CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

L’eterna vigència de Durruti

Dimecres, 11 gener, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

"Els amos del món ho tenen tot, però no herois com Durruti. Per això el seu odi vers ell i vers el moviment revolucionari en general. És l’odi sempre renovat de l’inferior al superior, de la pusil·lanimitat a la grandesa, del vil al noble, del mediocre a l’excepcional. Les forces que avui administren el planeta, sigui en nom de la dreta clàssica o de la pseudoesquerra venuda al sistema, es veuen mancades d’autèntics herois, i els que fan passar per herois no són més que tristes productes de posar i treure fabricats pels professionals de la imatge i de les public relations al servei de l’statu quo. I ells són els primers a saber-ho, fet que explica la seva neuròtica obsessió per eradicar de la consciència col·lectiva figures històriques com ara la de Durruti".

El valor de tota obra d’art ha de mesurar-se per la seva capacitat de captar i de transmetre l’essencial. Això és precisament el que ha aconseguit l’equip realitzador del film sobre Durruti: oferir-nos una síntesi cohesiva de la biografia personal i històrica del gran anarquista espanyol. Gràcies al criteri selectiu seguit per Jean-Louis Comolli i els seus col·laboradors en l’ordre temàtic i seqüencial i a la tasca assessora d’Abel Paz, la cinta no conté res de superflu ni exclou res del que l’espectador necessita saber per fer-se una idea idònia del que l’heroi llibertari era i representava.

Un altre dels mèrits del film consisteix, al meu parer, en l’intent de reconstruir la figura de Durruti des de l’òptica d’una època que ha perdut la memòria històrica, menysprea tot el profund i viu sota l’imperi burgès i embrutidor del culte a allò merament efímer i banal. La inseguretat que s’apodera d’Albert Boadella i Els Joglars a l’hora de representar les diverses escenes de l’obra no és només el problema professional d’un quadre d’actors, sinó que reflecteix l’alienació d’un estadi històric que ha perdut tot contacte amb l’heroic i universal. Però si d’una banda ens fa mal la incomprensió, el silenci i l’oblit sorgits entorn de Durruti, Francisco Ascaso o García Oliver com arquetipus superlatius del que va ser el moviment llibertari espanyol de la primera meitat del segle XX, de l’altra ens permet, paradoxalment, adquirir una consciència més profunda i radical de la seva grandesa militant i humana.

A tot això contribueixen, de manera notable, els romanços compostos i interpretats per Chicho Sánchez Ferlosio amb l’inimitable carisma de la seva veu i de la seva presència física. En veure’l a la pantalla m’he vist obligat a recordar necessàriament la inoblidable vetllada que fa uns anys vam passar amb José Luis Balbín i altres amics en no sé quin restaurant de Madrid, després d’una també inoblidable actuació seva a Belles Arts.

El modus operandi del documental està basat en l’efecte de distanciament (Verfremdungseffekt) brechtià, la finalitat del qual era la de desemmascarar la fal·laç il·lusió màgica del teatre convencional burgès per ubicar-se en l’àmbit de la crua realitat social. Però la pròpia dialèctica del personatge que els actors han de representar els obliga, una i altra vegada, a interrompre’n els diàlegs i monòlegs dubitatius per lliurar-se totalment a l’escenificació èpica i sublim que la figura de Durruti exigeix. No són els actors els qui s’imposen a Durruti, sinó que, al contrari, és la seva personalitat excepcional que triomfa sobre ells. Això és també el que l’espectador desitja i espera: la presència directa i ininterrompuda de Durruti.

Parafrasejant Max Horkheimer podríem dir que Durruti és la nostàlgia del que és completament distint; d’aquí que tot intent de problematitzar o desublimar la seva dimensió històrica i humana estigui condemnat de bell antuvi al fracàs. Crec que tant Comolli com Boadella i els seus col·laboradors eren plenament conscients d’això, i que totes les seves vacil·lacions i interrogants no són més que una maniobra tècnica de diversió per ressaltar encara més el que Durruti va ser. Precisament perquè la societat de consum significa el triomf del fet petitburgès per antonomàsia, la personalitat de Durruti es converteix, per si mateixa, en una acusació muda i implícita del que l’home actual és: un «esclau sublimat» (Marcuse) de l’anomenada societat del benestar o de l’abundància, i a la majoria dels països, ni tan sols això, sinó pura humiliació i misèria permanent.

Els qui negant Sòcrates i Plató confonen l’èxit i la demagògia amb la veritat poden naturalment permetre’s el luxe d’afirmar que els valors que Durruti encarnava han passat definitivament al museu de la història. Però la situació agònica en què es troba el món és la prova més rotunda que la lluita sostinguda per Durruti i els seus companys contra la impostura del poder segueix essent tan actual com ho va ser aleshores.

La figura del gran heroi revolucionari és tan immortal i eterna com la del Quixot i per això sobreviurà, una i altra vegada, als rentats de cervell i als processos de manipulació de la raó instrumental. El film que comentem n’és la millor prova.

Els amos del món ho tenen tot, però no herois com Durruti. Per això el seu odi vers ell i vers el moviment revolucionari en general. És l’odi sempre renovat de l’inferior al superior, de la pusil·lanimitat a la grandesa, del vil al noble, del mediocre a l’excepcional. Les forces que avui administren el planeta, sigui en nom de la dreta clàssica o de la pseudoesquerra venuda al sistema, es veuen mancades d’autèntics herois, i els que fan passar per herois no són més que tristes productes de posar i treure fabricats pels professionals de la imatge i de les public relations al servei de l’statu quo. I ells són els primers a saber-ho, fet que explica la seva neuròtica obsessió per eradicar de la consciència col·lectiva figures històriques com ara la de Durruti.

Aquesta és, al cap i a la fi, el nostre avantatge sobre la resta de moviments: la de tenir herois de veritat, i no engendres propagandístics com els que confeccionen actualment les agències de publicitat capitalistes o com les que va improvisar l’aparell agitprop comunista durant la guerra civil amb figures tan sinistres com en Líster o na Ibárruri.

Però no es tracta només de recordar i d’admirar passivament Durruti, d’evocar-lo de manera abstracta i impersonal, sinó de fer-lo carn de la nostra pròpia carn i d’intentar prosseguir l’obra que ell i els seus companys van engegar. I el primer pas en aqueixa direcció no pot ser altre que el d’avergonyir-nos de no ser com ells. Només a partir d’aquesta presa de consciència personal —això és, d’humilitat— estarem en condicions de ser fidels al seu exemple humà i militant. Fora d’això, penso que el sentiment de vergonya no és el pitjor punt de partida per lluitar per un món més just; és, per contra, la resposta que exigeix un món dominat pel cinisme i la condició prèvia per posar en peu una ètica revolucionària digna d’aquest nom.

* Heleno Saña és escriptor i militant anarquista

http://josepaloma.blogspot.com/2011/04/durruti-per-heleno-sana.html

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció