CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

L’ètica i la revolució. Apunts sobre Josep Alomà i el seu temps

Dilluns, 8 abril, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Els escrits de l'anarcosindicalista tarragoní Josep Alomà, que recull Ramon Gras Alomà en el llibre “La Idea. Negre sobre blanc”, proporcionen una visió imparell del que va ser el període de la guerra civil viscut tant des de la il·lusió de la revolució com des de la voluntat de rectitud moral.

No és el moment d'entrar en l'anàlisi dels nombrosos interrogants, encara sense resoldre, que planteja la guerra, i que van des de les seves causes profundes fins als motius pels quals el franquisme en va sortir com a vencedor.

En conseqüència, cal rebutjar la temptació de l'anàlisi fàcil i simplista per a encarar, amb serenitat i valentia, la prodigiosa complexitat d'aquells esdeveniments. El llibre aporta llum sobre qüestions en general relegades, quan no ocultades, pels especialistes en la nostra guerra civil, sobretot per aquells aferrats a explicacions economicistes i mecanicistes, val a dir, deshumanitzades.
Aquests oferixen elucidacions suposadament rigoroses… que tenen l'inconvenient de no partir de la realitat, i d'haver fracassat una vegada i una altra allí on s'han aplicat.

Assenyalaré quelcom que els mecanicistes obliden: tot esdeveniment històric és, a més de polític i econòmic, obra d'individus concrets-reals i també peripècia moral. Per això no hi pot haver revolució sense: 1) qualitat de la persona, el que abans s'anomenava virtut, 2) adhesió reflexiva i pràctica de qui desitgen revolucionaritzar una línia, normes o ideari moral. Pretendre una altra cosa és situar-se fora de la realitat, en el món dels dogmatismes i els fanatismes.

En Alomà, immers en el remolí de la lluita revolucionària i la guerra civil en la seva Tarragona natal, la qüestió es planteja amb franquesa. Ell va ser un home moral i també un militant de la revolució, en les files llibertàries. El primer, que era previ, el va dur al segon, fusionant ètica amb política revolucionària d'una manera que emociona. La seva idea va ser la de Plutarc: vèncer per virtut.

Per a Josep es tractava d'arribar a la unió de totes les dones i els homes bons, rectes i sense taques no per a fer beneficència o caritat sinó per a posar fi al capitalisme, al militarisme, al clericalisme.

La revolució realitza, per tant, la idea de bé i de virtut, com a atributs de la societat i qualitats anímiques-pràctiques de cada individu.

Sense comprendre que Alomà va expressar un dels anhels més sentits de les masses treballadores en els anys anteriors a la guerra civil i durant ella no es pot percebre aquesta part de la història. Els qui s'entossudeixen a veure en aquella, en la seva gènesi, mers impulsos profitosos, consumistes, zoològics, de desitjos o economicistes, s'equivoquen perquè situen el que era secundari o inexistent en principal, en projectar sobre l'ahir les xacres i tares ideològiques, tan terribles, de l'avui.

Alomà no se'n va per les branques, qualifica a la II República espanyola de “burgesa, capitalista i clerical”, una veritat tan enorme que només els ximples, trastornats o malvats poden negar. La solució?: la revolució. Sí, la revolució.

Aquesta és entesa com un gran canvi integral, que uneix transformacions polítiques, econòmiques, morals, culturals i en la qualitat del subjecte. Per això lamenta, després d'uns mesos de guerra, que “falta el desenvolupament educatiu moral” que millori la qualitat de les multituds i la persona. El seu és “un ideal de bondat, de bellesa, de servei als altres”, no una pugna més o menys atroç per omplir-se la panxa.

Allò substantiu en ell és l'èpica, per exemple, quan exclama “no deixeu la lluita, que el triomf és dels forts!”. Així doncs, conrear en el propi jo la virtut de la fortalesa és precondició de la revolució. Una fortalesa que no sigui usada per a l'agressió traïdora, per descomptat, sinó per a resistir a peu ferm, i si fa falta en ofensiva (com el 19 de juliol), els embats del mal, això és, de l'Estat i el capital.

Quan llegim que defensa “les reivindicacions morals i materials de les classes treballadores” ens sentim aclaparats pel pesar doncs avui només importen les demandes monetàries i consumistes. Els panxacontents i els farts actuals, que han destruït el moviment obrer i popular amb les seves bogeries, no se'n riuen d'aquestes “reivindicacions morals” perquè, en la seva ximplesa patològica, ni tan sols assoleixen comprendre què significa aquesta frase… Així de greu ha estat la reculada. Hem passat de la plenitud a les clavegueres, i d'aquestes al no-res.

Quan llegim que l'afany per autoeducar-se ha de ser substancial, fins al punt de “posar en això tant o més esforç que a demanar una engruna més de jornal, que sempre serà insuficient sota el domini del sistema capitalista”, de nou ens esfondrem per causa de la nostàlgia: en aquell temps Alomà tractava els éssers humans com a éssers humans mentre que avui els “radicals” de per riure l'identifiquen amb una butxaca, una suma de bitllets i un estómac.

Per això Alomà va ser perseguit: ell mateix condemnat a mort encara que després indultat pel franquisme; el seu germà, que compartia els mateixos ideals, afusellat… Diguin-me, qui persegueix els poca-soltes d'ara, obstinats a convertir l'individu en un consumidor groller i subhumà, no en un revolucionari i un subjecte moral, com aquell.

El llibre està delicadament prologat per Heleno Saña, que entén bé al personatge al qual, després de condemnar el maligne ideari del “plaer egoista”, culmina presentant com “un home lliurat a un ideal superior”. Que totes i tots ho siguem.

* Un article de Félix Rodrigo Mora http://esfuerzoyservicio.blogspot.com publicat al núm. 148 de la revista Catalunya.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció