L’esquerra real després del 27-M. Article d’opinió del Secretari General de CGT-PV

Des de la mateixa nit del 27 de Maig no han cessat de produir-se reflexions i lamentacions sobre els resultats que vandeixar les urnes en la més recent cita electoral. Vistes les coses sense passió partidista de cap tipus, no es pot negar que l'esquerra (fins i tot si incloem encara sota aquesta denominació als tecnòcrates del PSOE) ha rebut un sever correctiu, ja que ha estat incapaç de recuperar ciutats i comunitats tan valuoses com Madrid o València. Que els socialistes hagin arravassat, mitjançant aliances d'allò més variat alguns ajuntaments importants al PP no pot interpretar-se frívolament com un avanç de les hosts de Rodríguez Zapatero.

Els resultats del 27 de maig l'única cosa que han posat en evidència és el que ja se sabia: que la societat espanyola s'ha bipolaritzat entre el conservadorisme ideològic i el neoliberalisme econòmic, que encarnen perfectament els nois i noies del PP, i la socialdemocràcia enamorada del lliure mercat, que defensen a ultrança els nous socialistes. Fora d'aquests dos grans blocs només existeixen nacionalismes que van a la seva (com no podria ser d'altra forma) i una galaxia de grupúscles comunistes o verds (pàl·lids) que, amb prou feines, poden optar a un grapat de diputats i regidors amb els quals negociar amb algun dels grans a l'hora d'enxampar un tros del pastís/poder.
Per tant, i si de debò es vol reflexionar sobre la crisi de valors que pateix la societat actual, no podem limitar-nos a analitzar els freds números que ens proporcionen els cada vegada més ràpids i previsibles escrutinis de vots emesos. Que guanyi el PP o que ho faci el PSOE no canvia bàsicament la posició dels ciutadans enfront de la política, l'economia o les llibertats i drets socials. Prova d'això és la cura extrema que els líders de les principals formacions posen a l'hora de pronunciar-se sobre assumptes delicats, sobre aspectes respecte als quals seria imprescindible i lògic que discrepessin la dreta i l'esquerra si, de debò, aquestes concepcions signifiquessin una mica que més un color o un símbol identificatius davant el potencial votant.

Sorprèn (si un encara pogués sorprendre's d'alguna cosa) l'absoluta coincidència dels uns i els altres davant qüestions com la immigració, les privatitzacions, les retallades socials, l'AVE, la congelació salarial, el desarrollisme suïcida, l'especulació urbanística, el consumisme, les deslocalitzacions d'empreses, etc. Es diria que els candidats tot just tenen idees i propostes amb les quals convèncer a l'elector, pel que la seva sort depèn de la imatge davant les càmeres, l'habilitat per a mentir sense posar-se vermells i la capacitat per a esbossar mitja dotzena de frases una mica ocurrents.

Amb tals models d'oratòria i amb projectes tan poc il·lusionants, ningú hauria d'estranyar-se ja que l'abstenció pugi uns quants punts cada vegada que som convocats a les urnes. I això sense que els grups partidaris de l'abstenció (anarquistes i autònoms, especialment) facin tot just campanya contra la participació en les eleccions. L'anarcosindicalisme i altres corrents del pensament llibertari no conten en aquests temps del pensament feble amb la incidència i l'activisme que van tenir en la primera meitat del segle XX, pel que l'alta abstenció és en exclusiva el resultat de la política que es practica des dels partits i institucions que es declaren defensors incondicionals de la participació ciutadana.

Vist l'estancament de les posicions; amb una dreta exultant i insultant després dels seus èxits actuals, amb una esquerra institucional que fa el possible per situar-se en el disputat i tranquil centre, i amb altra esquerra radical a la vora de l'extraparlamentarisme, que no veu més sortida que l'entrada en les caduques institucions burgeses, és evident que limitar-se a efectuar lectures de resultats i a especular sobre possibles coalicions per a un futur més reeixit no serviran de molt a aquesta altra esquerra social que, plogui o faci sol, hagi eleccions o no, segueix bregant i ideant per un canvi profund de societat. I que ho fa diàriament, sense esperar als quaranta dies de campanya de cada quatre anys.

Aquesta esquerra utòpica és avui possible; l'altra no, perquè ella mateixa s'ha invalidat. És hora ja que ciutadans i col·lectius, analistes i mitjans de comunicació, pensadors i universitaris, canviïn de xip i deixin de veure en la urna l'únic camí per al canvi social. Fora de les institucions del sistema es troba en els nostres dies el més fresc i actiu de les idees trasformadores: en les cimeres contra la globalització, en l'ecologisme antiparlamentari, en l'antimilitarisme, en el fenomen okupa, en els moviments llibertaris i autònoms, etc. és actualment on es dóna un major grau de participació, d'il·lusió, de debat, de propostes i projectes que s'oposen frontalment al neoliberalisme econòmic i al pensament únic que amenacen no només les llibertats i drets de tota la societat, sinó l'existència mateixa de l'espècie humana.

Si es vol avançar cap a una societat més lliure i justa serà imprescindible que es trenqui amb tot el que limita i reprimeix les llibertats individuals. Reivindicacions i valors que fa segles van ser un esperó per a les lluites emancipatories, com el vot o el parlamentarisme, han cobert ja el seu cicle i són estratègies perfectament tolerades i assumides pel capitalisme perquè s'han revelat innòcues i sedants.

Antonio Pérez, Secretari General CGT Pais Valencià

26 juny 2007