CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Líbia: Gaddafi mata, i la intervenció més

Dissabte, 26 març, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

La situació a Líbia és molt complexa, això és evident. Per això fa falta una anàlisi, no n'hi ha prou amb les reaccions instintives –en un sentit o l’altre– d'alguns sectors dels moviments socials i d'esquerres occidentals. Amb aquestes notes no es pretén oferir una resposta completa i final, sinó aportar elements que ens ajudin a decidir què hem de dir i, encara més important, fer, ara mateix.

No a la intervenció

Si només podem dir una cosa respecte a Líbia, ara mateix aquesta ha de ser: “Prou intervenció!”.

La zona d'exclusió aèria mai no anava a consistir en la simple i innocent protecció dels revoltats. Se sabia que implicaria atacs aeris, dirigits en principi contra les instal·lacions militars de Gaddafi. Però, com va dir Joan Roure, director de notícies internacionals de TV3, en una xerrada per Aturem la Guerra, els bombardejos aeris mai són quirúrgics; sempre hi ha "danys col·laterals". És a dir, en atacar les instal·lacions antiaèries de Gaddafi a Trípoli, es maten civils, potser alguns d'ells procedents dels mateixos barris obrers que s'han manifestat reiteradament contra Gaddafi des de l'inici de la revolució líbia.

La hipocresia de la intervenció és esglaiadora. Quan Israel duia a terme les seves massacres al Líban i Gaza, cap país occidental ni tan sols no va exigir que l'Estat sionista parés, ni de bon tros va pensar en obligar-lo a fer-ho amb míssils i bombes. Entre els que ataquen Líbia ara hi ha els protagonistes de les ocupacions de l'Afganistan i l'Iraq, que han provocat centenars de milers de morts.

El més flagrant és que en el mateix moment en que la "coalició internacional" intervé sota el pretext de defensar els opositors libis, Aràbia Saudita –que col·labora en aquesta coalició– envia mil soldats a Bahrain per sumar-se als atacs mortífers contra els opositors en aquest país. Les protestes massives al Iemen ja han patit desenes, potser centenars de morts, a mans de les forces de seguretat de Saleh, ferm aliat d'Occident. Aquí tampoc hi haurà intervenció per acabar amb la violència del dictador.

Si els països occidentals realment volguessin ajudar els pobles del món àrab en la seva lluita per la democràcia, sortirien de manera immediata de l'Afganistan i l'Iraq, deixarien de donar suport a totes les dictadures de la regió, trencant amb ells en l’esfera política, econòmica i militar. Per sobre de tot, deixarien de donar suport als crims de guerra d'Israel i l’obligarien a complir amb les resolucions de l'ONU. Atès que no fan res d'això, és evident que no els interessa en absolut defensar la democràcia, la justícia, ni res per l'estil.

Els motius de la intervenció

L'explicació més senzilla i evident de la intervenció és el petroli. No obstant això, cal entendre que no és l'únic motiu de l'atac. Un motiu potencial que s'ha de descartar és que Gaddafi sigui un "enemic de l'imperialisme"; a això hi tornarem més endavant.

L'enemic real de l'imperialisme és l'onada de revolucions que s'estén per la regió. Ja van caure Ben Ali a Tunísia i –molt més greu per la seva importància respecte a Palestina–Mubarak d'Egipte. Molts altres dictadors aliats s'enfronten a moviments més o menys grans, com també ho fa Assad, a Síria, que és aliat o amic d'Occident segons el moment. Les revolucions van prendre desprevinguts tots els dirigents del món; tots els seus serveis d'espionatge no van servir per a res.

Si aconsegueixen crear a Líbia un govern estable pro-occidental, això podria ajudar a frenar el procés revolucionari. D'una banda, enfortiria l'element de "canviar-ho tot perquè res no canviï", que és la major esperança dels EUA per salvar els mobles, ara que les revolucions estan en marxa. De l'altra, suposaria tenir un aliat situat estratègicament just entre Egipte i Tunísia, els dos països en els quals el procés revolucionari més ha avançat fins el moment. D'aquesta manera, els EUA i els seus aliats tindrien més capacitat "dissuasòria" davant possibles canvis més radicals en aquests països –per descomptat, aquest argument només és vàlid si es reconeix que hi ha revolucions en marxa a Egipte i Tunísia; a això també hi tornarem.

Per als EUA, les desastroses ocupacions de l'Afganistan i l'Iraq l'han debilitat molt la regió. El fet de presentar-se com a defensor dels libis li podria ajudar a recuperar posicions, i servir de justificació per a les seves accions militars.

Finalment, un aspecte interessant de l'atac a Líbia és la manera en què França es reafirma com a potència militar, després del seu coqueteig verbal (que fins i tot alguns intel·lectuals del Fòrum Social Mundial es van creure) amb el pacifisme l’any 2003. Aquí hi ha un complicat joc polièdric d'aliances i rivalitats entre les diferents potències imperialistes: els EUA, els diferents països de la UE, Xina, Rússia ... N’haurem d'estar atents.

Gaddafi no és dels nostres

A hores d'ara, sorprèn haver d'insistir en això, però val la pena comentar-ho breument.

La presa de poder a Líbia, l’any 1969, per part d'un grup de militars –inspirats en la gesta del 1952 dels oficials lliures egipcis– va ser una acció des de dalt, gairebé sense mobilització social. Com en tantes lluites anticolonials, hi va haver millores socials però es va passar més o menys aviat de l'alliberament a un règim autoritari. Els anys 70, Gaddafi ja era un dictador, però amb suficient retòrica radical com per enganyar a certs sectors de l'esquerra i espantar els governs d'Occident.

En els ‘90, però, després de la caiguda de l'URSS, els governs occidentals i Gaddafi van començar a entendre's; als primers els interessava el petroli, mentre que l'últim buscava suport enfront del creixement a la regió de grups islamistes de l'estil d'Al Qaida. Després de l'11-S, Gaddafi va ser rebut com el fill pròdig, festejat per Itàlia, França, Gran Bretanya... Aquests tres països li van subministrar dos terços de les armes que fa servir ara contra l'oposició. Gaddafi, per la seva banda, va fer cada vegada més explícit el seu paper d'aliat fidel d'Occident, presentant-se com el baluard contra l'islamisme radical i la immigració des d'Àfrica.

Fins i tot durant el conflicte actual, Gaddafi ha intentat defensar-se afirmant que va finançar la campanya electoral de Sarkozy i buscant el suport d'Israel.

La retòrica radical que Gaddafi ha recuperat en els últims dies no ha d'enganyar ningú. No és antiimperialista, sinó un servent de l'imperialisme caigut en desgràcia, com ho era Saddam Hussein. Els que intenten mantenir el contrari només dificulten la mobilització contra l'atac militar occidental, i més en general, fomenten la confusió respecte a què suposa oposar-se a l'imperialisme.

La revolució líbia és tan real com les altres

Alguns dels defensors de Gaddafi intenten presentar les lluites a Líbia com una cosa totalment diferent a les revolucions en marxa en altres països de la regió. S'argumenta que les protestes a Líbia són "tribals", o bé obra d'agents de la CIA. Es nota la contradicció en lloar els "avanços socials" portats per Gaddafi, per després afirmar que la societat líbia és massa endarrerida com per dur a terme una lluita política que no sigui tribal o dependent d'un poder estranger.

En realitat, totes les revolucions de la regió tenen coses en comú i elements molt específics. Al Iemen, la divisió del país durant la guerra freda –amb un nord prooccidental i un sud aliat amb Moscou– encara pesa molt. Des de la unificació del país l’any 1990, qui mana és Saleh, l'antic dirigent del nord, la qual cosa contribueix a les lluites en el sud. D'altra banda, al nord un factor important són les tribus xiïtes. A Bahrain, la divisió religiosa també és clau: el rei és sunnita, recolzat per l'Aràbia Saudita, la majoria de la població, i per tant dels manifestants, són xiïtes... amb la qual cosa alguns els veuen com una cinquena columna de l'Iran, també majoritàriament xiïta.

Així que la lògica que diu que Líbia no és una revolució a causa de tal o qual factor específic porta a descartar totes les revolucions de la regió. Per posar un exemple, un tal Manuel Freytas va escriure que "L'objectiu de la 'democratització' (que comença per Tunísia i Egipte) és (...) instal lar governs titelles legitimats a les urnes (...) En termes estratègics, la substitució del règim 'militarista' de Mubarak per un govern 'democràtic' elegit a les urnes significa la combinació del 'poder dur' (El Pentàgon) amb el 'poder tou' (el Departament d'Estat) dins d'un dispositiu convergent de control per 'esquerra' i per 'dreta'". És a dir, tot és una maniobra des de dalt, de la CIA i el Pentàgon.

Lenin va explicar el 1916 que en totes les revolucions autèntiques hi ha factors diversos, lluites de la petita burgesia per qüestions nacionals, religioses, etc. i que "qui espera una revolució social pura, no la veurà mai. Serà un revolucionari de paraula, que no comprèn la veritable revolució".

La debilitat corromp

El revolucionari jueu palestí, Tony Cliff, solia dir que "el poder corromp; la manca de poder corromp absolutament". La debilitat dels dirigents opositors davant els atacs de Gaddafi els va portar a corrompre's, buscant el suport d'Occident.

No és la primera vegada que passa una cosa així. A l'Iraq, els principals partits del Kurdistan iraquià, que tenien historials de lluita antiimperialista, van passar el 1991 a ser aliats dels EUA. Els dirigents d'aquests partits es corrompre totalment, però això no és un motiu per deixar de defensar els drets nacionals del poble kurd.

Els dirigents de l'oposició que busquen la intervenció occidental no han anat tan lluny com els kurds, però cometen un greu error. Pensen que poden pactar amb el diable a mitges, exigint una zona d'exclusió, però oposant-se a qualsevol presència de tropes estrangeres. En realitat, la mateixa lògica que justifica atacs amb avions estrangers també podria justificar exèrcits estrangers i una ocupació en tota regla.

Per molt desesperada que fos la situació de la revolució sota les bombes de Gaddafi, la intervenció estrangera la debilitarà encara més. No es pot fer una revolució sota la protecció militar dels EUA i companyia. Una revolució no és principalment una qüestió militar, sinó social. El punt feble de la revolució líbia ha estat Trípoli, on Gaddafi ha mantingut l'hegemonia, tot i les protestes en molts barris obrers. Els bombardejos occidentals a la ciutat no milloraran el balanç polític a favor de la revolució, sinó que reforçaran el dictador.

Quina és l'alternativa? Alguns parlen d'imposar sancions al règim de Gaddafi, deixant de comprar-li petroli o vendre armes, per exemple. Sembla de sentit comú, però si al mateix temps se segueixen venent armes i comerciant amb Israel, Aràbia Saudita, etc., es reprodueix el tractament desigual evident amb l'atac militar. I és obvi que les ganes dels països occidentals de prendre mesures contra Gaddafi no s'estenen als altres governs dictatorials i/o assassins. Tampoc no hem d'oblidar els terribles efectes sobre la població iraquiana de les sancions que va patir el seu país durant els anys 90. És "realista" exigir sancions contra Gaddafi, perquè els poderosos les poden donar suport; no ho és en els altres casos, perquè ells no les voldran aplicar.

La veritat és que l'esquerra i els moviments socials internacionals no tenim una manera fàcil de resoldre el problema, com no la tenim per al conflicte palestí, ni molt menys davant el fet que uns 20 mil nens a tot el món morin cada dia de malalties i fam. Si la pròpia revolució hagués aconseguit fer caure Gaddafi, hauria estat un pas positiu en el canvi global que necessitem. Però l'enfortiment de l'imperialisme mitjançant la seva intervenció a Líbia –amb les justificacions i excuses humanitàries que siguin– enfortirà l'FMI, el Banc Mundial, l'Organització Mundial del Comerç, i les altres agències que provoquen aquests 20 mil morts infantils diaris. Qui són els que no es preocupen per la pèrdua de vides humanes?

Una solució, revolució

Això ja no és un lema abstracte. L'alternativa a la intervenció occidental és la revolució a la regió... i esperem, amb el temps, més enllà.

És essencial entendre que la revolució tunisiana no va acabar el gener, i que l'egípcia no va acabar amb la caiguda de Mubarak l'11 de febrer; això va ser només el principi. Si aconsegueixen fer caure els dictadors en altres països –Iemen, Bahrain, Síria... – també serà només un pas d'un llarg procés.

Aquells qui argumenten que les revolucions han canviat molt poca cosa perden de vista que la polarització segueix dins d'elles. A Egipte, per exemple, l'organització i les lluites obreres van creixent i plantejant les demandes econòmiques que van sorgir a partir del 25 de gener, al costat de les exigències democràtiques. A Tunísia, quan la majoria dels corresponsals internacionals ja havien marxat, hi va haver noves protestes, i va tornar a caure el govern.

Una nova victòria important de qualsevol d'aquestes revolucions podria donar noves ales a la revolució a Líbia, en diversos sentits.

Per sobre de tot, tornaria a posar la revolució i la lluita social en un primer pla, apartant l'escenari de la "democratització" a les forces occidentals.

Sota les bombes, Gaddafi pot imposar un control més ferri que mai, en nom de la defensa de la pàtria. Si no hi ha alternativa, molta gent ho acceptarà. Un nou impuls a la revolució podria recordar a aquells qui rebutgen la dictadura que les opcions no es limiten a Gaddafi o Occident.

Tampoc no hi ha motius per pensar que l'est de Líbia, que sembla que per ara seguirà en mans del Consell liderat per ex col·laboradors de Gaddafi, no pugui experimentar debats i canvis polítics. Mentre la revolució avançava, hi havia conflictes entre el Consell i els comitès de ciutat o de barri a les zones alliberades. Era difícil saber amb exactitud què passava, però semblava que el Consell era més partidari d'aliar-se amb Occident que els comitès locals; per això activistes de base van detenir els agents de les forces especials britàniques que intentaven dur a terme una operació secreta a l’est de Líbia. Potser, sota les bombes de Gaddafi, fins i tot aquests grups locals es van deixar convèncer per la idea de la intervenció estrangera, però amb el temps –i veient l'actuació d'Occident d'una banda, i de les revolucions àrabs, de l'altra– les diferències poden tornar a obrir-se, en aquest i altres temes.

La millor esperança per trencar el règim de Gaddafi no són les bombes estrangeres, sinó un moviment social que plantegi una alternativa política i social capaç d'atraure a la gent treballadora i les capes baixes de l'exèrcit de les dues parts del país, actualment dividit. Aquesta alternativa no vindrà del Consell d'ex ministres de Gaddafi, menys encara del propi Gaddafi.

I, nosaltres?

Igual com davant l'atac a l'Afganistan el 2001, i contra l'Iraq el 2003, hem d'insistir en el "No a la guerra", no a la intervenció occidental. Però la situació és més difícil i complexa que mai.

Molta gent que es va resistir a les temptacions de la intervenció humanitària en aquells casos ha cedit aquesta vegada. Iniciativa per Catalunya va votar a favor d'una "zona d'exclusió aèria", fins i tot un intel·lectual marxista normalment lúcid com Gilbert Achcar s'ha deixat endur. Segons ell: "Des d'una perspectiva antiimperialista un no pot ni ha oposar-se a la zona d'exclusió aèria, atès que no hi ha cap alternativa plausible per protegir la població amenaçada".

No seria sensat centrar-nos en denunciar les persones que prenen aquesta actitud com a agents de l'imperialisme; més productiu serà el debat pacient, al costat d'un seguiment acurat dels esdeveniments. Inevitablement, tard o d'hora s'adonaran del seu error.

Un moviment contra la intervenció no té per què excloure l'esquerra pro-Gaddafi, però seria un suïcidi polític permetre que la seva visió, extremadament minoritària, fos el discurs del moviment.

El repte principal les pròximes setmanes, potser mesos, respecte a Líbia, serà trencar el mite de la intervenció humanitària. Vam aconseguir trencar-lo respecte a l'Iraq; s'ha anat afeblint a l'Afganistan; amb Líbia sembla que volen recuperar-lo. Caldrà molta explicació pacient per evitar que ho aconsegueixin.

Amb el que cal trencar, més que res, és amb la idea que la política es limita a escollir a quin país o quin dirigent seguir. Abans era ¿EUA o l'URSS?, Ara és ¿Sarkozy o Gaddafi? ¿Obama o Ahdeminejad? ... Zapatero o Rajoy?

Les revolucions a Tunísia, i per sobre de tot, a Egipte ens demostren que la política de veritat consisteix en la gent corrent col·laborant, lluitant junts per canviar les seves vides, i així canviar el món.

Respecte a la intervenció a Líbia, més que discutir les disposicions militars en segons quina zona del país, hem de plantejar una pregunta molt més senzilla.

Ens refiem o no dels nostres dirigents?

Si ens fiem d'ells per solucionar els problemes internacionals, per què no també fiar-nos d'ells per arreglar la crisi? Si acceptem els bombardejos a Líbia com un intent seriós d'aconseguir la pau i la democràcia, per què no acceptar els regals milionaris a la banca, i les retallades socials, com un intent d'aconseguir la justícia social?

En canvi, si sabem de sobres que són uns mentiders corruptes, incapaços de fer res bé per a la gent corrent del seu propi país, per què hem de pensar que faran alguna cosa bona per al poble libi?

No, amb tot, hem inspirar-nos en l'esperit de Tahrir.

No a la intervenció, sí a les revolucions àrabs.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció