CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

L’esquerra de karaoke porta en el seu sarró a l’extrema dreta

Dijous, 8 abril, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Amb el seu permanent exercici de pensament únic, l'esquerra ni-ni, que ni transforma quan està en el poder ni s'oposa quan passa a l'oposició, és el millor abonament per a la irrupció de l'extrema dreta. Les eleccions com cànon democràtic en el sistema capitalista de mercat suposen entronitzar un pèndol polític que sempre torna al seu estat de repòs. El ciutadà dels països més desenvolupats té una opinió estomagant d'aquesta democràcia-tipus sustentada sobre un insuls i interminable tobogan de comicis. Urna va, urna ve, entre eleccions de tots els tipus -municipals, regionals, nacionals i supranacionals (cas Unió Europea)-, la democràcia es ritualitza com una carrera de desgast, un viatge a cap part. De la dreta a l'esquerra i de l'esquerra a la dreta, les rodes de molí amb que combrega el menys dolent dels règims possibles giren com un Sísif rediviu. I així, pesadament, amb una jibaritzada democràcia de karaoke, la rutina representacional corca vides, projectes i il·lusions en forma de fastig polític i indiferència ciutadana…fins que arriba el llop.

És un disc rallat, un dèjá vu. D'aquesta forma, tot torna on solia. Canvia una mica perquè tot segueixi igual. La dreta i l'esquerra se succeeïxen com les estacions de l'any sense alternar els principis econòmics que basen el seu domini. Els vicis privats, un fecund tòpic amb diversos segles de rovell, se segueixen utilitzant per a incubar virtuts públiques. L'oci de l'amo, l'opulència del ric, l'explotació dels poderosos i el malbaratament dels agraciats creen treball i riquesa a mans plenes de manera altruista. Així es justifica el sistema circunvalatori realment existent. Què seria de nosaltres si els caps es trenquessin! O els bancs. O les multinacionals. Per això cal rescatar-los amb la pròpia sang si calgués. A cavall regalat no li miris la dent. Una fàbrica de mines antipersones, una radioactiva central nuclear, el pressupost per al mortífer exèrcit, no són armes de destrucció massiva sinó oportunitats laborals que no cal deixar escapar.

Tot aquest vaivé de màscares i ventrílocs pomposament intercanviades cada 4 anys condueïx del no-res a la més absoluta misèria. De vegades s'assagen cavalls de refresc, que a manera de “terceres vies”, “operacions reformistes” o “upeydes” busquen dinamitzar el mercat polític en moments d'aclaparament i cansament amb la introducció d'aquestes “marques blanques”. Però són il·lusions, miratges, que no aguanten dos assalts. Després, agostat el cicle i revelat que el rei està nu i no té res que oferir sinó més del mateix, sorgeix el tercer en discòrdia. L'extrema dreta sempre torna perquè olora l'espai que ni la dreta ni l'esquerra cobreixen. La dreta simple per mancar de prospectiva i l'esquerra formal perquè en el seu afany per a mantenir-se en el pòdium promou una cultura conservadora que bressola la seva tomba. Així, l'únic terrè per al canvi i l'antagonisme que deixen els vectors hegemònics és l'abonat per als demiürgs de l'extrema dreta, com ha sabut veure la politòloga Chantal Mouffe. L'extrema dreta és filla de la canonització del consens i de l'oportunisme moral.

Els resultats de les regionals franceses compleixen a carta total aquest designi. Una dreta clàssica tocada per la crisi, una esquerra nominal parapetada en la política espectacle que es mira el melic pel mirall retrovisor de la història i una esquerra radical incompresa pel gran públic mediocratitzat, han coronat a les hosts xenòfobes de Le Pen al tercer lloc de la collita electoral. Mentre l'esquerra transformadora s'enfonsava i les restes del en altres temps poderós Partit Comunista Francès (PCF) consumaven la seva liquidació, el front de l'exclusió racial i el patrioterisme redemptor assolia el 11,42% dels vots (el 22% en els seus feus), a imatge d'aquell sorpasso de les presidencials del 2002, on va captar el 17,9% dels sufragis.

L'extrema dreta neix de les renúncies de l'esquerra i de la impotència de la dreta. Mai ve sola. Arriba a lloms dels fracassos mancomunats dels seus mentors en el sistema. L'extrema dreta sempre està convocada. És un etern déjà vu. I és així i sempre ho serà perquè els rails sobre els quals es prospera estan en el ADN del model capitalista i depredador de mercat que dicta l'estratègia dels partits polítics i de les ideologies simulacre que usen per a legitimar-se. És la pròpia axiologia del sistema, acatada sense refutació per dreta i esquerra conjuntament, la que condiciona de manera inexorable la llei del pèndol de les democràcies de karaoke que ens governen.

El populisme feixista és un fenomen modern, propi del gregarisme d'una societat de masses amb l'individu en retirada i el declivi d'allò públic-social, el que Aristóteles va anomenar zoon politikon, a les mans del privat competitiu. Un magma que els mitjans de comunicació de masses, autèntiques extensions de l'home (Mc Luhan) / òrgans de l'home (Santiago Alba), ha engegantit fins a projectar un solipsisme multitudinari que busca la seva redempció en líders providencials que evitin el glop d'haver de pensar i decidir per si mateixos. Una por congènita a la llibertat, a l'autodeterminació, vitaminat d'esperit competitiu, autoritarisme, materialisme, servilisme voluntari, autisme ètic i localisme mental són els paràmetres d'aquesta axiologia dominant de la classe dominant que expulsa tot besllum democràtic de l'imaginari social. Amb aquesta mutació es propicia el llevat que precisa la deshumanitzada massa per a assumir el desembarcament dels “nous bàrbars”, sols o a la berlusconiana manera.

El ritornello de l'extrema dreta no té mèrit. Està en l'ambient cultural i ètic empobrit que el capitalisme i els seus atributs de consum, insolidaritat, mediació, mediocritat i darwinisme social procuren cíclicament. Encara que els moments estel·lars solen coincidir amb les etapes de reflux democràtic i d'Estat de Dret que el propi sistema impulsa en la seva fugida cap a davant. Quan, com ara, una crisi desfermada pel sistema financer (la metàfora reencarnada dels Protocols dels savis de Sión)) saqueja el patrimoni cívic i els partits establerts pacten tot el pactable al marge del parlament (teòrica seu de la sobirania) per “interès general”. A nivell polític i nivell laboral, on les cúpules de patronal i sindicats solen arribar a un “diàleg social” que precaritza als representats a canvi de reforçar les posicions dels representants fins a convertir-los en casta., contribuint així al descrèdit de tot el que soni a democràcia entre la base social.

Cremades les naus que han servit durant anys d'arques de Noé a dreta i esquerra, el camí per a la insurrecció ultra està expedit. Encara que hi ha teòrics, com Carl Amery a "Auschwitz, comença el segle XXI?", que fins i tot sostenen que el bacil totalitari no és un cep del passat sinó una constant de la civilització occidental. Una extrema dreta, ull al pegat!, amb pàtina anticapitalista i revolucionària perquè es nodreix sobretot dels estrats proletaris que han desertat del moviment obrer i les classes damnificades a les quals disciplina en la nova obediència deguda. Cap frase explica millor l'efecte crida del pensament únic a favor de l'extrema dreta que el que s'ha dit pel numero dos del PSOE d'Ourense al fitxar pel partit Popular: “seré tan fidel al PP com ho vaig ser amb el PSOE”.

(A José Vidal-Beneyto, que va denunciar la “modèlica transició” com la causa del nostre pensament únic i va tenir la gallardia de proclamar que a Espanya solament un periòdic alternatiu com Diagonal i el que subscriu aquest escrit havien investigat el “tenebrós pou” dels fons financers del capitalisme criminal).

Rafa Cid

Article extret del web de la Red Libertaria Apoyo Mútuo:

www.red-libertaria.net/noticias/modules.php?name=News&file=article&sid=2339

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció