, amb la retallada de drets socials, amb la disminució de l’estat del benestar i amb l’afebliment de drets democràtics, entre altres.” I l’estadística és, en aquest cas, crematística: durant el 2010 la banca va guanyar 40 milions d’euros diaris, 1,7 milions d’euros a l’hora, 28.424 euros al minut, ben bé 500 euros al segon.

No només la banca guanya

Però no és només la banca qui no ha perdut sota la crisi. Només el 2010, les empreses multinacionals amb matriu estatal i la borsa espanyola també van obtenir uns guanys: en concret, 86.228 milions d’euros tot i trobar-nos en plena recessió. Només amb el 17,39% d’aquests beneficis n’hi hauria prou per revertir l’impacte negatiu de les retallades socials aplicades al període 2010-2011. Les grans empreses espanyoles agrupades entorn l’Ibex 35 van tancar el 2010 amb uns guanys nets de 47.000 milions d’euros. Al capdavant hi ha els més de 10.000 milions d’euros obtinguts per una Telèfonica que ja ha anunciat, malgrat tot, acomiadaments massius. La borsa espanyola, segons dades de Borses i Mercats Espanyols (BME), va retribuir durant el 2010 24.228 milions d’euros als accionistes, un 24% menys que el 2009 —32.208 milions—.

A les xifres més silenciades de la crisi caldria afegir-hi també el còmput de l’elevat impacte del frau fiscal i l’economia submergida, on treballen quatre milions de persones i que suposa que l’Estat deixi d’ingressar entre 70.000 i 241.000 milions d’euros anuals, segons les organitzacions professionals dels inspectors d’hisenda. En el cas de l’evasió fiscal, cal apuntar un detall significatiu per on s’ha passat de puntetes aquest 2010: entre els més de cent defrauadors del fisc espanyol que van ser enxampats amb comptes opacs a la sucursal de LGT a Lienchenstein hi constava Artur Mas Barnet, pare de l’actual president de la Generalitat de Catalunya. El cas es va tancar el novembre passat a l’Audiència Nacional espanyola per “prescripció delictiva”: l’evasió era anterior al 2002 i l’actual president, aleshores conseller d’Economia, constava com a beneficiari del compte.

Creixen els sous dels consellers executius

Tot i l’impacte de la crisi, els sous dels grans directius també s’han incrementat. Mentre el 56% de la població catalana viu amb menys de 1.000 euros mensuals, els 584 càrrecs de conselleres executius i alts directius de les empreses espanyoles de l’Ibex35 van cobrar una mitjana de 989.000 euros durant el 2009, arribant a nivells retributius que han batut rècords històrics.
Aquesta mitjana suposava, el 2009, 113 cops el salari mínim interprofessional, quan el 2005 era 93 cops superior. La diferència encara és més abismal si se cenyeix la comparativa als càrrecs de consellers executius: cobren 313 cops el salari mínim: 2’7 milions anuals com a mitjana. Comparat amb l’any 2005, la xifra ha crescut un 33% des de l’arribada de la crisi. Una crisi que també ha permès, paradoxalment, que les grans fortunes de les deu principals famílies espanyoles hagin crescut un 27% durant l’anomenat “pitjor any de la crisi”: 6.800 milions d’euros més de patrimoni el 2008. Mentrestant 442.000 petites empreses han tancat des del 2008 a l’Estat i la destrucció d’ocupació ja supera el milió i mig de llocs de treball, amb una mitjana diària de deu EROs (Expedient de Regulació d’Ocupació).

Les dades de grans riqueses relatives al 2009 també són suggerents: els grans patrimonis van créixer un 12,5% i a l’Estat espanyol hi ha 143.000 persones —16.000 més que l’any 2008 però 17.000 menys que el 2007— amb un patrimoni superior als 814.000 euros. Un estat, el dotzè en el rànquing mundial de països amb més fortunes personals, on continua creixent l’escletxa de la desigualtat: les elits, el 10% de la població, acaparen ja el 30% de la riquesa estatal i també el 70% de la riquesa d’origen financer, segons les dades recollides a “La crisi a l’estat espanyol: el rescat dels poderosos”, elaborat pel Seminari d’Economia Crítica Taifa.

Bons de la Generalitat: la banca també tarifa

Des de la mateixa perspectiva, el paper de la banca en la recent emissió de deute públic de la Generalitat tampoc se salva de l’anàlisi crítica. L’emissió de bons de la passada tardor, realitzada per un valor de 3.000 milions d’euros, va deixar un rendiment net de 72 milions d’euros a les caixes i bancs que la van gestionar. L'anterior govern tripartit —PSC, ERC i ICV— va aprovar una comissió bancària mitjana del 3%, que minvava a la baixa en el tram final de l’emissió. Finalment, més de 72 milions d’euros de guanys directes per a la banca, a cavall del cobrament de comissions d’intermediació i el risc hipotètic —que no es va produir— d’haver d’assumir la part de l’emissió que no és col·loqués. La inclusió d’aquest 3% addicional va implicar un elevat interès final del 7,75%, que ha generat un nou deute públic addicional de 193,5 milions d’euros. Uns 120 milions destinats a retribuir els inversors. La resta, el 37% del total dels interessos, anirà a parar directament a unns bancs que abans de l’emissió s’havien negat a concedir reiteradament nous préstecs a la Generalitat, entre ells ‘La Caixa’.

Que la banca tarifi aquesta mena de comissions en plena aplicació de greus retallades socials, deixa molt clar qui té la culpa de la catàstrofe econòmica actual, en la que el sistema financer fa negoci a costa dels governs a compte de la crisi que ell mateix ha provocat: presta diners als governs amb uns interessos —o unes comissions, en el cas dels bons la Generalitat— astronòmiques, quan aquests diners els governs els fan servir per recollir els plats trencats de la crisi a la qual ens han dut els bancs. En el cas del bons de la Generalitat, els nostres bancs, escudant-se en un context financer internacional negatiu que en aquell moment desconfiava interessadament del deute públic i negociant unes comissions abusives.

L’emissió de deute de la Generalitat va servir per cobrir un dèficit públic que és conseqüència directa de la crisi, i el govern tripartit va considerar l’emissió de bons com a inevitable per tal generar deute i ingressos per mantenir serveis i prestacions socials bàsiques sense haver de recórrer a retallades socials.

Nous bons, més comissions

Cal afegir que amb la nova emissió de 2.700 milions impulsada pel nou Govern català aquest 2011, aquestes comissions han estat rebaixades parcialment, tot i que la banca tornarà a guanyar: entre el 2,5% i el 0,75%, segons els trams, en el cas dels bons a un any, que també baixa el tipus d’interès que rebrà l’inversor fins al 4,25%. I una comissió variable que oscil·la entre l’1,75% i el 0,5% anual per als bons a dos anys.

En relació al rol de la banca i a la gestió de l’emissió de deute públic, Miren Etxezarreta opina que els bancs “han aconseguit manegar la crisi segons els seus interessos” i que “han tornat a guanyar perquè estan disposats a tot per guanyar més, perquè manen molt i perquè la Generalitat els necessitava”. La catedràtica emèrita de la UAB insisteix que, com a oportunitat perduda, no s’ha fet res durant la crisi per disminuir l’enorme poder que ha acumulat el sector financer.

Considera que al govern tripartit “li va faltar imaginació i voluntat per fer les coses de manera diferent, i probablement estan massa convençuts que només la manera habitual de fer les coses és vàlida i ni tan sols els passa pel cap provar de fer-ho diferent: per exemple, ressaltant la importància de la inexistència d’una banca pública i treballant per recuperar-la”.

A propòsit, doncs, del silenci que envolta uns beneficis bancaris que no paren de créixer enmig d’una crisi social d’ampli espectre i llarga durada, Etxezarreta rebla el clau citant el financer nord-americà Warren Buffet: “Si això és la guerra de classes, la nostra va guanyant”. Abans, durant i, previsiblement, després que esclatés la crisi: rere tretze anys consecutius de pèrdua de poder adquisitiu, avui hi ha dos milions de persones pobres i més d’un milió d’aturats als Països Catalans.

Anàlisi del tractament mediàtic

Les xifres dels guanys bancaris no són cap secret, però costa trobar articles en profunditat que llegeixin la realitat i donin claus d’interpretació de com estem sortint de la crisi i sota quines apostes. Les dades, però, hi són. Les ofereix trimestralment l’Associació Espanyola de Banca (AEB), la patronal del sector. Però l’anàlisi crítica, els debats públics o la incorporació de veus que aprofundeixin un debat econòmic que tragina entre la “refundació del capitalisme” proposada per Sarkozy i els corrents d’economia crítica han estat pràcticament inexistents. Només la premsa econòmica especialitzada —defensant el rol fonamental de la banca en la solvència i fortalesa de l’economia— i la premsa alternativa —“Cop d’Estat econòmic”, titulava el setmanari Directa el maig del 2009— han situat elements i dades per comprendre la dimensió de la crisi.

Tot i així, també hi ha hagut excepcions en la premsa generalista, com el tractament informatiu ofert pel diari Público. Desapercebuts entre l’allau de notícies, també s’ha publicat articles puntuals rellevants, com ara “Sueldos récord en plena crisis”, publicat el 16 de maig pel periodista Miguel Jiménez a El País. També Enric Juliana, a La Vanguardia, ha reiterat en articles dominicals d’anàlisi que l’economia espanyola ja era una economia “intervinguda pel Directori alemany”, en referència a una Angela Merkel que dissenya i ordena la política econòmica actual de l’executiu Zapatero.

Sigui com sigui, les línies mestres del tractament informatiu vers el paper de la banca, abans i durant la crisi, comencen a caminar ja per la inquietant deriva d’esdevenir tot un tabú informatiu. A aquest risc hi contribueix de forma decidida el fet que les grans institucions financeres són un dels primers inseridors de publicitat en una premsa en crisi, que a les seccions d’economia predomina la ideologia liberal i que, alhora, molts bancs posseeixen importants paquets d’accions dels principals mitjans. A tot plegat s’hi afegeix el fet socialment acceptat que els afers econòmics són matèria reservada a experts i que els comuns no hi estem preparats. Però davant aquest fatalisme econòmic, el filòsof Slavoj Zizek ja va alertar el novembre passat a Le Monde Diplomatique que l’aposta per la despolitització de la crisi només pretenia vendre els plans d’austeritat com una mera resposta tècnica a imperatius economicofinancers i no com el que eren: estratègies fruit de decisions politicoeconòmiques.

Bibliografia

La crisi a l’Estat espanyol: el rescat dels poderosos.
Seminari d’Economia crítica Taifa (2010)
Apunts teòrics per entendre la crisi.
Seminari d’Economia crítica Taifa (2010)
La quiebra del capitalismo global: 2000-2030.
Ramon Fernández Duran. Virus (2010)
Democràcia econòmica. Vers una alternativa al capitalisme.
Coordinat per Antoni Comín, Jordi Garcia i Luca Gervasoni. ECOS (2009)

Recursos i fonts

Asociación Española de Banca.
Dades trimestrals sobre els balanços de la banca espanyola.
www.aeb.es
Seminari d’Economia Crítica Taifa.
www.seminaritaifa.org
Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya. La XES ha editat dos decàlegs quotidians contra la crisi, amb alternatives concretes de treball, consum i estalvi adreçades a persones i col·lectius per avançar cap a una economia més democràtica, justa, ètica i sostenible.
www.xes.cat

* Article de David Fernàndez extret de l'Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics del 2010

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció